De música i poesia

Establir les fronteres que delimiten la literatura, com nota n’Elisabet Gayà en la seva entrada, no és una tasca fàcil, però la realitat és que tampoc ho és definir els paràmetres de les diferents arts. A vegades tenim l’afany de voler delimitar-les, de crear murs entre elles, però les fronteres no sempre són murs, alguns cops, són línies traçades amb guix ben fàcils d’esborrar i traspassar.

En aquesta ocasió m’agradaria parlar del diàleg entre la música i la poesia. Dels casos en què s’influeixen l’una a l’altra, de quan esdevenen un tot heterogeni, de quan no és tan fàcil establir quina és la que predomina damunt l’altra.

Per tots és ben conegut que la poesia té moltes vegades reminiscències de la música. La rima i el ritme en són les mostres més significants. Però també l’ús d’alguns recursos poètics o el joc amb la sonoritat de les paraules influeixen en el fet que la poesia pugui tenir molts rastres de musicalitat. D’exemples en podem trobar molts però, potser, pel fet de dur fins a les darreres conseqüències la subordinació del significat al so, podem destacar el poema Sextina d’Enric Casasses que trobareu recitat per ell mateix en el següent enllaç: http://www.youtube.com/watch?v=nDWEB-x_zZk.

No podem oblidar tampoc que la música també s’ha servit ben sovint del suport de textos poètics. Un exemple en són els lieder (composicions musicals per a veu i piano basades en un poema), tan abundants en el Romanticisme, o també les àries d’algunes òperes, com és el cas del conegut “Va pensiero” del Nabucco de Verdi (http://www.youtube.com/watch?v=DzdDf9hKfJw). El fet de musicar poemes ja existents, però, no és un fet particular en la història sinó que és una tradició que es manté i que ens ha arribat fins als nostres dies. En aquesta plana web, www.musicadepoetes.cat, podem veure com cantants actuals han fet versions musicals d’un gran nombre de poemes en català.

En altres casos, els textos emprats per la música no són textos poètics preexistents sinó que han estat creats per l’ocasió. Hagin estat pensats amb una intenció poètica conscient o no, hi ha lletres cançons de les quals no en podem negar la seva poeticitat. Un exemple d’això el trobam amb la cançó Al cel de Gerard Quintana (www.youtube.com/watch?v=6NJXsBRa8r8).

En tots aquests casos és evident que hi ha un component poètic, que és la paraula, però què passa quan la música no empra paraules? Què passa per exemple amb els poemes simfònics? Els poemes simfònics són peces de música instrumental, normalment per a orquestra, que neixen amb una finalitat descriptiva o narrativa i que tenen una estructura interna que sempre sol centrar-se en un tema principal. Aquest tema pot ser una obra literària però també pot ser un personatge, un lloc o fins i tot una obra pictòrica. Aquí us en deix una mostra, del creador d’aquest gènere, Franz Listz: http://www.youtube.com/watch?v=gt7T19-2euc

Quina actitud hauríem de tenir davant aquest gènere musical? Hem de tractar-los únicament com a música o cal que considerem també el seu component poètic?

Baix el meu parer és innegable que aquesta música és també en certa manera poesia. El poeta simbolista Paul Verlaine va sentenciar, en una ocasió, que la poesia abans que tot era música i les seves paraules eren del tot certes però potser caldria afegir que també la música abans que tot és poesia. Una poesia a la que no li calen paraules, tot i que, sovint en faci ús. Una poesia dita en un altre llenguatge, un d’universal, que entra subtilment dintre nostre i ens embolcalla, que ens pot transportar a paradisos inimaginables.