.JPG)
Fernando
J. López (Barcelona, 1977) és una de les noves veus emergents del teatre
espanyol. Llicenciat en Filologia Hispànica per la Universitat Complutense de
Madrid, va publicar la seva primera novel·la, In(h)armónicos, quan
comptava només 19 anys. Com a dramaturg ha escrit més d'una vintena
d'obres, tant per la companyia que dirigeix, Armando no me llama, com
per a d'altres. Melibea, El sexo que sucede, Darwin dice, Tour de force,
Cuando fuimos dos, El año que cumplí treinta y algo... o Saltar sin red són
només alguns títols dels seus textos teatrals. Com a novel·lista és autor de La
edad de la ira (Espasa, 2011) –que fou tercera finalista al Premi Nadal
2010– i ben aviat li seran publicades tres novel·les més: Las vidas que
inventamos (Espasa), La inmortalidad del cangrejo (Baile del Sol) i El
reino de las tres lunas (Alfaguara Juvenil). A banda d'això, Fernando
exerceix la docència amb devoció en un centre de secundària de Madrid, defensa
els drets de l'escola pública i fa part del col·lectiu Marea Verde.
1. La
teva biografia professional apareix en tots els teus llibres i a Internet,
però, com és en Fernando J. López de cada dia?
No és
fàcil descriure's un mateix, però crec que, bàsicament, sóc una persona
sociable –valoro moltíssim el temps amb els bons amics–, obstinat quan
persegueixo un objectiu, molt impacient –no m'agrada
esperar– i, sobretot, molt actiu. Sempre em trobo implicat en múltiples
projectes i a tots hi poso una il·lusió enorme. Ara mateix, per exemple, estic
totalment centrat en la presentació de la meva nova novel·la, Las vidas que inventamos (que publicarà
Espasa el gener), i és estrany que em sorprengui pensant en alguna cosa que hi
estigui relacionada.
2. Què
va ser el que et va portar a escriure la teva primera obra? Vares tenir algun
model de referència?
Per mi
escriure sempre ha estat una necessitat, per tant, mai m'he plantejat per què
ho faig: simplement no concebo l'opció de no escriure. És la meva naturalesa,
seria com si negués la meva pròpia identitat.
El
primer text important de la meva vida fou un relat que vaig escriure quan tenia
quinze anys i que vaig titular Treinta y cuatro. Va guanyar dos
certàmens de narrativa breu i em va fer veure que, per ventura, la literatura
podia ser no només la meva passió, sinó també un possible ofici.
El
segon títol fonamental en la meva trajectòria fou In(h)armónicos, la meva primera novel·la. Recordo l'emoció que vaig
sentir quan em van dir que un jurat compost per escriptors com Cela o Bousoño
m'havia atorgat un premi per ella. Només tenia dinou anys i ni tan sols sé si
vaig ser conscient del que suposava tot allò.
En cap
dels dos casos tenia models concrets, només un munt d'influències de diversos
autors que, ja aleshores, m'apassionaven. El que sí que vaig intentar en ambdós
casos fou defugir de l'autobiografisme i ara em sembla curiós pensar que vaig
triar personatges molt més majors que jo, com una manera d'allunyar les seves
vides de la meva.
3.
Quina mena de formació creus que ha de tenir un escriptor?
Bàsicament,
ha de ser un gran lector. I quan parlo de lectura també incloc la narració
audiovisual: cinema, sèries... L'escriptor tant ha de saber llegir la realitat
que l'envolta –ens nodrim de la vida, tant de la nostra com de les alienes– com
les obres que escriuen els altres. No crec que hi hagi uns estudis específics
ni una fórmula màgica per a convertir-se en autor, i la prova és que hi ha
magnífics escriptors que tenen la formació més diversa: científics, filòlegs,
historiadors, matemàtics autodidactes... La sensibilitat literària i creativa
és difícilment pot estar sotmesa a un programa d'estudis. No crec que hi hagi
cap altra manera d'aprendre a escriure que no sigui, per obvi que pugui
semblar, escrivint.
4. Com
definiries «teatre»?
Com
una de les formes literàries i culturals més revolucionàries i directes que es
coneixen. És una disciplina universal en la qual, de vegades, fins i tot la
paraula hi és accessòria. Basta amb algú que vulgui comunicar alguna cosa i
algú que estigui disposat a escoltar-la. Per això suposo que és un art tan
perseguit –d'ençà els seus inicis– i que ha sofert tants intents de manipulació
al llarg de la història, perquè la seva força és tal que difícilment és
comparable amb altres esdeveniments o manifestacions culturals.
5.
Davant la política anti-cultural del Govern espanyol actual, com creus que heu
de respondre els autors?
Treballant:
comprometent-nos fermament amb una clara postura a favor de la cultura i
reivindicant que se li ha de donar la importància que té i que, malauradament,
pretenen arrabassar-li. No ens podem quedar de mans plegades mentre l'educació
i la cultura es tornen elitistes i minoritàries. Crec que ara mateix no estem
en un moment en què ens podem permetre la indiferència o les mitges tintes: és
una època en la qual els artistes i creadors hem d'implicar-nos i fer-nos
sentir. No és moment de pulcritud muda ni d'esnobisme, és temps d'embrutar-se i
actuar. I la paraula –com la poesia en paraules de Celaya– és una arma poderosa
per a fer-ho.
6.
L'homosexualitat és un tema molt present en les teves creacions literàries,
però per ventura on es manifesta més és a l'obra Cuando fuimos dos, protagonitzada
per una parella d'homes. Creus que l'obra hauria tengut el mateix èxit si la
parella protagonista fóra heterosexual? O, per contra, creus que l'èxit i
l'originalitat rauen en el fet que n'Eloy i en César són una parella gai?
A Cuando
fuimos dos l'únic que pretenia era contar una història d'amor i desamor. Si
vaig triar una parella homosexual fou, precisament, per rompre prejudicis i
demostrar que, més enllà dels trets específics del món gai, qualsevol parella
passa pels mateixos problemes i sent emocions similars, sigui quina sigui
l'orientació i el sexe dels seus components. La novetat del text raïa en la
construcció temporal –l'obra s'estructura com un trencaclosques que
l'espectador ha de reconstruir–, però no en la identitat dels protagonistes. Què
importa que l'amor sigui entre un home i una dona, entre dues dones o entre dos
homes: el que intenta dir aquesta obra és que hi ha tants tipus de relació com
de persones. I aquesta diversitat no té a veure amb la nostra orientació, sinó
amb la nostra personalitat, una cosa que es construeix per tants motius que
seria un acte de summa ceguera reduir-ho a un sol tret de la nostra identitat.
7. La
edad de la ira és un reflex fidel del que succeeix avui dia a les aules i
passadissos dels instituts. Intercalares a la novel·la alguna situació que has
viscut com a docent?
La
edad de la ira és plena de situacions que he viscut o
que m'han contat, que he presenciat o que m'han relatat alumnes i companys...
És un thriller en el qual la trama fou construïda des de la imaginació, sí,
però vaig intentar que els detalls quotidians que emmarquen l'acció –i que són,
en realitat, el centre temàtic de la novel·la– reflectissin la realitat de les
nostres aules. Per això, en part, vaig triar el gènere de la novel·la negra, perquè
és un gènere que permet desenvolupar una trama interessant i sorprenent i
alhora ofereix un retrat àcid –i sense edulcorants– de certs aspectes de la
nostra realitat que no sempre volem veure.
8. En
aquests temps que es diu que els joves no llegeixen literatura, quins clàssics
recomanaries al públic adolescent?
El
problema no és quins clàssics haurien de llegir, sinó com els hem d'apropar a aquests clàssics. Si els hi sabem comunicar amb tota la passió que mereixen, estic
segur que no només els poden interessar, sinó que els poden arribar a causar la mateixa fascinació que van provocar en
nosaltres quan els vam descobrir per primera vegada. En el meu cas, m'és
difícil triar uns títols en concret (n'hi ha tants!), però sí que n'hi ha un
que crec que s'ha de llegir d'adolescent i és potestat dels professors
apropar-lo de manera que en puguin captar tota la rebel·lia i la passió per la
vida que hi batega: La Celestina.
9.
Quin és el darrer llibre que has llegit?
Stoner,
de John Williams. Una novel·la fascinant –és el retrat d'una vida aparentment
grisa i anodina, però que t'emociona i t'atrapa des de la primera pàgina–
publicada per Baile del Sol, una editorial independent que, a més, publicarà
una altra de les meves novel·les el 2013. En aquest cas es tracta de La
inmortalidad del cangrejo, possiblement la meva obra més durament i
políticament compromesa.
10. Si
haguessis de cercar el prototip de poeta, quin seria? I en novel·la i teatre,
quins autors, al teu parer, sobresurten per damunt de la resta?
No puc
triar només un nom en cap dels tres gèneres, m'és impossible reduir la història
a una limitada nòmina d'escriptors quan tenim tants d'exemples magnífics a cada
un. Però, pel que fa al prototip, crec que l'autor ideal –almenys el que a mi
m'interessa– és qui sap conciliar forma, fons i intenció. És a dir, el que
innova i arrisca en les formes, atrapa i emociona en el fons i, per últim, es
compromet en la seva finalitat i intenció. No crec en la literatura com a
caprici estètic ni com a divertiment superficial que només pretén convertir-se
en un best-seller. L'autor que no em crea interrogants no m'interessa.
11.
Has llegit alguna cosa de literatura catalana?
Per
descomptat! És una literatura plena d'autors i de veus interessantíssims.
Personalment, això sí, tenc una debilitat enorme per una novel·lista que admiro
amb autèntica devoció: Mercè Rodoreda.
12. I
per acabar, en quin estat creus que es troba la literatura actualment? Hi ha
més producció però menys qualitat?
Crec
que tot judici sense perspectiva temporal és sempre susceptible de ser
equivocat. Més producció i menys qualitat? No, simplement cerquem menys. Ens
deixem emportar pels mitjans i les grans apostes editorials acaben arrasant els
espais a les taules de novetats. Hem de ser més responsables com a lectors de
manera que no ens conformem amb allò que es ven més, sinó que cerquem entre les
novetats, aquelles altres que de vegades no percebem i que amaguen autors i
obres de gran qualitat.
Octubre
2012
Antònia
Fontirroig Mut
