Ciutat i literatura, 6. La ciutat noucentista: l'esfondrament del mite

El Paral·lel (llavors anomenat Marqués del Duero), Barcelona, cap al 1905

El somni del Noucentisme es condensa en la Ciutat, el bressol d’aquells postulats estètics, ètics, polítics i culturals que configuren el seu programa. Eugeni d’Ors en sintetitza els ideals al Glosari (1906), per sobre dels quals preval el civisme, que tan sols pot triomfar en la Ciutat.
Potser és a les acaballes del Modernisme català que sorgeix, impulsat per l’esperit regenerador i el corrent simbolista, el mite, però és amb el Noucentisme que se’l forneix de tot un ideari –l’ordre, el cosmopolitisme, l’arbitrarietat, la civilitat… I quin espai pot ser més adient que les noves urbs per desenvolupar-ne el programa? Barcelona, com a metròpoli naixent, és la font d’inspiració dels noucentistes, de la classe burgesa nacional. N’és una clara mostra el poema «Barcelona» de Miquel Ferrà, en dir: «I el clar visatge resplendent / de fina flor de Barcelona, / irradiava suaument / aquella pau que el món no dóna» (vs. 25 – 28).
Aquesta burgesia pretén equiparar la seva terra als països europeus capdavanters; la Ciutat, doncs, és el símbol de la modernitat, la institucionalització nacional, la industrialització i el progrés, en contraposició –o més aviat, en una revisió lligada al concepte de dominació– de la ruralia, que s’assimila, llavors, a l’incivisme, al salvatge. Així, mentre que el camp encarna la individualitat, la ignorància i l’heterogeneïtat, la ciutat representa la col·lectivitat, la cultura i l’homogeneïtat.
El pensament noucentista és palès en la literatura del moment que, com a instrument pedagògic, s’encarrega de construir la Ciutat Ideal a través, en bona mesura, de la poesia. S’hi associen una sèrie d’atributs, amb l’objectiu de bastir un model per a la societat. El poema «De la Ciutat» de Josep Maria López-Picó la sublima dient: «Brolles, Ciutat, de l’ampla nit profonda, / nua i total, perfecta i mesurada» (vs 1 – 2); aquest s’inclou a Espectacles i mitologia (1914), que, juntament a l’obra Auques i ventalls (1914) de Josep Carner i La ciutat d‘Ivori (1918) de Jaume Bofill, constitueixen els tres poemaris principals dedicats al tema. 
La quimera noucentista, però, s’acaba esmicolant. La utopia ciutadana no pot resistir els sotracs que tenen lloc al llarg del segle XX. Les guerres mundials –amb el corrent de pensament conseqüent, l’existencialisme– fan trontollar els valors d’universalitat i totalitat que fins llavors imperen; el progrés ara s’associa a la barbàrie, i el miratge europeu s’ensorra. A la vegada, Barcelona és el correlat d’aquest desencís, car després de la Guerra Civil és una ciutat decrèpita, en ruïnes i sense poder. Ho podem veure, per exemple, a l’obra Ramona, adéu (1972) de Montserrat Roig, que en plasma la decadència. Com pot ser, ara, aquest escenari destruït i decadent l’espai Ideal? 
És quan, en l’auge de la desil·lusió i el desengany que provoquen les guerres, la història fixa l’inici de la Postmodernitat. Es fonamenta en la crítica a la racionalitat, la globalització i el fetitxisme, i defensa el diàleg, la particularitat i la diferència. La literatura participa d’aquest pensament; n’és una mostra, entre d’altres, la novel·la Totes les bèsties de càrrega (1967) de Manuel de Pedrolo, on es percep la Ciutat i el progrés com quelcom alienador. 
Aquesta nova perspectiva, doncs, desperta la literatura del somni noucentista, de la sublimació acrítica de la qual ara només en resten les traces.