La deconstrucció de les fronteres de la normativitat corporal a Le choeur des femmes de Martin Winkler

per Maria-Antònia Massanet

            Tot i el polissemantisme del terme “frontera” aquesta acostuma a ser d’entrada relacionada amb el límit geogràfic entre dos països, i, tot i que en altres contextos, sobretot en els socials i humanístics, esdevé un concepte cada cop més estudiat, és menys habitual, però, pensar en els estudis de gènere a l’hora de reflexionar-hi. No obstant això, aquests dipositen tota la seva base teòrica sobre la reflexió al voltant d’unes de les primeres fronteres que separen els éssers humans: la diferència sexual.

Com ens recorda Judith Butler, el primer que es diu d’un recent nat és si és nen o nena, sent aquest un gest augural per a la seva inserció social a partir del dispositiu de performativitat del gènere que es posa en marxa, tractant-se de “una norma para así convertirse en un sujeto normativo y aceptable” (Butler, 66). Però què passa quan aquesta primera frontera a la qual ens exposem en néixer és inexistent i el sexe d’un infant és ambigu i indefinible? Passa que es posa en dubte tot un sistema de pensament: més enllà del físic, és també inconcebible des del punt de vista del pensament occidental, basat en un sistema de categories binàries inamovibles que els individus intersexuals posen en crisi pel simple fet d’existir.

            Com bé descriu l’activista intersex argentí Mauro Cabral, la intersexualitat és “una condición de no conformidad física con los criterios culturalmente definidos de ‘normalidad’ corporal” (2003: 121), segons les premisses de la diferència sexual i del binarisme de gènere. Es tracta de la multiplicitat d’estadis intermedis o de les combinacions dels trets físics que de forma habitual s’utilitzen per classificar les persones entre homes i dones i que comprenen des de l’ADN, fins als trets sexuals secundaris, passant per les gònades, els cromosomes, les hormones, l’ambigüitat genital o les varietats de desenvolupament sexuals i que poden incloure genitals interns o no descendits o mosaïcisme gonadal –més o menys de dos cromosomes, en les seves múltiples variants: X0, XXY, XXXY, XXXXY.... Per posar-ne alguns exemples, ja que el nombre comptabilitzat d’aquestes variacions assoleix, fins al moment, la quantitat no gens menyspreable de 75 tipus diferents i es calcula que en presenten 1 de cada 200 infants, segons la biòloga Anne Fausto-Sterling (2006).

Des de la l’àmbit de la biomedicina, la intersexualitat es presenta, aleshores, com una patologia, una malaltia i/o una anormalitat. Els cossos dels intersex es presenten com necessitats d’una “cura” o d’una “correcció” a base teràpies de xoc hormonals o cirurgies, que en la majoria del casos deixen seqüeles indelebles en la vida dels pacients intersex, tals com insensibilitat genital, traumes psicològics, dolors crònics i anorgàsmia absoluta.

A la seva novel·la Le choeur des femmes (2009), el metge i escriptor francès Martin Winkler tracta el tema de la intersexualitat des del punt de vista d’una ginecòloga en pràctiques que es vol especialitzar en cirurgia genital reparadora, tot plantejant les incongruències de la medicina estandarditzada que produeix estereotips de “normalitat” corporal inexistent, incidint en la cosificació i la desinformació que sofreix el pacient, però, sobretot, en la seva manca d’agència.

El treball de Winkler té molt a veure amb la línia de la medicina feminista, que critica els postulats androcèntrics de la medicina convencional. De forma paral·lela al que fa la Dra. Carme Valls-Llobet en l’assaig divulgatiu en l’àmbit espanyol, amb obres com la recent Mujeres, salud y poder (2010), Winkler ho fa a França amb les seves novel·les, denunciant ambdós l’actitud invasiva i colonitzadora de la medicina envers les dones.

Durant les més de 600 pàgines de l’obra anem trobant al·lusions a la intersexualitat, ja que a la protagonista sembla interessar-li en particular a causa del seu interès en la cirurgia reparadora. Però és gairebé arribant a la pàgina 500, després que la Dra. Djinn hagi anat perdent bona part dels seus prejudicis envers els pacients –heretats d’una formació mèdica androcèntrica i dominant en què se li havia ensenyat que les pacients no tenien ni veu ni vot excepte per ressenyar els seus símptomes i a vegades ni això– quan aquest tema va agafant preponderància. Sobretot arrel d’atendre en la seva consulta a una adolescent àrab, que s’ha cobert amb niqab perquè li ha començat a sortir barba, i de mantenir amb ella la següent conversa:

            Noia: Pot dir-me què sóc jo?

            Djinn: Què és vostè?

            Noia: Sí, si sóc un home, una dona o un monstre?!

Djinn: No! Les situacions d’intersexualitat són variants del desenvolupament sexual i no malalties. Variants que poden complicar molt la vida a causa de convencions socials, culturals o religioses, però tu no estàs ni malalta ni ets monstruosa i no deixis que mai ningú digui de tu res semblant! És per això mateix que no puc dir-te si ets un home o una dona perquè això només ho saps tu. Què sents tu que ets? (Winkler, 499. Traducció meva)

           

Aquesta pregunta ens remet a la reivindicació dels activistes intersex sobre el dret a decidir sobre el propi cos, així com algunes obres literàries o fílmiques que han sorgit darrerament i entre les que es troba la de Winkler, qüestionen la suposada objectivitat de la ciència i s’oposen a l’omnipotència de la biomedicina, a més de propiciar la recuperació dels cossos dels intersexuals i del seu dret a decidir sobre ells, així com defensar la potestat dels individus per construir lliurament la seva identitat.

Cal que les persones intersex es puguin representar –i autorrepresentar– fora dels àmbits que fins ara els han reduït a la cosificació a fi de que la seva existència sigui articulable i dicible i es puguin crear un ordre de vida viable, en el sentit postulat per Judith Butler (2002b). Però per arribar a això, cal que els cossos intersexuals surtin de la imatge de monstruositat i abjecció a la qual se’ls ha encasellat i se’ls ha fet cossos “que no importen” o, més ben dit, que només ho fan en la mesura que permeten pensar els contraris: els cossos de la “normalitat”.

Perquè, què és “allò normal”, al cap i a la fi? La normalitat no és més que una convenció, una construcció, tant pel que fa a la corporalitat com a la resta d’aspectes de la vida quotidiana. Però que en el cas de les persones intersex suposa l’obligació d’ajustar, corregir, intervenir o mutilar el seu cos per fer-los entrar, ni que sigui mitjançat un calçador quirúrgic, dins els paràmetres de la normativitat corporal. Perquè les vides dels infants intersex no són només possibles, sinó també viables, són vides que mereixen ser viscudes, que poden suposar una oportunitat de desenvolupament per ells mateixos, però també pels demés, en demostrar que el sexe és més un continu que no pas un eix polaritzat. De manera que suposen, també, una oportunitat d’eixamplar el concepte d’allò que es compren com humà i alliberar-lo de les fronteres que separen les corporalitats no normatives, i per tant “estrangeres” o “migrants”, de les hegemòniques, demostrant que, un cop més, moltes de les fronteres corporals que ens imposem són relatives i, tal i com pregona la fotografia, no existeixen més enllà dels nostres propis prejudicis.

            Referències bibliogràfiques:

Butler, Judith (2002). Cuerpos que importan: sobre los límites materiales y discursivos del “sexo”, Buenos Aires, Paidós.

Cabral, Mauro (2003). “Pensar la intersexualidad, hoy”. A Maffía, Diana (comp.): Sexualidades migrantes: Género y transgénero. Buenos Aires, Feminaria Editora, pp.  117-126.

Fausto-Sterling, Anne (2006). Cuerpos sexuados, trad. d’Ambrosio García Leal, Barcelona, Melusina.

Eugenides, Jeffrie (2003). Middlesex, Barcelona, Empúries.

Maffía, Diana (comp.) (2003). Sexualidades migrantes: Género y transgénero. Buenos Aires, Feminaria Editora

 Valls-Llobet, Carme (2010). Mujeres, salud y poder, Madrid, Cátedra.

 Winkler, Martin (2009). Le choeur des femmes, Paris, Folio.