J. Molas i les avantguardes: una ressenya i dues reflexions peregrines i accelerades

La més recent complilació d’articles publicada per Joaquim Molas, Las vanguardias literarias en Cataluña. Imitación y originalidad (Madrid: Milenio, 2010) és tant un recull d’estudis literaris com un llibre d’aventures. I dic això perquè és un volum que analitza uns processos que foren aventurers tant perquè es proposaven una exploració per camins desconeguts fins al moment a les nostres terres, com també en el sentit etimològic del terme aventura, perquè tenien la mirada més posada en el que estava per venir que en el passat, una mirada dirigida cap un futur d’innovacions que la guerra civil s’encarregaria d’estroncar. Aquestes aventures s’expliquen en aquest volum en onze capítols distribuïts en tres blocs que permeten també una lectura cronològica. El primer és dedicat a estudiar la complexa implantació de les avantguardes en el context català; el segon fa atenció a desenvolupaments més concrets, referits a les cartes entre els pintors Joaquín Torres-García i Rafael Barradas, i, sobretot, a una anàlisi en profunditat de la trajectòria de Joan Salvat Papasseit i de J. V. Foix. El tercer bloc es dedica íntegrament a l’escriptura de Salvador Dalí, analitzant el seu procés d’assumpció i distanciament respecte del surrealisme i proposant una lectura atenta de la seva creació literària, i, especificament, una aproximació hermenèutica a La vida secreta de Salvador Dalí.

L'espiga del buit, de Miquel Bezares

L’escriptor llucmajorer Miquel Bezares ha estat recentment guardonat amb el premi Serra d’Or de poesia pel seu llibre L’espiga del buit, pel qual ja li havia estat atorgat, l’any passat, el premi Maria Mercè Marçal.
L’espiga del buit, amb el títol manllevat d’un vers de l’anterior poemari de Bezares, Anvers, es troba a la cruïlla entre el Tríptic del vers (nom que l’autor empra per referir-se als seus darrers tres poemaris: Versllum, El convers i Anvers) i una nova línia poètica per a l’autor. Així, L’espiga del buit, retorna després de tres anys amb un to intimista que, amb ressons del Tríptic, aconsegueix dotar de força i significat cada paraula i cada vers mitjançant uns recursos tipogràfics atrevits i un llenguatge poètic detallista i molt treballat.
L’espiga del buit és el fruit que ens dóna l’absència, el no-res, el fruit de la sensació de buidor com a estat anímic. En el cas de Bezares, aquest buit és un buit en la seva producció poètica i l’espiga que d’aquest temps en sorgeix és aquest llibre de versos curts que, gràcies als recursos literaris i tipogràfics que empra, permet que el lector pugui capbussar-se en aquesta buidor i que, a poc a poc, vagi omplint-la i extraient-ne el fruit.