Entrevista a Bernat Nadal

Bernat Nadal (Manacor, 1950) és un home que sempre ha viscut a Manacor i a Cala Morlanda els mesos d’estiu. És posseïdor de varis premis literaris: Ciutat de Manacor, Premi de les Lletres de Campos i Premi Mallorca en especialitat Poesia. És un gran lector que començà a escriure influenciat per Jaume Serra, Miquel Àngel Riera, Guillem d’Efak, Jaume Santandreu, Jaume Vidal Alcover i Guillem Vidal Oliver. És autor de llibres com La desintegració del desig (1969), Elegies (1971), Estrúmbol (1978), Teorema del somni (1983), Memòria Fòssil (2005), El vestit vermell (2008) i La carn que cruix (2009), entre d’altres llibres de poesia. Però, a més, també ha tractat la narrativa, compaginant-ho tot amb col·laboracions a la premsa escrita de Manacor.

1. Quines foren les motivacions que et conduïren a escriure? Quins foren els teus models? Encara ho són? I quina creus que és la formació que ha de tenir un escriptor? La tenies, tu?

Llegir i imitar. Blai Bonet, Miquel Àngel Riera i Guillem d’Efak. Escriure bé, superar-me, escampar dignitat literària i donar testimoni. Màximes lectures, contactes i estudis. No, no la tenia.

Llegir i voler-los imitar, val més això, que no restar indiferents. Els meus amics m’empaltaren els seus valors i, això, em va esser molt útil, tot i que, els anava adaptant al meu propi tarannà. El temperament de cadascú conforma l’escriptura. Intel·ligència, sensibilitat i cultura, per descomptat, també hi ajuden.

Els meus amics eren d’una època i jo som d’una altra, però, els principis són els mateixos. Els escriptors no som predicadors, però, d’alguna manera, escampam un missatge.

Tenir voluntat d’aprendre, afegir qualitat al nostre enteniment, llegir bastant. Tot aprenentatge és un fi en si mateix. El paradís és el viatge, no hi ha un port definitiu. És un camí que mai no acaba.

‎2. Quina funció creus que ha de tenir la literatura? Fins a quin punt ha d'estar compromesa amb la societat? Creus que la literatura és una art per a elits?

Formar, entretenir, fer pensar, evadir, ser millor. Com a lector vull esser apassionat i gaudir de les històries, relats o emocions. No m’interessa llegir, només, per erudició, el temps curteja i les malalties guaiten amenaçadores.

Sense compromís no hi ha literatura que valgui. Tot i que he de dir que hi ha molts conceptes de compromís: el primer és el literari. Cal esser caparruts i treballar molt el text. No donar-ho mai per bo ni definitiu. L’escriptura sempre és provisional.

No hauria d’esser només per a elits, però tal com va el món potser ho acabarà sent. En tot cas, ho serà per a elits pobres, els literats no fan diners rere això, almenys la majoria. Qui més qui menys viu d’una altra professió, o bé s’ha de multiplicar fent articles o tasques culturals complementàries. Tot i esser, l’art, obert a tothom, la no comprensió de l’art, no significa que no hi sigui.

3. Davant la situació actual i les polítiques contra la llengua catalana. Creus que l'escriptor en llengua catalana ha de tenir una posició conscient i compromesa?

Sí, conscient, compromesa i clara, sense mitges tintes. Els escriptors, de cap manera, no han de ser bufons del poder. L’escriptor ha de donar testimoni, directament o indirecta, i per això necessita exercir la llibertat de pensament. Encara que l’empresonin.

‎4. Has tengut mai contacte amb els teus lectors? Coincidien amb la idea que et fas del teu lector model?

N’he tengut pocs, de contactes. Els lectors es manifesten poc, almenys en poesia. Però, malgrat tot, quan alguns lectors s’han manifestat, és un fet que em sorprèn, ja que no l’esper.

Cada persona interpreta les coses segons les experiències que ha viscut. Extreuen conseqüències, o sentits, que de vegades no havies previst ni tu. Això significa que la lectura també és creativa.

‎5. Les tecnologies de la informació i la comunicació han contribuït a la difusió de la literatura sense filtres de "qualitat", avalues el canvi com apositiu o com a negatiu?

No tot és blanc o negre. Amb el temps, cadascú posa els seus propis filtres. Les noves tecnologies tenen per objectiu convertir el públic en addicte de cap a elles, i en passiu de cap allò extern. Hem d’anar amb la història, però, no obstant això, no hem de perdre allò valuós que tenim d’antic.

6. Quin creus que és l’estat actual de la literatura catalana?

Crec que hi ha una explosió de gent que escriu molt bé i, també, de gent que escriu regular. Fa cinquanta anys només escrivia una petita colla. Malgrat tot, ens manquen mites. Villalonga era un déu (tot i esser fatxa), Costa i Llobera també ho era, Blai Bonet també... Tots ells en vida. Avui, només els que surten al cinema o a la televisió són mites.

Sense una independència política sempre tendrem la nostra cultura mansfermada. Som una nació ofegada per un estat-nació que odia la nostra cultura. Els costa entendre, fins i tot, que la tenguem i, alhora, ens vol dins aquest estat, a la seva manera. Això és molt greu.

7. Si haguessis de destacar un autor per damunt dels altres, un autor que estigues un pèl per damunt, quin seria?

Si parlam dels nostres, més o menys recents, Miquel Àngel Riera, Joan Sales, Jaume Cabré, Mercè Rodoreda... Són novel·listes que estan part damunt els altres.

En poesia: Blai Bonet i Salvador Espriu van marcar una època innovant, cadascú a la seva manera. Però, si parlam d’ara mateix, a Mallorca, n’Hilari de Cara –a qui coneixes bé– és un escriptor amb una perspectiva diferent que els altres. Antoni Vidal Ferrando viu una maduresa esplendorosa. Jaume Pomar, potser el més ignorat entre els grans, és un poeta de gran calat. I Ponç Pons... que recitant Nura emociona la gent. I tans d’altres...

Al principat, Parcerissas, Margarit...

8. Cap a on s’hauria d’encaminar la crítica literària actual?

No ho sé. Hi ha poca crítica, almenys se’n publica poca. Es necessita de gent molt formada, que llegeixi, que tengui capacitat per avaluar i que escrigui bé. N’hi ha bastant poca i mal pagada. La majoria comenta els llibres dels amics. Fet normal i comprensible. El crític ha d’anar més lluny. La crítica ha d’informar, fer ganes de llegir i de llegir allò que és bo. Ha d’aconsellar i convèncer.

9. Et veus marcat per unes normes literàries de la literatura catalana, és a dir, et sents condicionat a escriure d’una determinada manera?

Em sent condicionat a escriure bé. Maria Antònia Salvà és estantissa, vista avui. Si quan dius normes vols dir modes, no m’hi sent. Però, s’ha de tenir un respecte per la correcció i la qualitat. Els models literaris passen de moda. Fins i tot, aquells que fan literatura experimental tenen l’obligació de ser bons.

10. Si haguessis de fer-te un cànon literari universal, poc més o manco Harold Bloom, podries dir-me qui ocuparia les deu primeres posicions? I si haguessis de fer un cànon literari català? Què n’opines del cànon occidental de Bloom?

No, ni crec que pogués. Les meves preferències canvien segons què llegesc i segons passa el temps. Però, si l’hagués de fer, ara per ara, restarien: Marcel Proust, Thomas Mann, Michel Foucault, Charles Baudelaire, Dante Alighieri, Txèkof i Shakespeare; els meus amics: Miquel Àngel Riera, Blai Bonet i Guillem d’Efak (aquests m’ensenyaren a entendre i gaudir la literatura, llegir-los, sempre és retrobar-los.

El cànon de Bloom incita, i això està bé, però ningú no hi coincideix plenament. La creació literària sempre té aspectes subjectius.