Bartomeu Ferrando i Kurt Schwitters

Bartomeu Ferrando, durant la seva performance a Can Alcover

335 pellizcos sonoros por debajo de las íes conraspaduras de a és una perfomance que combina una doble improvisació: la poesia fonètica i la música. Repeticions, xiuxiueigs i balbuceigs es mesclen amb gongs, trossos de paper i instruments de plàstic (en podeu fer un tast aquí: http://www.youtube.com/watch?v=RT3jCzSEi7E&feature=player_embedded). El poeta visual i performer Bartomeu Ferrando, juntament amb l’artista plàstic, músic i performer, Avelino Saavedra, intenten recrear un llenguatge primitiu.

Fa unes setmanes vaig tenir l’ocasió d’assistir a la conferència de Bartomeu Ferrando a Ca’n Alcover i, quan va recitar aquest poema, no vaig poder evitar pensar en la Ursonate de Kurt Schwitters (1887- 1948), que és un dels mestres més reconeguts del corrent dadaista. A més de ser pintor, va escriure diversos poemes fonètics, dels quals el més conegut és Die Ursonate. Sonate in Urlauten (Sonata de sons primitius) que va ser composta entre 1921 i 1932 (en aquesta pàgina podeu veure-la escrita: http://www.costis.org/x/schwitters/ursonate.htm; i en aquesta la recitada: http://www.ubu.com/sound/schwitters.html, tot i que Schwitters considerava millor escoltar-la que no pas llegir-la).

D’altra banda, també és curiós saber que Raoul Hausmann (1886-1971), una altra figura clau del moviment dadaista alemany, va titular el seu primer poema fonètic Fmsbwtazdu (el podeu escoltar a: http://www.ubu.com/sound/hausmann.html) i el va recitar a Praga el 1921. Schwitters hi era present i segurament el va influenciar directament a l’hora de compondre el seu propi poema.
Tot i que a la conferència Bartomeu Ferrando va afirmar la influència de Schwitters juntament amb la d’altres poetes avantguardistes, en aquest cas concret es tracta d’un exemple d’intertextualitat ja que els dos poemes utilitzen els fonemes per tal de recrear un llenguatge primitiu –desconegut– , com si n’haguessin esborrat l’articulació alfabètica.
D’altra banda, si seguim la tipologia trastextual de Genette, l’arxitextualitat tendria com a característica pròpia el llenguatge transracional o zaum, que proposaren els formalistes russos. La desautomatització del llenguatge n’és un element comú: des de Marinetti, passant per altres mestres avantguardistes com Hugo Ball, Tristan Tzara o Marcel Janco, fins a la poesia actual.