diumenge, 29 de maig del 2011

J. Molas i les avantguardes: una ressenya i dues reflexions peregrines i accelerades

La més recent complilació d’articles publicada per Joaquim Molas, Las vanguardias literarias en Cataluña. Imitación y originalidad (Madrid: Milenio, 2010) és tant un recull d’estudis literaris com un llibre d’aventures. I dic això perquè és un volum que analitza uns processos que foren aventurers tant perquè es proposaven una exploració per camins desconeguts fins al moment a les nostres terres, com també en el sentit etimològic del terme aventura, perquè tenien la mirada més posada en el que estava per venir que en el passat, una mirada dirigida cap un futur d’innovacions que la guerra civil s’encarregaria d’estroncar. Aquestes aventures s’expliquen en aquest volum en onze capítols distribuïts en tres blocs que permeten també una lectura cronològica. El primer és dedicat a estudiar la complexa implantació de les avantguardes en el context català; el segon fa atenció a desenvolupaments més concrets, referits a les cartes entre els pintors Joaquín Torres-García i Rafael Barradas, i, sobretot, a una anàlisi en profunditat de la trajectòria de Joan Salvat Papasseit i de J. V. Foix. El tercer bloc es dedica íntegrament a l’escriptura de Salvador Dalí, analitzant el seu procés d’assumpció i distanciament respecte del surrealisme i proposant una lectura atenta de la seva creació literària, i, especificament, una aproximació hermenèutica a La vida secreta de Salvador Dalí.
El volum se centra en un període al qual Joaquim Molas ja havia dedicat abans altres estudis, entre els quals el volum La literatura catalana d’avantguarda, que es tancava amb una àmplia antologia de textos de creació i reflexió, o, més recentment, junt amb Enric Bou, el recull La crisi de la paraula, dedicat a un gènere important per a les tendències avantguardistes com és la poesia visual. En concret, els treballs que s’inclouen en el volum que presentam foren publicats en diversos mitjans des de l’any 1978 al 2005, i, aquí reunits ofereixen una útil visió de conjunt que s’expressa des de la solidesa d’arguments que poden donar més de tres dècades de reflexió sobre un fenomen tan complex (i sovint tan simplificat) com ho és el de les avantguardes. Es tracta, d’altra banda, d’estudis que tenen en comú no només el període que estudien un model d’aproximació al fet literari que trobam en moltes d’altres obres de Molas, i que, com hauria d’ocórrer en la tasca de l’historiador de la literatura, s’aproxima a les dades des de la exhaustivitat del documentalista, però també assumint la posició valorativa del crític i, així mateix, la visió contrastada —a la recerca de les especificitats, dels vincles interartístics i del espais de mediació— que promou la mirada del comparatista clàssic.
Personalment, la lectura del volum, m’ha motivat una reflexió que fa referència sobretot a dues qüestions metodològiques que se’m presenten com a problemàtiques i que, tot i que hi hagi espai per aprofundir-hi en el marc d’aquest blog, m’agradaria posar en comú. 
1) La primera fa referència a la relativa pertinença d’estudiar la, diguem-ne, “implantació”, d’un estil o corrent literari a partir de la recerca d’una font que es considera d’originalitat (en el cas que ens ocupa, posem per cas, les avantguardes franceses o italianes) i que genera “imitacions”. En el volum de Molas, aquesta dinàmica de recerca, hi és útil en tant que permet analitzar les especificitat dels autors catalans situant-los en el marc del corrent europeu. I, tanmateix, caldria veure fins a quin punt la identificació de les especificitats “locals” no depèn necessàriament de l’acceptació acrítica d’un “universal” del qual difereixen i que, tot sovint (potser de manera menys clara en el cas de les avantguardes, molt donades al manifest inaugural i a les declaracions d’intencions) no és més que una construcció crítica. 
2) La segona reflexió fa referència a una interessant resistència a la ruptura que es fa present sovint en la literatura catalana i que s’analitza en els estudis de Molas sobre la literatura d’avantguarda. Em referesc a una espècie de paradoxal necessitat de respectar la tradició fins i tot en aquells corrents en què el que es propugna és una ruptura respecte del cànon. Aquesta dinàmica, crec, ha acabat en el marc català impregnant sovint la tasca dels historiadors de la literatura, a la recerca de semblances i de continuïtats més que no de processos de distanciament i les individualitats que també existeixen en l’àmbit literari. 
Reflexions peregrines al marge, el llibre resulta un complement útil a les intervencions sobre el període que ja coneixíem de Molas, un complement que volgudament deixa moltes portes obertes a qui vulgui remprendre o reescriure l’aventura de les avantguardes en l’àmbit català.

mercè picornell

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada