Ser de Palma és ser alhora de molts de llocs i no ser ben bé de cap lloc en particular. Fora Mallorca, la identificació entre la ciutat i l'illa en el marc d'una mateixa destinació turística fa que la ciutat esdevengui una espècie de miratge amb palmeres, arenals, sobrassades i cervesa a bon preu. Des de Mallorca, Palma és Ciutat, "la" ciutat, desproveïda del nom concret en virtut d'una capitalitat que la converteix sovint en objecte de crítica (som llonguets, parlam amb l'ela bleda, pensam que els caragols van tots sols a la cassola). Ser de Palma és com no tenir ben bé una identitat. O com tenir-ne moltes alhora. Deia un dels crítics al qual torn sovint, el peruà Antonio Cornejo Polar, que no hi ha millor discurs sobre la identitat que el que s'arrela en la constant transformació. Palma és una ciutat en constant transformació però que ha estat sotmesa al llarg dels segles a un model de representació estàtica i que intenta fixar-ne la identitat a partir d'uns motlles que la ciutat no suporta, i que, dia a dia, desafia.
De fet, si resseguiu a la recerca d'aquests motlles algunes de les representacions que els mateixos ciutadans hem fet de Palma, trobareu fàcilment la reiteració d'una imatge ben curiosa, i és que Palma és mostrada sovint com una ciutat sense temps, com un espai fantasmagòric que resulta gairebé impossible viure en present. És com si la capitalitat de la ciutat l'hagués de convertir en l'exemple hiperbòlic de la calma que creia haver detectat Santiago Rusiñol tot d'una que va posar el peu sobre l'illa. La ciutat resta, segons la crònica que en feia Lluís Ripoll (Palma, la ciudad de Mallorca, 1946) sotmesa a una "modorra de siglos", és una ciutat, segons Màrius Verdaguer (La ciutat esvaïda, 1953), de "quietud provinciana" on, havia dit Llorenç Villalonga "el més estàtic esdevé el més moral" (Mort de dama, 1931). Fins i tot els rellotges de Palma no acaben de trobar la manera d'adequar-se al ritme estable que la funció els exigiria, i marquen les hores, com en deia Miquel dels Sants Oliver a "Hores provincials", de manera "lenta i morosa" o, com en va dir Miquel Villalonga parlant d'En Figuera, suposen un "model de perfecta inexactitud" (Miss Giacomini, 1941). En els alguns textos posteriors, aquest alentiment tan poc urbà que acompanya moltes estampes palmesanes (i que, cal dir-ho, contrasta amb l'espectacle de vida dels relats costumistes de Miquel dels Sants Oliver a L'hostal de la bolla 1898, o de Gabriel Maura als Aigoforts, 1892), arriben a presentar l'autèntica identitat de la ciutat com una imatge fantasmagòrica d'un passat perdut, com una utopia arcaica que és impossible identificar en el present si no és a partir de les traces que n'hagin quedat. Així, si Màrius Verdaguer va parlar de Palma com una ciutat esvaïda, més recentment, José Carlos Llop ens l'ha descrita com una elegíaca ciutat submergida (En la ciudad sumergida, 2010). Al relat elegant de Llop, la ciutat veritable sembla amagar-se sota l'aparença de la ciutat efectivament viscuda, que pren sentit únicament com a traça ruïnosa d'un escenari passat al qual només podem accedir retenint-la lleument en la memòria o transitant els textos que l'han relatada.
De fet, si resseguiu a la recerca d'aquests motlles algunes de les representacions que els mateixos ciutadans hem fet de Palma, trobareu fàcilment la reiteració d'una imatge ben curiosa, i és que Palma és mostrada sovint com una ciutat sense temps, com un espai fantasmagòric que resulta gairebé impossible viure en present. És com si la capitalitat de la ciutat l'hagués de convertir en l'exemple hiperbòlic de la calma que creia haver detectat Santiago Rusiñol tot d'una que va posar el peu sobre l'illa. La ciutat resta, segons la crònica que en feia Lluís Ripoll (Palma, la ciudad de Mallorca, 1946) sotmesa a una "modorra de siglos", és una ciutat, segons Màrius Verdaguer (La ciutat esvaïda, 1953), de "quietud provinciana" on, havia dit Llorenç Villalonga "el més estàtic esdevé el més moral" (Mort de dama, 1931). Fins i tot els rellotges de Palma no acaben de trobar la manera d'adequar-se al ritme estable que la funció els exigiria, i marquen les hores, com en deia Miquel dels Sants Oliver a "Hores provincials", de manera "lenta i morosa" o, com en va dir Miquel Villalonga parlant d'En Figuera, suposen un "model de perfecta inexactitud" (Miss Giacomini, 1941). En els alguns textos posteriors, aquest alentiment tan poc urbà que acompanya moltes estampes palmesanes (i que, cal dir-ho, contrasta amb l'espectacle de vida dels relats costumistes de Miquel dels Sants Oliver a L'hostal de la bolla 1898, o de Gabriel Maura als Aigoforts, 1892), arriben a presentar l'autèntica identitat de la ciutat com una imatge fantasmagòrica d'un passat perdut, com una utopia arcaica que és impossible identificar en el present si no és a partir de les traces que n'hagin quedat. Així, si Màrius Verdaguer va parlar de Palma com una ciutat esvaïda, més recentment, José Carlos Llop ens l'ha descrita com una elegíaca ciutat submergida (En la ciudad sumergida, 2010). Al relat elegant de Llop, la ciutat veritable sembla amagar-se sota l'aparença de la ciutat efectivament viscuda, que pren sentit únicament com a traça ruïnosa d'un escenari passat al qual només podem accedir retenint-la lleument en la memòria o transitant els textos que l'han relatada.
Fa aproximadament un any, i amb motiu de la redacció d'un article, vaig reflexionar llargament sobre aquestes i altres qüestions vinculades a la representació de la ciutat en funció de la seva oposició respecte d'altres representacions que han mostrat Palma com una ciutat-cruïlla, com un món fet d'anades i vingudes, de trànsits obligats fins i tot per a aquells que s'afanyen a recórrer-la per poder-ne copsar la tranquil·litat de què parlen encara ara les guies. Ara que els companys de l'Exblog ens proposam pensar i escriure sobre ciutats, se m'ocorre que aquesta imatge diferida de Palma té també a veure amb la diferència a la qual l'obliga la seva construcció com a destinació turística. Per ser atractiva al visitant, Palma s'ha de mostrar com un espai diferent, com una ciutat altra, oposada al tràfec de les ciutats "de veritat", al prototip urbà en què viure es treballar i desplaçar-se. Des d'aquest punt de vista, la imatge d'una Palma atemporal i submergida no és més que la conseqüència d'una forma més d'alterització de l'espai, similar a la que l'antropòleg Johannes Fabian a Time and Other (1983) va anomenar la "denegació de la coetaneïtat", i que situa perennement l'espai i els seus habitants a negar-se l'evolució, a créixer en les possibiltiats de trànsit.
Créixer en una ciutat és anar trobant els itineraris més adients a cada moment. Saber que hi ha dies per passejar per la intimitat popular dels Hostalets, d'altres per sentir-se estrany a la Soledat, d'altres per mesclar-se amb els renous de Pere Garau, d'altres per mirar amb complicitat els que assolellen els fills al Molinar, d'altres per fer voltera només per poder-se airejar en el carrer del Vent. Els darrers anys, viure a Palma s'ha convertit per a mi també en un intent de contribuir a redefinir-la rebutjant els tòpics, avaluant constantment la meva posició respecte d'un entorn urbà on el fet que les arrels no trobin terra no té per què ser negatiu, pot ser una bona manera de viure sempre un poc alterat, és a dir, atent a la pròpia alteritat, conscient de la pròpia diferència.
Créixer en una ciutat és anar trobant els itineraris més adients a cada moment. Saber que hi ha dies per passejar per la intimitat popular dels Hostalets, d'altres per sentir-se estrany a la Soledat, d'altres per mesclar-se amb els renous de Pere Garau, d'altres per mirar amb complicitat els que assolellen els fills al Molinar, d'altres per fer voltera només per poder-se airejar en el carrer del Vent. Els darrers anys, viure a Palma s'ha convertit per a mi també en un intent de contribuir a redefinir-la rebutjant els tòpics, avaluant constantment la meva posició respecte d'un entorn urbà on el fet que les arrels no trobin terra no té per què ser negatiu, pot ser una bona manera de viure sempre un poc alterat, és a dir, atent a la pròpia alteritat, conscient de la pròpia diferència.
La foto mostra en Figuera, el rellotge de Cort, vist des de darrere, i l'he "robada" del Blog d'en Potti
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada