Presentació del número Ciutat i literatures

L'Exblog enceta una nova etapa, a partir de la decisió que cada mes tractaríem un tema concret. Per al novembre hem decidit que totes les col·laboracions girarien entorn de les relacions entre la ciutat i les literatures. D'aquesta manera, la contribució de Laura Escandellens presenta les relacions entre literatura utòpica i ciutat, des d'un punt de vista diacrònic, que ressegueix el pas de la ciutat des de Plató fins al segle XXI. Mercè Picornell, per la seva part, reflexiona sobre la imatge de Palma, com a ciutat gairebé atemporal, una ciutat que és i no és, perquè és l'absència d'un passat que mai no ha existit. Rosa Ballester parteix del poema de Luis García Montero "Mujeres" per tractar la connexió entre la representació femenina i la ciutat. Jorge Kafie ens porta un text molt evocatiu que cerca subratllar línies de confluència entre la imatge de la ciutat i la imaginació, la significació literària i la infantesa. Elisabet Gayà torna a la poesia per contraposar el locus amoenus rural amb la ciutat, dinàmica, impersonal, contemporània i, sobretot, compartida. Irene Zurrón ressegueix la caiguda la utopia de la ciutat que el noucentisme vol fer centre de la seva estètica i la relaciona, per oposició, amb la producció de Pedrolo, amb la Postmodernitat, amb la crítica a la racionalitat i, en definitiva, a la representació de la ciutat no ja com la columna vertebral d'un moviment estètic, sinó com a element alienador. Finalment, Maria Ruiz tracta la idea de ciutat i modernitat en relació amb el futurisme i les avantguarde i, en particular, Salvat-Papasseit.

Esperam que la producció d'aquest mes us engresqui tant com a nosaltres i confiam que us impulsi a repensar la ciutat i tot el que aquesta té de literari.

Literatures i ciutats, 7. Tecnologia i ciutat: el futurisme

Les avantguardes, a més de desitjar rompre amb la tradició i de voler experimentar, incorporen de mica en mica el lirisme en la quotidianitat. Entre d’altres moviments, podem esmentar el futurisme, que va aparèixer quan Marinetti va publicar el manifest futurista el 1909 a Itàlia. A més de fer palès el rebuig a la tradició, el futurisme incorporava les grans transformacions industrials que conformaven la modernitat. Per això, les noves tecnologies, com el motor Dièsel, el cotxe Ford, la ràdio, els primers vols propulsats dels germans Wright, els Lumière i el cinematògraf o l’electricitat i la bombeta, són tractats com una forma més de creació artística.

Entre d’altres poetes futuristes catalans, podem destacar Joan Salvat-Papasseit (1984-1924), que s’interessà especialment pels nous descobriments tècnics que envaïen la ciutat i que impactaven la societat de principis del segle XX. De fet, de les ones descobertes pel físic alemany Heinrich Hertz, en va sorgir el títol del primer recull Poemes en ondes hertzianes (1919), unes ones que constituiran un punt sense retorn i que són, clarament, experiències d’inspiració poètica. Tanmateix, en certa manera, el poeta combina el “maquinisme i el realisme intimista i elegíac”, segons Martí de Riquer. En el segon recull, L’irradiador del port i les gavines (1921), és on mostra aquest caràcter dual, que oscil·la entre l’artifici i la natura. En alguns poemes insisteix en l’interès per les màquines com a “Passional al metro (Refelx nº 1)”o “Marxa nupcial”, on també destaca l’Edison i el Charlot i hi apareix tota una filosofia de vida: el dinamisme, la ruptura amb el passat, l’acció, etc. Així mateix, Salvat observa que, a la quotidianitat, s’hi troben les màquines i la natura al mateix nivell, ja que alguns poemes descriuen paisatges com “Posta”, que analitza la villa de Sitges, lloc on havia viscut de jove, o “Des dalt de tot el cel” i “Poema sense acabar” que descriu un paisatge de muntanya. Tanmateix, el poema més íntim, real i directe és “Tot l’enyor de demà”, on accepta que la mort és el límit final i natural de la vida.

En definitiva, Salvat és un poeta que descriu la societat canviant que li toca viure, així com ell mateix diu: “Sóc, com home de lletres, d’imaginació escassa, més aviat elemental: tot ho he vist o viscut”. Ara bé, què en diria Salvat de les tecnologies actuals o de les nostres grans ciutats? S’inspiraria, tal vegada, en la thermomix, la Fórmula 1, les motos GP, els viatges espacials, el GPS, el messenger, l’iPhone, la PlayStation, les televisions de plasma, les pel·lícules en 3D o en els robots? Sens dubte, avui els futuristes trobarien molts més elements per omplir els seus poemes i per reflexionar sobre els artificis i la comunicació humana. Tal vegada, criticarien els excessos d’aquesta societat tan tecnificada, perillosa i beneficiosa alhora. Tanmateix, com diu Eugene Soloviev en un dels poemes visuals de l’obra Manipulations, l’home no pot fugir de la seva condició d’ésser primitiu.

Ciutat i literatura, 6. La ciutat noucentista: l'esfondrament del mite

El Paral·lel (llavors anomenat Marqués del Duero), Barcelona, cap al 1905

El somni del Noucentisme es condensa en la Ciutat, el bressol d’aquells postulats estètics, ètics, polítics i culturals que configuren el seu programa. Eugeni d’Ors en sintetitza els ideals al Glosari (1906), per sobre dels quals preval el civisme, que tan sols pot triomfar en la Ciutat.
Potser és a les acaballes del Modernisme català que sorgeix, impulsat per l’esperit regenerador i el corrent simbolista, el mite, però és amb el Noucentisme que se’l forneix de tot un ideari –l’ordre, el cosmopolitisme, l’arbitrarietat, la civilitat… I quin espai pot ser més adient que les noves urbs per desenvolupar-ne el programa? Barcelona, com a metròpoli naixent, és la font d’inspiració dels noucentistes, de la classe burgesa nacional. N’és una clara mostra el poema «Barcelona» de Miquel Ferrà, en dir: «I el clar visatge resplendent / de fina flor de Barcelona, / irradiava suaument / aquella pau que el món no dóna» (vs. 25 – 28).
Aquesta burgesia pretén equiparar la seva terra als països europeus capdavanters; la Ciutat, doncs, és el símbol de la modernitat, la institucionalització nacional, la industrialització i el progrés, en contraposició –o més aviat, en una revisió lligada al concepte de dominació– de la ruralia, que s’assimila, llavors, a l’incivisme, al salvatge. Així, mentre que el camp encarna la individualitat, la ignorància i l’heterogeneïtat, la ciutat representa la col·lectivitat, la cultura i l’homogeneïtat.
El pensament noucentista és palès en la literatura del moment que, com a instrument pedagògic, s’encarrega de construir la Ciutat Ideal a través, en bona mesura, de la poesia. S’hi associen una sèrie d’atributs, amb l’objectiu de bastir un model per a la societat. El poema «De la Ciutat» de Josep Maria López-Picó la sublima dient: «Brolles, Ciutat, de l’ampla nit profonda, / nua i total, perfecta i mesurada» (vs 1 – 2); aquest s’inclou a Espectacles i mitologia (1914), que, juntament a l’obra Auques i ventalls (1914) de Josep Carner i La ciutat d‘Ivori (1918) de Jaume Bofill, constitueixen els tres poemaris principals dedicats al tema. 
La quimera noucentista, però, s’acaba esmicolant. La utopia ciutadana no pot resistir els sotracs que tenen lloc al llarg del segle XX. Les guerres mundials –amb el corrent de pensament conseqüent, l’existencialisme– fan trontollar els valors d’universalitat i totalitat que fins llavors imperen; el progrés ara s’associa a la barbàrie, i el miratge europeu s’ensorra. A la vegada, Barcelona és el correlat d’aquest desencís, car després de la Guerra Civil és una ciutat decrèpita, en ruïnes i sense poder. Ho podem veure, per exemple, a l’obra Ramona, adéu (1972) de Montserrat Roig, que en plasma la decadència. Com pot ser, ara, aquest escenari destruït i decadent l’espai Ideal? 
És quan, en l’auge de la desil·lusió i el desengany que provoquen les guerres, la història fixa l’inici de la Postmodernitat. Es fonamenta en la crítica a la racionalitat, la globalització i el fetitxisme, i defensa el diàleg, la particularitat i la diferència. La literatura participa d’aquest pensament; n’és una mostra, entre d’altres, la novel·la Totes les bèsties de càrrega (1967) de Manuel de Pedrolo, on es percep la Ciutat i el progrés com quelcom alienador. 
Aquesta nova perspectiva, doncs, desperta la literatura del somni noucentista, de la sublimació acrítica de la qual ara només en resten les traces.

Literatures i ciutats, 5: De quan la poesia beu de la ciutat i surt al carrer

Durant molt de temps s’ha relacionat la poesia amb la descripció de la naturalesa, ja fos perquè l’autor pretenia crear un paisatge idíl·lic o perquè pretenia fer-la servir com a mitjà d’expressió dels sentiments del jo poètic. Malgrat això, les societats han canviat moltíssim en poc temps i, en certa manera, també la visió que tenen els poetes sobre la representació dels espais i, en especial, de la ciutat, d’allò urbà. Al contrari que els escriptors noucentistes entestats a representar una societat ideal, molts dels poetes actuals treuen a la llum la cara més fosca i denigrant de la metròpoli. Observem, per exemple, alguns fragments d’aquests dos poemes:

Petita escena nocturna	Retornar
En una cantonada pobra d'un carrer vell un bar nocturn de tant en tant obre la porta i n'ix la música i el fum. Hi ha quatre motos aparcades, les fulles dormen als balcons, a les parets escrostonades cares pintades i oracions. [...] En una cantonada estreta torna la calma i el xiu-xiu, una persiana verda peta i al portal un, begut, fa el riu.	[...] Arribar-hi impacient amb el viatge als ulls i un skyline al fons d’històries impossibles: cadàver exquisit d’un món que es fa petit [...] Et sents turista al barri, no acullen els carrers que havies enyorat. No es pot voler tornar, al pany hi ha l’evidència: de sobte, les claus de casa no són ja les de casa.
Enric Casasses	Mireia Calafell

El que acabam de llegir no té res a veure amb la idea de la ciutat civilitzada: l’hàbitat dels intel·lectuals, el lloc d’on sorgeix l’art. Avui en dia fins i tot el fems del carrer, els fanals espatllats o la Seguretat Social poden arribar a ser les muses dels poetes. Aquest canvi en la perspectiva de la metròpoli segurament es deu a la necessitat que tenen alguns poetes de denunciar la societat actual i, per tant, la impersonalitat que la ciutat representa: cinquanta persones atapeïdes dins el metro, cadascú a la seva i fidels al ritme frenètic que comporta el dia a dia.

Paradoxalment però, els poetes del segle XXI de cada vegada es preocupen més per fer arribar les seves creacions al carrer. En aquest sentit, la poesia ha deixat el seu hàbitat natural –el paper, a les llibreries i biblioteques– i s’ha traslladat als teatres, a les places i, fins i tot, als bars gràcies als recitals i els slams, sempre a través de l’oralitat. Em refereixo a bars com l’Horiginal i a poetes com com BlancaLlum Vidal, Jaume C. Pons Alorda, Núria Martínez Vernis, Emili Sánchez, Pau Vadell, i un llarguíssim etcètera. Així, passejant un divendres a vespre per una ciutat volgudament impersonal, de sobte, pots entrar en un local i deixar que la màgia de la poesia t’envaeixi, et socialitzi, t’ensenyi i alhora et faci gaudir d’un dels gèneres literaris més pocs coneguts pels urbanites.

Ciutat i literatura,4. The City

Somehow I know you also used to do it. At your grandparents’ house, you would enter the library when no one was around in search of that single object necessary to perform your ritual. Your eyes would look instinctively for the pastel-colored patches floating over the light-blue oceans that slept silently beneath the window. Through aquamarine silk curtains, the light that managed to reach the globe spread a supernatural gloam across the room.

The initial pleasure was that of touching the sphere, that of knowing that under your fingertips swarmed thousands of beings in places with names as long and difficult to pronounce as the spells that were to take you there. The ritual itself was simple, but had to be executed with that same faith kneeling children breathe into their nightly prayers. You would make the whole world spin, and at once close your eyes and wait a few seconds before landing your fearless index finger where the universe had dictated that it landed, centuries before. You would bring the world to a stop. You would open your eyes and find out the name of the city where you were to live. You would then repeat the procedure, asking the sphere to tell you where the person who was meant to hold the key to your heart, and whose heart’s key you somehow secretly held, had been born. Finally, you would ask the name of the city where the two of you were to meet.

The ritual could take a few minutes. It was sometimes interrupted by your grandmother’s voice announcing that lunch was ready, but it had to be completed. You would then run to the dining room repeating through the labyrinthine disposition of the mahogany furniture the names that would lead you to your destiny. Knowing that despite the distance, no matter how long it took, you could already kiss each other, secretly, victoriously, as you simultaneously whispered the name of each other 's city.

Ciutat i literatura,3. La ciutat i la figura femenina en el poema "Mujeres" de Luís García Montero.

Mujeres

Luis García Montero

Mañana de suburbio
y el autobús se acerca a la parada.

Hace frío en la calle, suavemente,
casi de despertar en primavera,
de ciudad que no ha entrado
todavía en calor.
Desde mi asiento veo a las mujeres,
con los ojos de sueño y la ropa sin brillo,
en busca de su horario de trabajo.

Suben y van dejando al descubierto,
en los cristales de la marquesina,
un anuncio de cuerpos escogidos
y de ropa interior.
Las muchachas nos miran a los ojos
desde el reino perfecto de su fotografía,
sin horarios, sin prisa,
obscenas como un sueño bronceado.

Yo me bajo en la próxima, murmuras.
Me conmueve el recuerdo
de tu piel blanca y triste
y la hermandad humilde de tu noche,
la mano que dejaste
olvidada en mi mano,
al venir de la ducha,
hace sólo un momento,
mientras yo me negaba a levantarme.

Que tengas un buen día,
que la suerte te busque
en tu casa pequeña y ordenada,
que la vida te trate dignamente.

Ciutats i literatures,2. "Literatura, Ciutat i Utopia".

Des de la Grècia clàssica, amb la República de Plató, passant per la Utopia de T. More, L’origen de la Desigualtat del Homes de Rousseau fins a la nostra actualitat, la literatura  utòpica ens ha deixat una gran herència sobre els diferents coneixements, valors i pensaments de justícia i igualtat idealitzats en les urbs.

La literatura utòpica, sorgida ja a l’època de Plató però que no es tractà com a un gènere literari més fins al Renaixement, ens parla sobre uns ideals projectats per l’ésser humà com a alternativa al seu món real, que opta per un lloc ideal, en aquest cas, una ciutat més justa i igualitària per a tothom.  

L’artista veu en l’ús de la utopia el mitjà per fer de la ciutat quelcom de diferent, és l’intent de crear des de l’homogeneïtat l’heterogeneïtat. Les ciutats han estat un dels espais més adequats per a la literatura utòpica, ja que aquestes donen lloc a la ideació literària, són vistes com espais plens d’oportunitats de creació.*1  

Així, entre les ciutats i la literatura hi ha relacions de desig i de producció, d’Eros i Poíesis*2, del món sensible al món ideal. Els escriptors, amb la seva literatura, estenen ponts entre el seu interior i l’exterior, entre la seva ànima i la polis, és el pas del microcosmos al macrocosmos.

Ciutats i literatures, 1. Palma, de la ciutat atemporal a la ciutat cruïlla

Ser de Palma és ser alhora de molts de llocs i no ser ben bé de cap lloc en particular. Fora Mallorca, la identificació entre la ciutat i l'illa en el marc d'una mateixa destinació turística fa que la ciutat esdevengui una espècie de miratge amb palmeres, arenals, sobrassades i cervesa a bon preu. Des de Mallorca, Palma és Ciutat, "la" ciutat, desproveïda del nom concret en virtut d'una capitalitat que la converteix sovint en objecte de crítica (som llonguets, parlam amb l'ela bleda, pensam que els caragols van tots sols a la cassola). Ser de Palma és com no tenir ben bé una identitat. O com tenir-ne moltes alhora. Deia un dels crítics al qual torn sovint, el peruà Antonio Cornejo Polar, que no hi ha millor discurs sobre la identitat que el que s'arrela en la constant transformació. Palma és una ciutat en constant transformació però que ha estat sotmesa al llarg dels segles a un model de representació estàtica i que intenta fixar-ne la identitat a partir d'uns motlles que la ciutat no suporta, i que, dia a dia, desafia.
De fet, si resseguiu a la recerca d'aquests motlles algunes de les representacions que els mateixos ciutadans hem fet de Palma, trobareu fàcilment la reiteració d'una imatge ben curiosa, i és que Palma és mostrada sovint com una ciutat sense temps, com un espai fantasmagòric que resulta gairebé impossible viure en present. És com si la capitalitat de la ciutat l'hagués de convertir en l'exemple hiperbòlic de la calma que creia haver detectat Santiago Rusiñol tot d'una que va posar el peu sobre l'illa. La ciutat resta, segons la crònica que en feia Lluís Ripoll (Palma, la ciudad de Mallorca, 1946) sotmesa a una "modorra de siglos", és una ciutat, segons Màrius Verdaguer (La ciutat esvaïda, 1953), de "quietud provinciana" on, havia dit Llorenç Villalonga "el més estàtic esdevé el més moral" (Mort de dama, 1931). Fins i tot els rellotges de Palma no acaben de trobar la manera d'adequar-se al ritme estable que la funció els exigiria, i marquen les hores, com en deia Miquel dels Sants Oliver a "Hores provincials", de manera "lenta i morosa" o, com en va dir Miquel Villalonga parlant d'En Figuera, suposen un "model de perfecta inexactitud" (Miss Giacomini, 1941). En els alguns textos posteriors, aquest alentiment tan poc urbà que acompanya moltes estampes palmesanes (i que, cal dir-ho, contrasta amb l'espectacle de vida dels relats costumistes de Miquel dels Sants Oliver a L'hostal de la bolla 1898, o de Gabriel Maura als Aigoforts, 1892), arriben a presentar l'autèntica identitat de la ciutat com una imatge fantasmagòrica d'un passat perdut, com una utopia arcaica que és impossible identificar en el present si no és a partir de les traces que n'hagin quedat. Així, si Màrius Verdaguer va parlar de Palma com una ciutat esvaïda, més recentment, José Carlos Llop ens l'ha descrita com una elegíaca ciutat submergida (En la ciudad sumergida, 2010). Al relat elegant de Llop, la ciutat veritable sembla amagar-se sota l'aparença de la ciutat efectivament viscuda, que pren sentit únicament com a traça ruïnosa d'un escenari passat al qual només podem accedir retenint-la lleument en la memòria o transitant els textos que l'han relatada.