Es pot definir la literatura? I si és així, on s’estableix el límit? O, fins i tot, qui l’estableix? Totes aquestes són preguntes que ens poden passar pel cap quan tenim l’oportunitat de conèixer una composició on s’aconsegueix entreteixir literatura, imatge i música, un complex exercici d’intermedialitat que pot ser entès, des de les perspectives més experimentals, com un desafiament de les fronteres literàries. La poeta, videoartista i assagista Ester Xargay ha conreat un nou gènere que parteix de la fusió de poesia, imatge i so: els videopoemes. Cal tenir en compte que aquests muntatges no sempre parteixen de la seva producció poètica escrita, sinó que sovint són creacions totalment innovadores.
Fins i tot, en alguns casos s’apropia de poemes d’altres autors, fet que també pot ésser entès com un espècie d’homenatge; és el cas de “La sabata” de Josep Palau i Fabre, inclòs en el videopoema
A fum de sabatots (2007). En aquesta composició hi podem trobar el que Gérard Genette anomenaria, segons la teoria de la transtextualitat, una transposició o transformació seriosa. Encara més, en el moment en què es reprodueixen frases a l’inrevés s’està obstruint la forma, de manera que apareix totalment desautomatitzada, fet equiparable a algunes tècniques utilitzades en la poesia fonètica, com ara el llenguatge transracional o zaum. Si més no, també caldria fixar-nos en la incorporació d’elements verbals que no són pròpiament literaris, ja que s’hi inclouen les respostes que Palau i Fabra contestà en una entrevista feta arran de l’escàndol de la publicació del poema.
D’altra banda, a
El comptat de l’altre món (2006) s’hi inclouen alguns versos del poeta francès Isidore Ducasse,
Comte de Lautréamont, així com també imatges de la pel·lícula
Vidocq dirigida per Pitof (
Jean Christophe Comar), combinades amb algunes pròpies de l’autora. A més, s’hi fa palès un recurs molt difícil d’assolir a la poesia escrita: a través del trasmudament de la veu de Xargay, s’aconsegueixen crear quatre veus diferents. No obstant, la relació de xarxes intertextuals no s’acaba aquí ja que, de fet, Xargay reutilitza composicions de J. V. Foix en els videopoemes
Les dites dels dits (2006) i
Tocant a Foix en aikús esnsextinats (2007). En el primer podem veure com la mà de Carles Hac Mor representa un home deambulant, ara endavant i ara enrere, pensatiu. En el segon, per contra, s’hi superposen les veus i les paraules –com si es tractàs d’un palimpsest– i es juga amb els contrastos de la llum, amb la fluïdesa dels sons, etc.
Tot i així, també podem trobar composicions pròpies de l’autora, com per exemple
A les estovalles (2007) on es recorre el paisatge d’Úmbria d’una manera un tant onírica, alhora que recita –aquest cop cantant– un poema de collita pròpia. D’altra banda, a vegades també s’arrisca jugant amb la geometria i la paraula, com ara al poema
Plecs encoblats (2007) en el qual introdueix, fins i tot, algunes onomatopeies. A
Licantropia (2004)
les paraules van i vénen, es barregen, es contraposen, però tot i així es complementen per dotar el videopoema d’un significat simbòlic.
Cal remarcar, però, que tot això només és una petita mostra d’una de les facetes que componen tota la trajectòria artística d’Ester Xargay. Tanmateix, ja ens són útils per exemplificar com, sovint, algunes composicions es troben tan a cavall entre la literatura i les altres arts que són difícils d’emmarcar dins un únic grup. Al cap i a la fi, però, és innegable que aquests videopoemes contenen inherentment molts elements poètics i que, per tant, tot i trobar-se ben damunt de la línia fronterera, formen part de la tradició literària.
