Entrevista a Hilari de Cara

Hilari de Cara Casaleiz (Melilla, 1945) és llicenciat en Història Moderna i Contemporània a la UB (1972) i doctor en Filologia Catalana per la UIB (1989). Actualment, resideix a Porto Cristo i és l’autor d’obres com L’espai del senglar (1985), Quaderns d’es Llombards (1992), Bolero (1998) i d’altres llibres de poesia. Però, a més, ha publicat obres en prosa: Un llac en flames (2009) i Cada família, un porc (2011). Les seves dues darreres obres poètiques han estat premiades als premis Carles Salvador 2011 i Bernat Vidal i Tomàs de Santanyí: Via Bàltica (2012) i Nunc (2012), respectivament. El fet de viure a molts llocs diferents (Nova York, entre d'altres) i les seves abundants lectures li han obert l’horitzó literari i han condicionat i universalitzat la seva manera d’escriure.

1. Quines foren les motivacions que et conduïren a escriure? Quins foren els teus models? Encara ho són? I quina creus que és la formació que ha de tenir un escriptor? La tenies, tu?

Lectura i imitació. La formació humanística que se seguí a l’Europa de finals de segle XVIII i XIX: lectura i imitatio.

El meus models són molt eclèctics. Eren lectures de la biblioteca dels meus pares, algunes d’amagat, i llibres que ells consideraven adients a la meva edat i voracitat lectora. Sobretot llegendes i contes populars: Les mil i una nits, Jules Verne, Salgari, Somerset Maugham, Pierre Louys, Boccaccio, Longo, Maurois, Muriac, Hemingway, Faulkner, les germanes Brönte, Daphne DuMaurier, Shakespeare, llibres d’història, Galdós, algunes novel·les típiques de la burgesia espanyola (molt dolentes, s’ha de dir) com ara obres de Torcuato Luca de Tena, Gironella, però també Cervantes i Quevedo, biografies, Stephan Zweig. Una mica més tard vaig conèixer Poe, Fennimore Cooper, Melville, Salinger, Saroyan, Joyce, e.e. cummings [“a ell li agradava dir-se e.e. cummings, tal vegada deixava les majúscules per a nosaltres”, em va comentar Hilari]. La majoria eren narratives; poca poesia fins els 17 i 18 anys, quan vaig llegir poetes espanyols i llatinoamericans: Neruda, Huidobro, Lorca, perquè eren subversius, dolents.

Els catalans eren ignorats pels plans d’ensenyament. Els vaig començar a conèixer a partir dels vint anys: Espriu, Estellés, Vinyoli, Ferrater. Més tard, russos, realistes francesos, poesia francesa del XIX i l’anglesa i americana del XX.

‎2. Quina funció creus que ha de tenir la literatura. Fins a quin punt ha d'estar compromesa amb la societat? Creus que la literatura és una art per a elits?

Crec que la funció és bàsicament estètica i il·luminadora. L’únic compromís d’un escriptor és escriure bé (una de les poques coses en què estic d’acord amb Sartre). Compromís polític? Cap en relació directa amb la literatura. En el nostre cas, la literatura catalana, malgrat el pas de temps, està vinculada, pel simple fet de ser en català, a una certa militància i compromís amb la resistència, la recuperació. Totes, respostes a la marginació, a la repressió, etc.

No necessàriament per a elits; hi ha països i obres que valoren la literatura i la fan popular alhora que són excel·lents.

3. Davant la situació actual i les polítiques contra la llengua catalana. Creus que l'escriptor en llengua catalana ha de tenir una posició conscient i compromesa?

La realitat política engendra aquest compromís d’una manera o altra, és un pòsit inevitable.

‎4. Has tengut mai contacte amb els teus lectors? Coincidien amb la idea que et fas del teu lector model?

Quan escrius poesia arriba un moment que la instància de lector és quasi un espai buit i, per tant, deixa poques traces en el text –llevat de poemes amorosos, eròtics o elegíacs–. En general, el lector de qui parles, en poesia, sí que es correspon al model. En prosa la cosa és diferent. El tenc present, sí, i aquesta presència es manifesta en marques i traces als textos.

‎5. Les tecnologies de la informació i la comunicació han contribuït a la difusió de la literatura sense filtres de "qualitat", avalues el canvi com apositiu o com a negatiu?

Seguint aquella controvèrsia dels anys seixanta i setanta entre “apocalíptics” i “integrats”, crec que mai no he estat un apocalíptic, ni, per tant, he sentit cap reluctància davant els avenços tecnològics. Són extraordinàriament positius. Afecten la qualitat? No, gens. La quantitat, sí. Però, també, en paper, en la meva opinió, es publica massa i massa dolent.

6. Quin creus que és l’estat actual de la literatura catalana?

Excel·lent en termes absoluts i relatius. Hi ha deu o dotze escriptors que fan de la literatura catalana actual una fita imprescindible dins la literatura universal. Tenim el problema de la difusió. Una literatura com la txeca ha sabut crear instruments de difusió als Estats Units que han fet coneguts i reconeguts escriptors com ara: Hrabal, Svejk, Klima. Una lliçó per a la nostra literatura que haurien d’entendre les institucions, els editors, els distribuïdors. S’han de crear editorials transeditorials als Estats Units, Anglaterra, França o Alemanya.

7. Si haguessis de destacar un autor per damunt dels altres, un autor que estigués un pèl per damunt, quin seria?

Pregunta una mica indecent. No la puc respondre. N’hi ha tants, que se’m fa impossible una resposta.

8. Cap a on s’hauria d’encaminar la crítica literària actual?

Hi ha crítica a diaris que no és ni competent, ni objectiva, ni engrescadora. Hi ha casos grotescs, en què es pot copsar que el crític ni tan sols ha llegit l’obra, ni tan sols la contracoberta, amb una certa atenció. No obstant això, hi ha bons crítics, com ara Jordi Llovet, que demostren estar al dia, gran capacitat de relacionar la literatura amb les arts, la filosofia i amb la vida. A més, demostren que amen la literatura. Quant a la crítica acadèmica, a mi m’interessen els crítics que practiquen el “close reading”. i, alhora, Todòrov, Greimas o Bakhtin i, per què no, Kristeva. No m’interessa Derrida, un destraler que sembla un carnisser i que confon la literatura o la filosofia amb un quiròfan, em fa la impressió que realment odia tot allò que analitza. També tota la crítica de la recepció és una aportació: Jauss, Iser, etc. Lewis és un cas a part que admir. Té la sensibilitat de l’actualització dels textos en la seva subjectivitat rica i culta; enriqueix amb una discreció i un amor fora d’allò comú, allò que llegeix.

9. Et veus marcat per unes normes literàries de la literatura catalana, és a dir, et sents condicionat a escriure d’una determinada manera?

No, potser quan els joves del futur hagin viscut un parell de generacions de “normalitat” i de familiaritat amb la literatura catalana, els nostres clàssics i moderns, això serà un fet. Jo no he viscut dins la tradició catalana, una tradició a expandir, continuar o transgredir. Hem hagut d’inventar els nostres clàssics. Hem descobert Ausiàs March o Llull després d’haver llegit Salinger, e.e. cummings, Shakespeare o Baudelaire. Això és un fet. Ha tengut els seus inconvenients obvis, però, també les seves virtuts a l’hora d’escriure. No hi havia “normes literàries” catalanes a seguir o a transgredir.

10. Si haguessis de fer-te un cànon literari universal, poc més o manco Harold Bloom, podries dir-me qui ocuparia les deu primeres posicions? I si haguessis de fer un cànon literari català? Què n’opines, del cànon occidental de Bloom?

Bloom és un afortunat enganyador producte dels defectes i no de les virtuts del sistema universitari americà: si vols sobreviure t’has d’inventar alguna cosa de tant en tant, sinó te’n vas al carrer. L’“angoixa de la paternitat”, una vulgaritat pseudofreudiana, i el cànon són els dos “grans invents” de Bloom dins d’aquest màrqueting acadèmic. Dues bajanades comparables amb la dèria de l’acadèmia espanyola de cercar generacions literàries, el que alguns professors de filologia catalana s’hi ha associat patèticament. Vaig llegir el Western Cannon em va decebre profundament pel seu plantejament mediàtic; la seva ignorància dels catalans que sortien, estaven demencialment escollits: no hi figurava Llull, ni Tirant lo blanc, Espriu era nomenat Espriú, Riba era Ribà i d’altres exemples d’incompetència.

Responent la teva pregunta sobre el cànon català, no en podria deixar fora Ramon Llull, Tirant lo blanc, Ausias March, Jaume Roig, Turmeda, Verdaguer, Maragall, Costa i Llobera, Alcover, Rosselló-Pòrcel, Villalonga, Rodoreda, Gabriel Ferrater, Miquel Bauçà, Vicent Andrés Estellés, algunes coses de Quim Monzó, i una dotzena llarga més d’escriptors.

Quan a escriptors d’altres llengües: els clàssics grecs i llatins, Dante, Petrarca, Boccaccio, Shakespeare, El Quijote, Quevedo, Rabelais, Molière, Goethe, Baudelaire, Balzac, Txékhov, Dostoievski, Tolstoi, Turgeniev, Mann, Melville, Faulkner, Emily Dickinson, Mandelstam, Salinger, Kafka, Joyce, Borges, Proust, i centenars més.