Tal com sabem, definir què és literatura i què és novel•la sempre ha estat una tasca difícil, sobretot, quan en una obra es recontextualitza un determinat material. La reubicació d’un objecte quotidià per dotar-lo d’un nou significat no només la podem trobar en obres de Duchamp –recordem la famosa Font (1917) –, ja que així ens ho demostren Joan Brossa i Antoni Tàpies en l’obra Novel•la (1965), un llibre format a partir de documents oficials i administratius sense omplir, intercalats per trenta-una litografies, que conformen el transcurs de la vida: des del certificat de naixement fins a la factura del servei de pompes fúnebres, passant per diplomes escolars, quadern de cal•ligrafia, certificat de matrimoni, receptes mèdiques, bitllets de loteria, etc. D’aquesta manera, tant Brossa com Tàpies aconsegueixen crear tot un fil argumental hiperrealista, que ens recorda a la biografia d’un individu qualsevol.
A partir d’aquí, les fronteres intertextuals i interartístiques es tornen molt fràgils i poroses. Novel•la no té text –excepte del “sol•loqui” final– i es basa en documents reals per formar un nou text, dotat d’un significat totalment diferent a l’inicial. De fet, aquest era el propòsit de Brossa quan afirma que “es tractava de fer la història d’un personatge, però sense text”. A més, en algunes biblioteques podem trobar Novel•la a la secció d’art pictòric –lloc no gaire desencertat si pensam que la tasca de Brossa es complementa amb la de Tàpies, però dubtós si ens fixam en el títol de l’obra–, una secció en la qual també hi són col•locades, just a devora, obres com Llibre d’una sola fulla de Joan Palou, Palma, 9 km d’Andreu Terrades o Jardins de Kronenburg de Santi Pau.
Cal afegir que Joan Brossa s’avança, sens dubte, en el temps, ja que la incorporació de nous suports serà molt característic de la narrativa dels setanta com L’adolescent de sal (1973) de Biel Mesquida en el qual, una vegada més, transcodifica el text i arriba a cobrar la importància que en un principi no tenia. Tanmateix, els límits literaris i genèrics es dissolen molt més en l’antinovel•la La fi del món (1994) de Carles Hac Mor. Al cap i a la fi, però, tal com recordava Joan Brossa “la poesia és com l’electricitat, que és a tot arreu”.
El post de na Maria m’ha fet pensar en un llibre poc conegut de Josep Iglésias del Marquet, LES ARRELS ASSUMPTES, publicat el 1972 a la col·lecció Lo Pardal d’Agramunt. Aquest poemari fronterer (molt poc verbal!), compost a partir de collages, palimpsests, i apropiacions, s’obre amb una citació d’I. K. McTavish que diu: “Ser en la poesia no és tant dir-la com veure-la”. Una de les seccions del llibre es titula precisament “Novel·la”: és un conjunt de tres peces que presenten el que semblen paràgrafs ratllats, que deixen visibles només alguns mots i sintagmes esparsos. Però la secció que realment m’ha recordat l’obra de Brossa-Tàpies és “Petita història”: un tríptic que reprodueix successivament un segell del Consell Municipal d’Arenys de Mar, un matasegells de Calaf i les lletres que anuncien un gran ball. Ens pertoca a nosaltres restituir la narrativitat quasi imperceptible, cosir aquestes imatges de manera que formin realment una història.
ResponEliminaJuntament amb Guillem Viladot i Joan Brossa, Josep Iglesias del Marquet va participar a la primera exposició de poesia concreta que es va fer a Catalunya, a la Petite Galerie de Lleida, el 1971.
Trobareu més informació sobre Josep Iglésias del Marquet (Artesa de Lleida, 1932 - Barcelona, 1989) aquí: http://www.paeria.es/arxius/noticies/Document_cat_915.pdf