Antònia Vicens, nascuda l’any 1941 a Santanyí, va iniciar la seva carrera literària amb Banc de fusta (1965) i 39º a l’ombra (1967) i, de llavors ençà, ha publicat més d’una dotzena d’obres de narrativa. Recentment, ens ha sorprès gratament amb un llibre de poemes, Lovely (2009), i amb un narrador ben original al seu darrer títol de narrativa, Ànima de gos (2011).
- Quines varen ser les motivacions que et varen conduir a escriure? Quins models seguires? Encara ho són? Quina creus que és la formació que ha de tenir un escriptor? Tu la tenies?
Tot em duia a imaginar-me històries, supòs que per mirar d’entendre una mica el món que n’envoltava. Vaig néixer l’any 41, a un poble, i quan jo era nina no hi havia llibres, ni llibreries, ni biblioteques... No sabíem res, ni teníem accés a la literatura. Només a ca les monges ens feien llegir qualque vida de sant, però quan érem més nines ni tan sols això. La literatura no existia per a nosaltres. En canvi, jo, ja de petita, m’embadalia escoltant les paraules. Veia que la gent xerrava molt al carrer i, fins i tot, veia gent que es barallava molt i jo no sabia per què. Després vaig saber que aquesta gent que es tirava paraules com si fossin pedres, es barallaven perquè al mateix carrer hi havia gent que havia guanyat la guerra i gent que l’havia perduda. Ningú no ens ho explicava llavors, ho vaig saber de més gran. Però podia veure la força que tenien les paraules. Veia que amb paraules la gent reia, plorava... i jo estava com a boja amb les paraules, les col·leccionava i vaig acabar construint-ne un viver.
Vaig tenir “la barra”, que dic jo, de començar a escriure abans d’haver començat a llegir. Com ja he dit, no hi havia llibres quan era petita, només ens donaven qualque vida de sant. Per tant, em sabia de memòria la doctrina, però això no t’ajudava gaire. I vaig començar a escriure abans de començar a llegir. Quan vaig escriure 39º a l’ombra havia llegit molts pocs llibres. Després, quan vaig accedir al món dels llibres, de la mà d’en Bernat Vidal i Tomàs, l’apotecari de Santanyí, que me’n va deixar molts, vaig tornar com a boja per la lectura: llegia nit i dia. Fins i tot dormia amb els llibres. Quan no tenia temps de llegir, me’ls enduia a l’habitació, omplia el llit de llibres i em feien companyia.
Pel que fa a la formació que ha de tenir un escriptor he de dir que un escriptor, primerament, crec que ha de ser escriptor de raça, així com també ho ha de ser pintor o qualsevol altre artista. Primer ho ha de viure, ho ha de tenir al seu interior. Després tota la formació que pugui adquirir anirà a favor seu, ampliant estudis però, sobretot, llegint molt.
- Quina creus que és la funció que hauria de tenir la literatura? Fins a quin punt ha d’estar compromesa amb la societat? És la literatura un art per elits?
Jo no crec que la literatura hagi d’estar compromesa. Jo crec que la literatura és art. I com que l’art és vida, crec que la majoria d’escriptors i la majoria d’artistes el que cerquen és entendre la vida a través d’uns colors, d’una pinzellada, o a través d’unes paraules. Vivim la vida sense entendre-la, com arribam a la mort sense saber què és la mort. I crec que escriure és una manera de voler entendre.
Jo crec que s’ha de democratitzar l’art, en el sentit que l’autor ha de ser exigent, ha de fer bona literatura. Però són els governs i qui sigui els que han de preparar el poble perquè pugui tenir accés a aquest art i pugui gaudir-lo. Hi ha gent que mai no llegirà un bon llibre, o que mai no anirà a una òpera o a un concert de música clàssica... perquè no l’han preparat per això. És impossible que ho entenguin perquè no ho han viscut mai. És a dir, jo crec que fa falta democratitzar la literatura, i l’art en general. Seria un món un poc més bo si tothom pogués tenir accés a l’art.
- Davant la situació actual i les polítiques contra la llengua catalana, creus que l’escriptor en llengua catalana, ha de tenir una posició conscient i compromesa?
Jo crec que els escriptors en llengua catalana tenim aquesta consciència des que començam, perquè els temps mai no han estat fàcils. Sempre ets conscient que seràs un escriptor molt més invisible que si escrius en castellà, per exemple. A mi el que em fa més pena ara és que hem de fer les mateixes guerres que ja fèiem als anys 70. Als anys 70 lluitaves per la llengua, per la democràcia, pensant que el món aniria de cada vegada un poc més bé. I ara et trobes que, després de quaranta o cinquanta anys, hem fet un retrocés, pitjor que als anys 70, i sembla que sempre hem d’estar amb el mateix. El que vull dir és que escriure en català ja és una manera de fermar-te, perquè si dius “jo vull triomfar, vull que em coneguin més” ja comences a escriure en castellà, en anglès o en xinès. L’escriptor català crec que sempre ha tengut aquesta consciència i ara possiblement ho havíem oblidat una miqueta, però no ens podem adormir. Tenim la mala sort que sempre hem tengut uns governs que han fet molt de mal al nostre poble i mai no han educat a la gent, sinó que, al contrari, ells mateixos no n'estan, d’educats. Jo no crec que alguns sàpiguen res d’aquesta terra que governen. Crec que hi ha d’haver una part d’ignorància, una part d’inconsciència, perquè, si no, no m’ho explic.
- Has tengut contacte amb els teus lectors? Han coincidit amb la idea que et fas del teu lector model?
Sí, hi he tengut contactes, però no sempre han coincidit amb la idea que m’havia fet d’ells. Els lectors sempre m’han fet moltes preguntes. Em diuen que no ho faig fàcil. Per exemple, en les meves novel·les sempre jug molt amb el temps, perquè a mi el temps m’apassiona –què és el temps? És una de les preguntes que m’he fet sempre. Existeix el passat, existeix el futur? Som només present?– i també jug molt amb els espais mentals i, a vegades, m’han demanat explicacions quan he anat a una tertúlia de lector. Però també crec que tenc uns lectors que em segueixen i em són fidels i que ho entenen.
- La teva obra és bàsicament narrativa però també has provat altres gèneres, com la poesia. En quin gènere et sents més còmoda? A què es va deure el teu pas de la prosa al vers amb Lovely (2009)? No havies escrit mai abans poesia?
Jo sempre he escrit narrativa, narrativa breu o llarga, literatura infantil... Però és que jo no crec gaire en els gèneres. Hi ha literatura bona i literatura que no és bona. Jo crec en la bona literatura i res més. Quant al meu llibre de poesies, he de dir que aquest llibre “em va caure”. Un dia d’estiu era a la terrasseta, devora un para-sol, i aquest llibre em va caure sencer: el vaig seguir treballant, de vers en vers. Però no en vaig tocar ni l’ordre. Va coincidir que feia tres anys que mon pare s’havia mort i Lovely és un poc la vida de mon pare, de la seva generació a través d’ell. I jo crec que va ser que quan mon pare va morir als 93 anys jo no vaig plorar, perquè pensava que mon pare ja havia viscut la seva vida i, si hagués seguit vivint més temps, els metges m’havien dit que hauria d’estar en una cadira i mon pare no ho hagués suportat. Era un home molt actiu, encara caminava, feia els seus passejos i, assegut a una cadira, crec que hauria patit molt. I jo vaig pensar “quina sort que ha dut mon pare, se’n va als 93 anys sense haver estat rendit”. Per tant, no vaig plorar. I crec que després d’aquests tres anys aquests poemes varen ser les llàgrimes per la mort de mon pare.
Jo abans no havia escrit mai poesia. Aquest llibre, com ja he dit, em va caure. I pens que potser la narrativa la cerques, la penses, però que la poesia et cau o no et cau. Aquesta ha estat la meva experiència.
- Referent a la tasca prèvia a l’elaboració d’una novel·la, dónes molta importància a la investigació o et deixes guiar també pel primer impuls?
Hi ha novel·les per a les quals necessites fer investigació, però normalment aquesta investigació la faig a mesura que vaig escrivint. El que passa és que abans de començar a escriure una novel·la, m’he de passar si importa mesos amb el cap en blanc, procurant tenir-lo expectant. I, esperant, vénen històries i a vegades les rebutges, les penses un parell de dies, veus que aquella història no t’acaba de convèncer, la deixes anar i esperes que n’arribi una altra. I quan una història insisteix, ve i torna a venir, dic: "aquesta l’he d’escriure perquè és ella que em cerca" i la començ a escriure molt a poc a poc. No escric mai més d’una pàgina per dia, perquè si no ja em qued exhausta. I si hi ha personatges que exigeixen una investigació la faig sobre la marxa, mentre vaig escrivint.
- En la teva obra podríem dir que el tema del dolor, de la infelicitat, és molt present en els teus personatges. És perquè és potser més sucós? Pots extreure'n més coses parlant de dolor que no si parles de felicitat?
Jo crec que més que parlar del dolor parl de personatges que cerquen la felicitat. La gent té dret a ser feliç. L’educació cristiana que ens han donat sempre és l’educació al sacrifici, a la renúncia i jo crec que això va en contra de la naturalesa. Els meus personatges parteixen sovint el dolor però el que cerquen és la felicitat i de vegades la cerquen d’una manera molt desesperada.
- Un dels fets més insòlits de la teva darrera novel·la, Ànima de gos, és que el narrador és un animal. Hauria estat possible la mateixa novel·la escrita des d’un altre punt de vista?
Jo crec que no. Vaig posar un ca de narrador perquè havia d’escriure sobre un personatge com en Tòfol, un assassí –i tenint en compte que ara malauradament hi ha assassinats cada dia, que hi ha assassins, que ens sorgeix sempre la pregunta de per què assassinen aquestes persones, tot i que potser puguin dur un bagatge de molt de dolor i de molta frustració–, si hagués estat una altra persona la que escrivís sobre un assassí, s’hi hagués hagut d’implicar, l’hauria hagut de condemnar, en certa manera. En canvi, un ca és tot intuïció: és olfacte i intuïció, res més. No té preceptes morals. El ca podia descriure tots els actes que feia el personatge, en Tòfol, sense posar-hi cap sentència, ni cap sentiment, cosa que amb una veu humana hauria estat impossible. Una veu humana s’hi hauria hagut d’implicar una mica.
- Fins a quin punt creus que influeix la trajectòria vital d’un autor en la seva obra?
Jo crec que un autor més que tenir en compte la seva trajectòria el que ha de fer és exercitar molt la vista, ha de saber mirar. Pens que les novel·les s’escriuen amb els ulls, amb allò que has vist i has mirat, allò que t’ha arribat de la gent, de l’atmosfera. I de vegades no fa falta sortir al carrer ni anar enlloc, si estàs atent d’alguna manera pots veure el que passa. Per tant, crec que allò que importa sobretot és saber mirar.
- Però creus que en unes altres circumstàncies, en un altre ambient, potser hauries escrit unes altres novel·les?
Segurament, si jo hagués viscut a Nova York, m’haguessin sortit novel·les entorn de Nova York. El que jo crec que és molt important és que hagis trepitjat molt el territori en què ambientes una novel·la. Encara que no el descriguis, sense voler sempre d’alguna manera el descrius. Tanmateix, en una novel·la, tant si està escrita en un raconet de Mallorca com si està escrita en una barriada o un suburbi de Nova York, allò important és que els personatges siguin universals, no el redol on s’escriu.
- Les tecnologies de la informació i la comunicació han contribuït a la difusió de la literatura sense filtres de "qualitat", avalues el canvi com a positiu o com a negatiu?
Quan hi ha més poca qualitat ho valor sempre com a negatiu, però perquè un país estigui normalitzat, i sobretot una llengua com la nostra, hi ha d’haver de tot, hi ha d’haver bona literatura, mala literatura... Si ens referim, per exemple, als blogs –que ara es parla molt de literatura i blogs– tot i que jo no hi vaig molt, perquè no tenc temps, ho veig com a positiu. Admir aquesta gent que fa blogs, que cada dia puguin escriure-hi i tenguin aquesta capacitat de comunicar. Ara bé, d’aquests blogs n’hi ha que són literatura i n’hi ha que no ho són, com hi ha novel·les que són literatura i n’hi ha d’altres que no ho són, que només són històries. De vegades s’editen en paper coses que no tenen cap qualitat i supòs que a Internet i amb els blogs passa el mateix.
- Com valores la teva trajectòria literària? Ets conscient d’una evolució en la teva obra?
Jo el que sé és que cada novel·la que escric em costa molt escriure-la, sempre és com si fos la primera, perquè mai per a cap història no et serveixen les que has escrites abans. Són personatges diferents, has d’entrar dins la seva psicologia, dins el seu ambient, els has de cercar un lèxic adequat. Crec que cada novel·la és molt diferent i sempre és una lluita, és una lluita constant.
- Quins són els teus projectes per al futur més recent?
Estic amb una novel·la i amb un altre llibre de poesies, que també m’ha caigut.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada