Entrevista a Fernando J. López (per Antònia Fontirroig Mut)

Fernando J. López (Barcelona, 1977) és una de les noves veus emergents del teatre espanyol. Llicenciat en Filologia Hispànica per la Universitat Complutense de Madrid, va publicar la seva primera novel·la, In(h)armónicos, quan comptava només 19 anys. Com a dramaturg ha escrit més d'una vintena d'obres, tant per la companyia que dirigeix, Armando no me llama, com per a d'altres. Melibea, El sexo que sucede, Darwin dice, Tour de force, Cuando fuimos dos, El año que cumplí treinta y algo... o Saltar sin red són només alguns títols dels seus textos teatrals. Com a novel·lista és autor de La edad de la ira (Espasa, 2011) –que fou tercera finalista al Premi Nadal 2010– i ben aviat li seran publicades tres novel·les més: Las vidas que inventamos (Espasa), La inmortalidad del cangrejo (Baile del Sol) i El reino de las tres lunas (Alfaguara Juvenil). A banda d'això, Fernando exerceix la docència amb devoció en un centre de secundària de Madrid, defensa els drets de l'escola pública i fa part del col·lectiu Marea Verde.

1. La teva biografia professional apareix en tots els teus llibres i a Internet, però, com és en Fernando J. López de cada dia?

No és fàcil descriure's un mateix, però crec que, bàsicament, sóc una persona sociable –valoro moltíssim el temps amb els bons amics–, obstinat quan persegueixo un objectiu, molt impacient –no m'agrada esperar– i, sobretot, molt actiu. Sempre em trobo implicat en múltiples projectes i a tots hi poso una il·lusió enorme. Ara mateix, per exemple, estic totalment centrat en la presentació de la meva nova novel·la, Las vidas que inventamos (que publicarà Espasa el gener), i és estrany que em sorprengui pensant en alguna cosa que hi estigui relacionada.

2. Què va ser el que et va portar a escriure la teva primera obra? Vares tenir algun model de referència?

Per mi escriure sempre ha estat una necessitat, per tant, mai m'he plantejat per què ho faig: simplement no concebo l'opció de no escriure. És la meva naturalesa, seria com si negués la meva pròpia identitat.

El primer text important de la meva vida fou un relat que vaig escriure quan tenia quinze anys i que vaig titular Treinta y cuatro. Va guanyar dos certàmens de narrativa breu i em va fer veure que, per ventura, la literatura podia ser no només la meva passió, sinó també un possible ofici.

El segon títol fonamental en la meva trajectòria fou In(h)armónicos, la meva primera novel·la. Recordo l'emoció que vaig sentir quan em van dir que un jurat compost per escriptors com Cela o Bousoño m'havia atorgat un premi per ella. Només tenia dinou anys i ni tan sols sé si vaig ser conscient del que suposava tot allò.

En cap dels dos casos tenia models concrets, només un munt d'influències de diversos autors que, ja aleshores, m'apassionaven. El que sí que vaig intentar en ambdós casos fou defugir de l'autobiografisme i ara em sembla curiós pensar que vaig triar personatges molt més majors que jo, com una manera d'allunyar les seves vides de la meva.

3. Quina mena de formació creus que ha de tenir un escriptor?

Bàsicament, ha de ser un gran lector. I quan parlo de lectura també incloc la narració audiovisual: cinema, sèries... L'escriptor tant ha de saber llegir la realitat que l'envolta –ens nodrim de la vida, tant de la nostra com de les alienes– com les obres que escriuen els altres. No crec que hi hagi uns estudis específics ni una fórmula màgica per a convertir-se en autor, i la prova és que hi ha magnífics escriptors que tenen la formació més diversa: científics, filòlegs, historiadors, matemàtics autodidactes... La sensibilitat literària i creativa és difícilment pot estar sotmesa a un programa d'estudis. No crec que hi hagi cap altra manera d'aprendre a escriure que no sigui, per obvi que pugui semblar, escrivint.

4. Com definiries «teatre»?

Com una de les formes literàries i culturals més revolucionàries i directes que es coneixen. És una disciplina universal en la qual, de vegades, fins i tot la paraula hi és accessòria. Basta amb algú que vulgui comunicar alguna cosa i algú que estigui disposat a escoltar-la. Per això suposo que és un art tan perseguit –d'ençà els seus inicis– i que ha sofert tants intents de manipulació al llarg de la història, perquè la seva força és tal que difícilment és comparable amb altres esdeveniments o manifestacions culturals.

5. Davant la política anti-cultural del Govern espanyol actual, com creus que heu de respondre els autors?

Treballant: comprometent-nos fermament amb una clara postura a favor de la cultura i reivindicant que se li ha de donar la importància que té i que, malauradament, pretenen arrabassar-li. No ens podem quedar de mans plegades mentre l'educació i la cultura es tornen elitistes i minoritàries. Crec que ara mateix no estem en un moment en què ens podem permetre la indiferència o les mitges tintes: és una època en la qual els artistes i creadors hem d'implicar-nos i fer-nos sentir. No és moment de pulcritud muda ni d'esnobisme, és temps d'embrutar-se i actuar. I la paraula –com la poesia en paraules de Celaya– és una arma poderosa per a fer-ho.

6. L'homosexualitat és un tema molt present en les teves creacions literàries, però per ventura on es manifesta més és a l'obra Cuando fuimos dos, protagonitzada per una parella d'homes. Creus que l'obra hauria tengut el mateix èxit si la parella protagonista fóra heterosexual? O, per contra, creus que l'èxit i l'originalitat rauen en el fet que n'Eloy i en César són una parella gai?

A Cuando fuimos dos l'únic que pretenia era contar una història d'amor i desamor. Si vaig triar una parella homosexual fou, precisament, per rompre prejudicis i demostrar que, més enllà dels trets específics del món gai, qualsevol parella passa pels mateixos problemes i sent emocions similars, sigui quina sigui l'orientació i el sexe dels seus components. La novetat del text raïa en la construcció temporal –l'obra s'estructura com un trencaclosques que l'espectador ha de reconstruir–, però no en la identitat dels protagonistes. Què importa que l'amor sigui entre un home i una dona, entre dues dones o entre dos homes: el que intenta dir aquesta obra és que hi ha tants tipus de relació com de persones. I aquesta diversitat no té a veure amb la nostra orientació, sinó amb la nostra personalitat, una cosa que es construeix per tants motius que seria un acte de summa ceguera reduir-ho a un sol tret de la nostra identitat.

7. La edad de la ira és un reflex fidel del que succeeix avui dia a les aules i passadissos dels instituts. Intercalares a la novel·la alguna situació que has viscut com a docent?

La edad de la ira és plena de situacions que he viscut o que m'han contat, que he presenciat o que m'han relatat alumnes i companys... És un thriller en el qual la trama fou construïda des de la imaginació, sí, però vaig intentar que els detalls quotidians que emmarquen l'acció –i que són, en realitat, el centre temàtic de la novel·la– reflectissin la realitat de les nostres aules. Per això, en part, vaig triar el gènere de la novel·la negra, perquè és un gènere que permet desenvolupar una trama interessant i sorprenent i alhora ofereix un retrat àcid –i sense edulcorants– de certs aspectes de la nostra realitat que no sempre volem veure.

8. En aquests temps que es diu que els joves no llegeixen literatura, quins clàssics recomanaries al públic adolescent?

El problema no és quins clàssics haurien de llegir, sinó com els hem d'apropar a aquests clàssics. Si els hi sabem comunicar amb tota la passió que mereixen, estic segur que no només els poden interessar, sinó que els poden arribar a causar la mateixa fascinació que van provocar en nosaltres quan els vam descobrir per primera vegada. En el meu cas, m'és difícil triar uns títols en concret (n'hi ha tants!), però sí que n'hi ha un que crec que s'ha de llegir d'adolescent i és potestat dels professors apropar-lo de manera que en puguin captar tota la rebel·lia i la passió per la vida que hi batega: La Celestina.

9. Quin és el darrer llibre que has llegit?

Stoner, de John Williams. Una novel·la fascinant –és el retrat d'una vida aparentment grisa i anodina, però que t'emociona i t'atrapa des de la primera pàgina– publicada per Baile del Sol, una editorial independent que, a més, publicarà una altra de les meves novel·les el 2013. En aquest cas es tracta de La inmortalidad del cangrejo, possiblement la meva obra més durament i políticament compromesa.

10. Si haguessis de cercar el prototip de poeta, quin seria? I en novel·la i teatre, quins autors, al teu parer, sobresurten per damunt de la resta?

No puc triar només un nom en cap dels tres gèneres, m'és impossible reduir la història a una limitada nòmina d'escriptors quan tenim tants d'exemples magnífics a cada un. Però, pel que fa al prototip, crec que l'autor ideal –almenys el que a mi m'interessa– és qui sap conciliar forma, fons i intenció. És a dir, el que innova i arrisca en les formes, atrapa i emociona en el fons i, per últim, es compromet en la seva finalitat i intenció. No crec en la literatura com a caprici estètic ni com a divertiment superficial que només pretén convertir-se en un best-seller. L'autor que no em crea interrogants no m'interessa.

11. Has llegit alguna cosa de literatura catalana?

Per descomptat! És una literatura plena d'autors i de veus interessantíssims. Personalment, això sí, tenc una debilitat enorme per una novel·lista que admiro amb autèntica devoció: Mercè Rodoreda.

12. I per acabar, en quin estat creus que es troba la literatura actualment? Hi ha més producció però menys qualitat?

Crec que tot judici sense perspectiva temporal és sempre susceptible de ser equivocat. Més producció i menys qualitat? No, simplement cerquem menys. Ens deixem emportar pels mitjans i les grans apostes editorials acaben arrasant els espais a les taules de novetats. Hem de ser més responsables com a lectors de manera que no ens conformem amb allò que es ven més, sinó que cerquem entre les novetats, aquelles altres que de vegades no percebem i que amaguen autors i obres de gran qualitat.

Octubre 2012

Antònia Fontirroig Mut

Inscriviu-vos ara a la jornada PeC del mes d'octubre!

El 5 d'octubre, LiCETC organitza una jornada d'intercanvi de recerques en curs sobre poesia experimental. Una sèrie d'investigadors compartiran els seus textos de recerca i els comentarem entre tots. Si us hi inscriviu, rebreu tota la informació que generi l'encontre i un certificat d'assistència. La matrícula és gratuïta. Només heu d'enviar un correu electrònic a poetiquesderuptura@gmail.com abans del 15 de juliol.Trobareu informació sobre el programa aquí.

Entrevista a Bernat Nadal

Bernat Nadal (Manacor, 1950) és un home que sempre ha viscut a Manacor i a Cala Morlanda els mesos d’estiu. És posseïdor de varis premis literaris: Ciutat de Manacor, Premi de les Lletres de Campos i Premi Mallorca en especialitat Poesia. És un gran lector que començà a escriure influenciat per Jaume Serra, Miquel Àngel Riera, Guillem d’Efak, Jaume Santandreu, Jaume Vidal Alcover i Guillem Vidal Oliver. És autor de llibres com La desintegració del desig (1969), Elegies (1971), Estrúmbol (1978), Teorema del somni (1983), Memòria Fòssil (2005), El vestit vermell (2008) i La carn que cruix (2009), entre d’altres llibres de poesia. Però, a més, també ha tractat la narrativa, compaginant-ho tot amb col·laboracions a la premsa escrita de Manacor.

1. Quines foren les motivacions que et conduïren a escriure? Quins foren els teus models? Encara ho són? I quina creus que és la formació que ha de tenir un escriptor? La tenies, tu?

Llegir i imitar. Blai Bonet, Miquel Àngel Riera i Guillem d’Efak. Escriure bé, superar-me, escampar dignitat literària i donar testimoni. Màximes lectures, contactes i estudis. No, no la tenia.

Llegir i voler-los imitar, val més això, que no restar indiferents. Els meus amics m’empaltaren els seus valors i, això, em va esser molt útil, tot i que, els anava adaptant al meu propi tarannà. El temperament de cadascú conforma l’escriptura. Intel·ligència, sensibilitat i cultura, per descomptat, també hi ajuden.

Els meus amics eren d’una època i jo som d’una altra, però, els principis són els mateixos. Els escriptors no som predicadors, però, d’alguna manera, escampam un missatge.

Tenir voluntat d’aprendre, afegir qualitat al nostre enteniment, llegir bastant. Tot aprenentatge és un fi en si mateix. El paradís és el viatge, no hi ha un port definitiu. És un camí que mai no acaba.

‎2. Quina funció creus que ha de tenir la literatura? Fins a quin punt ha d'estar compromesa amb la societat? Creus que la literatura és una art per a elits?

Formar, entretenir, fer pensar, evadir, ser millor. Com a lector vull esser apassionat i gaudir de les històries, relats o emocions. No m’interessa llegir, només, per erudició, el temps curteja i les malalties guaiten amenaçadores.

Sense compromís no hi ha literatura que valgui. Tot i que he de dir que hi ha molts conceptes de compromís: el primer és el literari. Cal esser caparruts i treballar molt el text. No donar-ho mai per bo ni definitiu. L’escriptura sempre és provisional.

No hauria d’esser només per a elits, però tal com va el món potser ho acabarà sent. En tot cas, ho serà per a elits pobres, els literats no fan diners rere això, almenys la majoria. Qui més qui menys viu d’una altra professió, o bé s’ha de multiplicar fent articles o tasques culturals complementàries. Tot i esser, l’art, obert a tothom, la no comprensió de l’art, no significa que no hi sigui.

3. Davant la situació actual i les polítiques contra la llengua catalana. Creus que l'escriptor en llengua catalana ha de tenir una posició conscient i compromesa?

Sí, conscient, compromesa i clara, sense mitges tintes. Els escriptors, de cap manera, no han de ser bufons del poder. L’escriptor ha de donar testimoni, directament o indirecta, i per això necessita exercir la llibertat de pensament. Encara que l’empresonin.

‎4. Has tengut mai contacte amb els teus lectors? Coincidien amb la idea que et fas del teu lector model?

N’he tengut pocs, de contactes. Els lectors es manifesten poc, almenys en poesia. Però, malgrat tot, quan alguns lectors s’han manifestat, és un fet que em sorprèn, ja que no l’esper.

Cada persona interpreta les coses segons les experiències que ha viscut. Extreuen conseqüències, o sentits, que de vegades no havies previst ni tu. Això significa que la lectura també és creativa.

‎5. Les tecnologies de la informació i la comunicació han contribuït a la difusió de la literatura sense filtres de "qualitat", avalues el canvi com apositiu o com a negatiu?

No tot és blanc o negre. Amb el temps, cadascú posa els seus propis filtres. Les noves tecnologies tenen per objectiu convertir el públic en addicte de cap a elles, i en passiu de cap allò extern. Hem d’anar amb la història, però, no obstant això, no hem de perdre allò valuós que tenim d’antic.

6. Quin creus que és l’estat actual de la literatura catalana?

Crec que hi ha una explosió de gent que escriu molt bé i, també, de gent que escriu regular. Fa cinquanta anys només escrivia una petita colla. Malgrat tot, ens manquen mites. Villalonga era un déu (tot i esser fatxa), Costa i Llobera també ho era, Blai Bonet també... Tots ells en vida. Avui, només els que surten al cinema o a la televisió són mites.

Sense una independència política sempre tendrem la nostra cultura mansfermada. Som una nació ofegada per un estat-nació que odia la nostra cultura. Els costa entendre, fins i tot, que la tenguem i, alhora, ens vol dins aquest estat, a la seva manera. Això és molt greu.

7. Si haguessis de destacar un autor per damunt dels altres, un autor que estigues un pèl per damunt, quin seria?

Si parlam dels nostres, més o menys recents, Miquel Àngel Riera, Joan Sales, Jaume Cabré, Mercè Rodoreda... Són novel·listes que estan part damunt els altres.

En poesia: Blai Bonet i Salvador Espriu van marcar una època innovant, cadascú a la seva manera. Però, si parlam d’ara mateix, a Mallorca, n’Hilari de Cara –a qui coneixes bé– és un escriptor amb una perspectiva diferent que els altres. Antoni Vidal Ferrando viu una maduresa esplendorosa. Jaume Pomar, potser el més ignorat entre els grans, és un poeta de gran calat. I Ponç Pons... que recitant Nura emociona la gent. I tans d’altres...

Al principat, Parcerissas, Margarit...

8. Cap a on s’hauria d’encaminar la crítica literària actual?

No ho sé. Hi ha poca crítica, almenys se’n publica poca. Es necessita de gent molt formada, que llegeixi, que tengui capacitat per avaluar i que escrigui bé. N’hi ha bastant poca i mal pagada. La majoria comenta els llibres dels amics. Fet normal i comprensible. El crític ha d’anar més lluny. La crítica ha d’informar, fer ganes de llegir i de llegir allò que és bo. Ha d’aconsellar i convèncer.

9. Et veus marcat per unes normes literàries de la literatura catalana, és a dir, et sents condicionat a escriure d’una determinada manera?

Em sent condicionat a escriure bé. Maria Antònia Salvà és estantissa, vista avui. Si quan dius normes vols dir modes, no m’hi sent. Però, s’ha de tenir un respecte per la correcció i la qualitat. Els models literaris passen de moda. Fins i tot, aquells que fan literatura experimental tenen l’obligació de ser bons.

10. Si haguessis de fer-te un cànon literari universal, poc més o manco Harold Bloom, podries dir-me qui ocuparia les deu primeres posicions? I si haguessis de fer un cànon literari català? Què n’opines del cànon occidental de Bloom?

No, ni crec que pogués. Les meves preferències canvien segons què llegesc i segons passa el temps. Però, si l’hagués de fer, ara per ara, restarien: Marcel Proust, Thomas Mann, Michel Foucault, Charles Baudelaire, Dante Alighieri, Txèkof i Shakespeare; els meus amics: Miquel Àngel Riera, Blai Bonet i Guillem d’Efak (aquests m’ensenyaren a entendre i gaudir la literatura, llegir-los, sempre és retrobar-los.

El cànon de Bloom incita, i això està bé, però ningú no hi coincideix plenament. La creació literària sempre té aspectes subjectius.

Entrevista a Hilari de Cara

Hilari de Cara Casaleiz (Melilla, 1945) és llicenciat en Història Moderna i Contemporània a la UB (1972) i doctor en Filologia Catalana per la UIB (1989). Actualment, resideix a Porto Cristo i és l’autor d’obres com L’espai del senglar (1985), Quaderns d’es Llombards (1992), Bolero (1998) i d’altres llibres de poesia. Però, a més, ha publicat obres en prosa: Un llac en flames (2009) i Cada família, un porc (2011). Les seves dues darreres obres poètiques han estat premiades als premis Carles Salvador 2011 i Bernat Vidal i Tomàs de Santanyí: Via Bàltica (2012) i Nunc (2012), respectivament. El fet de viure a molts llocs diferents (Nova York, entre d'altres) i les seves abundants lectures li han obert l’horitzó literari i han condicionat i universalitzat la seva manera d’escriure.

1. Quines foren les motivacions que et conduïren a escriure? Quins foren els teus models? Encara ho són? I quina creus que és la formació que ha de tenir un escriptor? La tenies, tu?

Lectura i imitació. La formació humanística que se seguí a l’Europa de finals de segle XVIII i XIX: lectura i imitatio.

El meus models són molt eclèctics. Eren lectures de la biblioteca dels meus pares, algunes d’amagat, i llibres que ells consideraven adients a la meva edat i voracitat lectora. Sobretot llegendes i contes populars: Les mil i una nits, Jules Verne, Salgari, Somerset Maugham, Pierre Louys, Boccaccio, Longo, Maurois, Muriac, Hemingway, Faulkner, les germanes Brönte, Daphne DuMaurier, Shakespeare, llibres d’història, Galdós, algunes novel·les típiques de la burgesia espanyola (molt dolentes, s’ha de dir) com ara obres de Torcuato Luca de Tena, Gironella, però també Cervantes i Quevedo, biografies, Stephan Zweig. Una mica més tard vaig conèixer Poe, Fennimore Cooper, Melville, Salinger, Saroyan, Joyce, e.e. cummings [“a ell li agradava dir-se e.e. cummings, tal vegada deixava les majúscules per a nosaltres”, em va comentar Hilari]. La majoria eren narratives; poca poesia fins els 17 i 18 anys, quan vaig llegir poetes espanyols i llatinoamericans: Neruda, Huidobro, Lorca, perquè eren subversius, dolents.

Els catalans eren ignorats pels plans d’ensenyament. Els vaig començar a conèixer a partir dels vint anys: Espriu, Estellés, Vinyoli, Ferrater. Més tard, russos, realistes francesos, poesia francesa del XIX i l’anglesa i americana del XX.

‎2. Quina funció creus que ha de tenir la literatura. Fins a quin punt ha d'estar compromesa amb la societat? Creus que la literatura és una art per a elits?

Crec que la funció és bàsicament estètica i il·luminadora. L’únic compromís d’un escriptor és escriure bé (una de les poques coses en què estic d’acord amb Sartre). Compromís polític? Cap en relació directa amb la literatura. En el nostre cas, la literatura catalana, malgrat el pas de temps, està vinculada, pel simple fet de ser en català, a una certa militància i compromís amb la resistència, la recuperació. Totes, respostes a la marginació, a la repressió, etc.

No necessàriament per a elits; hi ha països i obres que valoren la literatura i la fan popular alhora que són excel·lents.

3. Davant la situació actual i les polítiques contra la llengua catalana. Creus que l'escriptor en llengua catalana ha de tenir una posició conscient i compromesa?

La realitat política engendra aquest compromís d’una manera o altra, és un pòsit inevitable.

‎4. Has tengut mai contacte amb els teus lectors? Coincidien amb la idea que et fas del teu lector model?

Quan escrius poesia arriba un moment que la instància de lector és quasi un espai buit i, per tant, deixa poques traces en el text –llevat de poemes amorosos, eròtics o elegíacs–. En general, el lector de qui parles, en poesia, sí que es correspon al model. En prosa la cosa és diferent. El tenc present, sí, i aquesta presència es manifesta en marques i traces als textos.

‎5. Les tecnologies de la informació i la comunicació han contribuït a la difusió de la literatura sense filtres de "qualitat", avalues el canvi com apositiu o com a negatiu?

Seguint aquella controvèrsia dels anys seixanta i setanta entre “apocalíptics” i “integrats”, crec que mai no he estat un apocalíptic, ni, per tant, he sentit cap reluctància davant els avenços tecnològics. Són extraordinàriament positius. Afecten la qualitat? No, gens. La quantitat, sí. Però, també, en paper, en la meva opinió, es publica massa i massa dolent.

6. Quin creus que és l’estat actual de la literatura catalana?

Excel·lent en termes absoluts i relatius. Hi ha deu o dotze escriptors que fan de la literatura catalana actual una fita imprescindible dins la literatura universal. Tenim el problema de la difusió. Una literatura com la txeca ha sabut crear instruments de difusió als Estats Units que han fet coneguts i reconeguts escriptors com ara: Hrabal, Svejk, Klima. Una lliçó per a la nostra literatura que haurien d’entendre les institucions, els editors, els distribuïdors. S’han de crear editorials transeditorials als Estats Units, Anglaterra, França o Alemanya.

7. Si haguessis de destacar un autor per damunt dels altres, un autor que estigués un pèl per damunt, quin seria?

Pregunta una mica indecent. No la puc respondre. N’hi ha tants, que se’m fa impossible una resposta.

8. Cap a on s’hauria d’encaminar la crítica literària actual?

Hi ha crítica a diaris que no és ni competent, ni objectiva, ni engrescadora. Hi ha casos grotescs, en què es pot copsar que el crític ni tan sols ha llegit l’obra, ni tan sols la contracoberta, amb una certa atenció. No obstant això, hi ha bons crítics, com ara Jordi Llovet, que demostren estar al dia, gran capacitat de relacionar la literatura amb les arts, la filosofia i amb la vida. A més, demostren que amen la literatura. Quant a la crítica acadèmica, a mi m’interessen els crítics que practiquen el “close reading”. i, alhora, Todòrov, Greimas o Bakhtin i, per què no, Kristeva. No m’interessa Derrida, un destraler que sembla un carnisser i que confon la literatura o la filosofia amb un quiròfan, em fa la impressió que realment odia tot allò que analitza. També tota la crítica de la recepció és una aportació: Jauss, Iser, etc. Lewis és un cas a part que admir. Té la sensibilitat de l’actualització dels textos en la seva subjectivitat rica i culta; enriqueix amb una discreció i un amor fora d’allò comú, allò que llegeix.

9. Et veus marcat per unes normes literàries de la literatura catalana, és a dir, et sents condicionat a escriure d’una determinada manera?

No, potser quan els joves del futur hagin viscut un parell de generacions de “normalitat” i de familiaritat amb la literatura catalana, els nostres clàssics i moderns, això serà un fet. Jo no he viscut dins la tradició catalana, una tradició a expandir, continuar o transgredir. Hem hagut d’inventar els nostres clàssics. Hem descobert Ausiàs March o Llull després d’haver llegit Salinger, e.e. cummings, Shakespeare o Baudelaire. Això és un fet. Ha tengut els seus inconvenients obvis, però, també les seves virtuts a l’hora d’escriure. No hi havia “normes literàries” catalanes a seguir o a transgredir.

10. Si haguessis de fer-te un cànon literari universal, poc més o manco Harold Bloom, podries dir-me qui ocuparia les deu primeres posicions? I si haguessis de fer un cànon literari català? Què n’opines, del cànon occidental de Bloom?

Bloom és un afortunat enganyador producte dels defectes i no de les virtuts del sistema universitari americà: si vols sobreviure t’has d’inventar alguna cosa de tant en tant, sinó te’n vas al carrer. L’“angoixa de la paternitat”, una vulgaritat pseudofreudiana, i el cànon són els dos “grans invents” de Bloom dins d’aquest màrqueting acadèmic. Dues bajanades comparables amb la dèria de l’acadèmia espanyola de cercar generacions literàries, el que alguns professors de filologia catalana s’hi ha associat patèticament. Vaig llegir el Western Cannon em va decebre profundament pel seu plantejament mediàtic; la seva ignorància dels catalans que sortien, estaven demencialment escollits: no hi figurava Llull, ni Tirant lo blanc, Espriu era nomenat Espriú, Riba era Ribà i d’altres exemples d’incompetència.

Responent la teva pregunta sobre el cànon català, no en podria deixar fora Ramon Llull, Tirant lo blanc, Ausias March, Jaume Roig, Turmeda, Verdaguer, Maragall, Costa i Llobera, Alcover, Rosselló-Pòrcel, Villalonga, Rodoreda, Gabriel Ferrater, Miquel Bauçà, Vicent Andrés Estellés, algunes coses de Quim Monzó, i una dotzena llarga més d’escriptors.

Quan a escriptors d’altres llengües: els clàssics grecs i llatins, Dante, Petrarca, Boccaccio, Shakespeare, El Quijote, Quevedo, Rabelais, Molière, Goethe, Baudelaire, Balzac, Txékhov, Dostoievski, Tolstoi, Turgeniev, Mann, Melville, Faulkner, Emily Dickinson, Mandelstam, Salinger, Kafka, Joyce, Borges, Proust, i centenars més.