Ciutat i literatura,3. La ciutat i la figura femenina en el poema "Mujeres" de Luís García Montero.

Mujeres

Luis García Montero

Mañana de suburbio
y el autobús se acerca a la parada.

Hace frío en la calle, suavemente,
casi de despertar en primavera,
de ciudad que no ha entrado
todavía en calor.
Desde mi asiento veo a las mujeres,
con los ojos de sueño y la ropa sin brillo,
en busca de su horario de trabajo.

Suben y van dejando al descubierto,
en los cristales de la marquesina,
un anuncio de cuerpos escogidos
y de ropa interior.
Las muchachas nos miran a los ojos
desde el reino perfecto de su fotografía,
sin horarios, sin prisa,
obscenas como un sueño bronceado.

Yo me bajo en la próxima, murmuras.
Me conmueve el recuerdo
de tu piel blanca y triste
y la hermandad humilde de tu noche,
la mano que dejaste
olvidada en mi mano,
al venir de la ducha,
hace sólo un momento,
mientras yo me negaba a levantarme.

Que tengas un buen día,
que la suerte te busque
en tu casa pequeña y ordenada,
que la vida te trate dignamente.

El tema de la ciutat és recurrent dins la literatura, ja que ha servit a molts d’escriptors per a situar la seva obra, i alhora, per a reflectir-hi uns personatges que o bé s’han creat a partir de la ciutat o bé han estat condicionats per ella. El poema “Mujeres”, de Luís García Montero, crític literari contemporani i un poeta pioner amb la poesia d’experiència, es basa en aquest darrer cas.

En aquest poema, hi apareixen imatges pròpies d’un ambient de ciutat que serà el condicionant màxim per a poder-hi desenvolupar l’acció. Això s’observa, per exemple, en els següents versos: “de ciudad que no ha entrado/ todavía en calor” i “en los cristales de la marquesina,/un anuncio de cuerpos escogidos”. Juntament amb les descripcions constants de la ciutat es representa un dels personatges que sempre acaben donant vida a la ciutat, la dona. L’autor ens presenta dos estils de dona diferents: la dona de barri humil, que treballa, i la dona que ocupa els cartells publicitaris anunciant roba interior, o també anomenada “dona de paper”. Aquesta divisió mostra un enfrontament entre el moviment i el que està viu (la dona que va a treballar) i el que és estàtic i inert (la dona de la fotografia). I també es pot aplicar a la ciutat: la ciutat de dia, la que es desperta, la que es mou, la que treballa, enfront de la ciutat de nit, la que descansa, a la qual li costa despertar-se i posar-se en funcionament.

Per tant, es pot dir que tot l’àmbit descriptiu d’aquest poema, situat a la ciutat, està relacionat amb l’acció que s’hi explica, que és un bocí de vida, una situació quotidiana en la qual un home i una dona han passat la nit junts, i al matí l’home la veu baixar de l’autobús.