Lee Ranaldo (Nova York, 1956), vocalista, guitarrista, escriptor i artista visual, conegut sobretot per ser un membre cofundador del grup d’avantguarda de Nova York Sonic Youth, pioners del noise rock i una de les bandes més influents del rock alternatiu va presentar al Teatre de Lloseta un espectacle que barreja música, text i vídeo. La idea rere l'actuació és combinar la guitarra, com a element sònic, amb el recitat poètic, amb el rerefons d'una projecció que actua de contrapunt del que sentim, tant en el sentit oral com en el sentit físic.
Quan dic això és perquè és indiscutible que Ranaldo, com ja feia a Sonic Youth, és amic del noise, amic de l'acoblament, del retorn que fan possible les pastilles de la guitarra i els amplificadors, lliures de la mà de l'instrumentista. Dir que hi ha acords, en plural, en aquesta performance és una mica arriscat, perquè el guitarrista, o en aquest cas no sé si anomenar-lo mestre de cerimònies, penja durant la major part del concert la guitarra al centre de l'escenari i la fa voltejar, deixa que el so evolucioni mitjançant la força de la gravetat. L'afinació oberta permet un acord, amb un so/renou que reforça els poemes o, en alguns casos, impedeix que siguin transmesos amb la força que potser mereixerien.
Lee Ranaldo parteix de la tradició poètica
beatnik nord-americana, amb Kerouac i Ginsberg com a grans referents, i en destaca el compromís polític. Tanmateix, davant la barrera lingüística evident que plantejava la recitació en anglès sense cap tipus de traducció, l'afirmació de Ranaldo que "de tota manera, la majoria no té sentit ni per a mi" resulta una mica decebedora.
