Literatures i ciutats, 7. Tecnologia i ciutat: el futurisme

Les avantguardes, a més de desitjar rompre amb la tradició i de voler experimentar, incorporen de mica en mica el lirisme en la quotidianitat. Entre d’altres moviments, podem esmentar el futurisme, que va aparèixer quan Marinetti va publicar el manifest futurista el 1909 a Itàlia. A més de fer palès el rebuig a la tradició, el futurisme incorporava les grans transformacions industrials que conformaven la modernitat. Per això, les noves tecnologies, com el motor Dièsel, el cotxe Ford, la ràdio, els primers vols propulsats dels germans Wright, els Lumière i el cinematògraf o l’electricitat i la bombeta, són tractats com una forma més de creació artística.

Entre d’altres poetes futuristes catalans, podem destacar Joan Salvat-Papasseit (1984-1924), que s’interessà especialment pels nous descobriments tècnics que envaïen la ciutat i que impactaven la societat de principis del segle XX. De fet, de les ones descobertes pel físic alemany Heinrich Hertz, en va sorgir el títol del primer recull Poemes en ondes hertzianes (1919), unes ones que constituiran un punt sense retorn i que són, clarament, experiències d’inspiració poètica. Tanmateix, en certa manera, el poeta combina el “maquinisme i el realisme intimista i elegíac”, segons Martí de Riquer. En el segon recull, L’irradiador del port i les gavines (1921), és on mostra aquest caràcter dual, que oscil·la entre l’artifici i la natura. En alguns poemes insisteix en l’interès per les màquines com a “Passional al metro (Refelx nº 1)”o “Marxa nupcial”, on també destaca l’Edison i el Charlot i hi apareix tota una filosofia de vida: el dinamisme, la ruptura amb el passat, l’acció, etc. Així mateix, Salvat observa que, a la quotidianitat, s’hi troben les màquines i la natura al mateix nivell, ja que alguns poemes descriuen paisatges com “Posta”, que analitza la villa de Sitges, lloc on havia viscut de jove, o “Des dalt de tot el cel” i “Poema sense acabar” que descriu un paisatge de muntanya. Tanmateix, el poema més íntim, real i directe és “Tot l’enyor de demà”, on accepta que la mort és el límit final i natural de la vida.

En definitiva, Salvat és un poeta que descriu la societat canviant que li toca viure, així com ell mateix diu: “Sóc, com home de lletres, d’imaginació escassa, més aviat elemental: tot ho he vist o viscut”. Ara bé, què en diria Salvat de les tecnologies actuals o de les nostres grans ciutats? S’inspiraria, tal vegada, en la thermomix, la Fórmula 1, les motos GP, els viatges espacials, el GPS, el messenger, l’iPhone, la PlayStation, les televisions de plasma, les pel·lícules en 3D o en els robots? Sens dubte, avui els futuristes trobarien molts més elements per omplir els seus poemes i per reflexionar sobre els artificis i la comunicació humana. Tal vegada, criticarien els excessos d’aquesta societat tan tecnificada, perillosa i beneficiosa alhora. Tanmateix, com diu Eugene Soloviev en un dels poemes visuals de l’obra Manipulations, l’home no pot fugir de la seva condició d’ésser primitiu.