dijous, 8 de novembre del 2012

Entrevista a Fernando J. López (per Antònia Fontirroig Mut)




Fernando J. López (Barcelona, 1977) és una de les noves veus emergents del teatre espanyol. Llicenciat en Filologia Hispànica per la Universitat Complutense de Madrid, va publicar la seva primera novel·la, In(h)armónicos, quan comptava només 19 anys. Com a dramaturg ha escrit més d'una vintena d'obres, tant per la companyia que dirigeix, Armando no me llama, com per a d'altres. Melibea, El sexo que sucede, Darwin dice, Tour de force, Cuando fuimos dos, El año que cumplí treinta y algo... o Saltar sin red són només alguns títols dels seus textos teatrals. Com a novel·lista és autor de La edad de la ira (Espasa, 2011) –que fou tercera finalista al Premi Nadal 2010– i ben aviat li seran publicades tres novel·les més: Las vidas que inventamos (Espasa), La inmortalidad del cangrejo (Baile del Sol) i El reino de las tres lunas (Alfaguara Juvenil). A banda d'això, Fernando exerceix la docència amb devoció en un centre de secundària de Madrid, defensa els drets de l'escola pública i fa part del col·lectiu Marea Verde.
1. La teva biografia professional apareix en tots els teus llibres i a Internet, però, com és en Fernando J. López de cada dia?
No és fàcil descriure's un mateix, però crec que, bàsicament, sóc una persona sociable –valoro moltíssim el temps amb els bons amics–, obstinat quan persegueixo un objectiu, molt impacient –no m'agrada esperar– i, sobretot, molt actiu. Sempre em trobo implicat en múltiples projectes i a tots hi poso una il·lusió enorme. Ara mateix, per exemple, estic totalment centrat en la presentació de la meva nova novel·la, Las vidas que inventamos (que publicarà Espasa el gener), i és estrany que em sorprengui pensant en alguna cosa que hi estigui relacionada.
2. Què va ser el que et va portar a escriure la teva primera obra? Vares tenir algun model de referència?
Per mi escriure sempre ha estat una necessitat, per tant, mai m'he plantejat per què ho faig: simplement no concebo l'opció de no escriure. És la meva naturalesa, seria com si negués la meva pròpia identitat.
El primer text important de la meva vida fou un relat que vaig escriure quan tenia quinze anys i que vaig titular Treinta y cuatro. Va guanyar dos certàmens de narrativa breu i em va fer veure que, per ventura, la literatura podia ser no només la meva passió, sinó també un possible ofici.
El segon títol fonamental en la meva trajectòria fou In(h)armónicos, la meva primera novel·la. Recordo l'emoció que vaig sentir quan em van dir que un jurat compost per escriptors com Cela o Bousoño m'havia atorgat un premi per ella. Només tenia dinou anys i ni tan sols sé si vaig ser conscient del que suposava tot allò.
En cap dels dos casos tenia models concrets, només un munt d'influències de diversos autors que, ja aleshores, m'apassionaven. El que sí que vaig intentar en ambdós casos fou defugir de l'autobiografisme i ara em sembla curiós pensar que vaig triar personatges molt més majors que jo, com una manera d'allunyar les seves vides de la meva.
3. Quina mena de formació creus que ha de tenir un escriptor?
Bàsicament, ha de ser un gran lector. I quan parlo de lectura també incloc la narració audiovisual: cinema, sèries... L'escriptor tant ha de saber llegir la realitat que l'envolta –ens nodrim de la vida, tant de la nostra com de les alienes– com les obres que escriuen els altres. No crec que hi hagi uns estudis específics ni una fórmula màgica per a convertir-se en autor, i la prova és que hi ha magnífics escriptors que tenen la formació més diversa: científics, filòlegs, historiadors, matemàtics autodidactes... La sensibilitat literària i creativa és difícilment pot estar sotmesa a un programa d'estudis. No crec que hi hagi cap altra manera d'aprendre a escriure que no sigui, per obvi que pugui semblar, escrivint.
4. Com definiries «teatre»?
Com una de les formes literàries i culturals més revolucionàries i directes que es coneixen. És una disciplina universal en la qual, de vegades, fins i tot la paraula hi és accessòria. Basta amb algú que vulgui comunicar alguna cosa i algú que estigui disposat a escoltar-la. Per això suposo que és un art tan perseguit –d'ençà els seus inicis– i que ha sofert tants intents de manipulació al llarg de la història, perquè la seva força és tal que difícilment és comparable amb altres esdeveniments o manifestacions culturals.
5. Davant la política anti-cultural del Govern espanyol actual, com creus que heu de respondre els autors?
Treballant: comprometent-nos fermament amb una clara postura a favor de la cultura i reivindicant que se li ha de donar la importància que té i que, malauradament, pretenen arrabassar-li. No ens podem quedar de mans plegades mentre l'educació i la cultura es tornen elitistes i minoritàries. Crec que ara mateix no estem en un moment en què ens podem permetre la indiferència o les mitges tintes: és una època en la qual els artistes i creadors hem d'implicar-nos i fer-nos sentir. No és moment de pulcritud muda ni d'esnobisme, és temps d'embrutar-se i actuar. I la paraula –com la poesia en paraules de Celaya– és una arma poderosa per a fer-ho.
6. L'homosexualitat és un tema molt present en les teves creacions literàries, però per ventura on es manifesta més és a l'obra Cuando fuimos dos, protagonitzada per una parella d'homes. Creus que l'obra hauria tengut el mateix èxit si la parella protagonista fóra heterosexual? O, per contra, creus que l'èxit i l'originalitat rauen en el fet que n'Eloy i en César són una parella gai?
A Cuando fuimos dos l'únic que pretenia era contar una història d'amor i desamor. Si vaig triar una parella homosexual fou, precisament, per rompre prejudicis i demostrar que, més enllà dels trets específics del món gai, qualsevol parella passa pels mateixos problemes i sent emocions similars, sigui quina sigui l'orientació i el sexe dels seus components. La novetat del text raïa en la construcció temporal –l'obra s'estructura com un trencaclosques que l'espectador ha de reconstruir–, però no en la identitat dels protagonistes. Què importa que l'amor sigui entre un home i una dona, entre dues dones o entre dos homes: el que intenta dir aquesta obra és que hi ha tants tipus de relació com de persones. I aquesta diversitat no té a veure amb la nostra orientació, sinó amb la nostra personalitat, una cosa que es construeix per tants motius que seria un acte de summa ceguera reduir-ho a un sol tret de la nostra identitat.
7. La edad de la ira és un reflex fidel del que succeeix avui dia a les aules i passadissos dels instituts. Intercalares a la novel·la alguna situació que has viscut com a docent?
La edad de la ira és plena de situacions que he viscut o que m'han contat, que he presenciat o que m'han relatat alumnes i companys... És un thriller en el qual la trama fou construïda des de la imaginació, sí, però vaig intentar que els detalls quotidians que emmarquen l'acció –i que són, en realitat, el centre temàtic de la novel·la– reflectissin la realitat de les nostres aules. Per això, en part, vaig triar el gènere de la novel·la negra, perquè és un gènere que permet desenvolupar una trama interessant i sorprenent i alhora ofereix un retrat àcid –i sense edulcorants– de certs aspectes de la nostra realitat que no sempre volem veure.
8. En aquests temps que es diu que els joves no llegeixen literatura, quins clàssics recomanaries al públic adolescent?
El problema no és quins clàssics haurien de llegir, sinó com els hem d'apropar a aquests clàssics. Si els hi sabem comunicar amb tota la passió que mereixen, estic segur que no només els poden interessar, sinó que els poden arribar a causar la mateixa fascinació que van provocar en nosaltres quan els vam descobrir per primera vegada. En el meu cas, m'és difícil triar uns títols en concret (n'hi ha tants!), però sí que n'hi ha un que crec que s'ha de llegir d'adolescent i és potestat dels professors apropar-lo de manera que en puguin captar tota la rebel·lia i la passió per la vida que hi batega: La Celestina.
9. Quin és el darrer llibre que has llegit?
Stoner, de John Williams. Una novel·la fascinant –és el retrat d'una vida aparentment grisa i anodina, però que t'emociona i t'atrapa des de la primera pàgina– publicada per Baile del Sol, una editorial independent que, a més, publicarà una altra de les meves novel·les el 2013. En aquest cas es tracta de La inmortalidad del cangrejo, possiblement la meva obra més durament i políticament compromesa.
10. Si haguessis de cercar el prototip de poeta, quin seria? I en novel·la i teatre, quins autors, al teu parer, sobresurten per damunt de la resta?
No puc triar només un nom en cap dels tres gèneres, m'és impossible reduir la història a una limitada nòmina d'escriptors quan tenim tants d'exemples magnífics a cada un. Però, pel que fa al prototip, crec que l'autor ideal –almenys el que a mi m'interessa– és qui sap conciliar forma, fons i intenció. És a dir, el que innova i arrisca en les formes, atrapa i emociona en el fons i, per últim, es compromet en la seva finalitat i intenció. No crec en la literatura com a caprici estètic ni com a divertiment superficial que només pretén convertir-se en un best-seller. L'autor que no em crea interrogants no m'interessa.
11. Has llegit alguna cosa de literatura catalana?
Per descomptat! És una literatura plena d'autors i de veus interessantíssims. Personalment, això sí, tenc una debilitat enorme per una novel·lista que admiro amb autèntica devoció: Mercè Rodoreda.
12. I per acabar, en quin estat creus que es troba la literatura actualment? Hi ha més producció però menys qualitat?
Crec que tot judici sense perspectiva temporal és sempre susceptible de ser equivocat. Més producció i menys qualitat? No, simplement cerquem menys. Ens deixem emportar pels mitjans i les grans apostes editorials acaben arrasant els espais a les taules de novetats. Hem de ser més responsables com a lectors de manera que no ens conformem amb allò que es ven més, sinó que cerquem entre les novetats, aquelles altres que de vegades no percebem i que amaguen autors i obres de gran qualitat.

Octubre 2012
Antònia Fontirroig Mut