Durant molt de temps s’ha relacionat la poesia amb la descripció de la naturalesa, ja fos perquè l’autor pretenia crear un paisatge idíl·lic o perquè pretenia fer-la servir com a mitjà d’expressió dels sentiments del jo poètic. Malgrat això, les societats han canviat moltíssim en poc temps i, en certa manera, també la visió que tenen els poetes sobre la representació dels espais i, en especial, de la ciutat, d’allò urbà. Al contrari que els escriptors noucentistes entestats a representar una societat ideal, molts dels poetes actuals treuen a la llum la cara més fosca i denigrant de la metròpoli. Observem, per exemple, alguns fragments d’aquests dos poemes:
Petita escena nocturna
|
Retornar
|
En una cantonada pobra
d'un carrer vell un bar nocturn
de tant en tant obre la porta
i n'ix la música i el fum.
Hi ha quatre motos aparcades,
les fulles dormen als balcons,
a les parets escrostonades
cares pintades i oracions.
[...]
En una cantonada estreta
torna la calma i el xiu-xiu,
una persiana verda peta
i al portal un, begut, fa el riu.
|
[...]
Arribar-hi impacient
amb el viatge als ulls
i un skyline al fons
d’històries impossibles:
cadàver exquisit
d’un món que es fa petit
[...]
Et sents turista al barri,
no acullen els carrers
que havies enyorat.
No es pot voler tornar,
al pany hi ha l’evidència:
de sobte,
les claus de casa
no són ja les de casa.
|
Enric Casasses
|
Mireia Calafell
|
El que acabam de llegir no té res a veure amb la idea de la ciutat civilitzada: l’hàbitat dels intel·lectuals, el lloc d’on sorgeix l’art. Avui en dia fins i tot el fems del carrer, els fanals espatllats o la Seguretat Social poden arribar a ser les muses dels poetes. Aquest canvi en la perspectiva de la metròpoli segurament es deu a la necessitat que tenen alguns poetes de denunciar la societat actual i, per tant, la impersonalitat que la ciutat representa: cinquanta persones atapeïdes dins el metro, cadascú a la seva i fidels al ritme frenètic que comporta el dia a dia.
Paradoxalment però, els poetes del segle XXI de cada vegada es preocupen més per fer arribar les seves creacions al carrer. En aquest sentit, la poesia ha deixat el seu hàbitat natural –el paper, a les llibreries i biblioteques– i s’ha traslladat als teatres, a les places i, fins i tot, als bars gràcies als recitals i els slams, sempre a través de l’oralitat. Em refereixo a bars com l’Horiginal i a poetes com com BlancaLlum Vidal, Jaume C. Pons Alorda, Núria Martínez Vernis, Emili Sánchez, Pau Vadell, i un llarguíssim etcètera. Així, passejant un divendres a vespre per una ciutat volgudament impersonal, de sobte, pots entrar en un local i deixar que la màgia de la poesia t’envaeixi, et socialitzi, t’ensenyi i alhora et faci gaudir d’un dels gèneres literaris més pocs coneguts pels urbanites.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada