Lee Ranaldo (Nova York, 1956), vocalista, guitarrista, escriptor i artista visual, conegut sobretot per ser un membre cofundador del grup d’avantguarda de Nova York Sonic Youth, pioners del noise rock i una de les bandes més influents del rock alternatiu va presentar al Teatre de Lloseta un espectacle que barreja música, text i vídeo. La idea rere l'actuació és combinar la guitarra, com a element sònic, amb el recitat poètic, amb el rerefons d'una projecció que actua de contrapunt del que sentim, tant en el sentit oral com en el sentit físic.
Quan dic això és perquè és indiscutible que Ranaldo, com ja feia a Sonic Youth, és amic del noise, amic de l'acoblament, del retorn que fan possible les pastilles de la guitarra i els amplificadors, lliures de la mà de l'instrumentista. Dir que hi ha acords, en plural, en aquesta performance és una mica arriscat, perquè el guitarrista, o en aquest cas no sé si anomenar-lo mestre de cerimònies, penja durant la major part del concert la guitarra al centre de l'escenari i la fa voltejar, deixa que el so evolucioni mitjançant la força de la gravetat. L'afinació oberta permet un acord, amb un so/renou que reforça els poemes o, en alguns casos, impedeix que siguin transmesos amb la força que potser mereixerien.
Lee Ranaldo parteix de la tradició poètica beatnik nord-americana, amb Kerouac i Ginsberg com a grans referents, i en destaca el compromís polític. Tanmateix, davant la barrera lingüística evident que plantejava la recitació en anglès sense cap tipus de traducció, l'afirmació de Ranaldo que "de tota manera, la majoria no té sentit ni per a mi" resulta una mica decebedora.
Fet i fet, Ranaldo juga a un joc que no crec que sigui del tot reeixit. Parteix d'un reposicionament de la seva carrera. Ja no és el guitarrista ferotge, és el poeta, l'artista, que combina els elements multimèdia per traslladar un contingut entre íntim i polític, però es queda a mig camí, perquè no crec que sigui capaç de portar allò que és un inici molt poderós al següent nivell. El xou, al cap dels deu minuts inicials de sorpresa i fascinació, acaba patint de la repetició del recurs de la guitarra penjada, que fins i tot evidencia que el renou domina la paraula. El conjunt, assumim que pensa l'artista, té més força que els elements individuals. Ara bé, el conjunt, sentit físicament i intel·lectualment, ens deixa pensant que potser les paraules eren el que més interès despertaven i el que menys importància tengueren.
La seva darrera publicació és el llibre Against Refusing (Waterrow Press, 2010). Les seves obres plàstiques han estat exposades a centres com la galeria ‘hayward’ de Londres o el ‘Museu d’Art Contemporani de Sidney’.Recentment ha estat actuant en grans esdeveniments audiovisuals amb la seva companya i muller Leah Singer, també prepara el seu nou disc en solitari a més d’un altre llibre.
www.sonicyouth.com – www.leeranaldo.net
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada