Ciutat i literatura,4. The City

Somehow I know you also used to do it. At your grandparents’ house, you would enter the library when no one was around in search of that single object necessary to perform your ritual. Your eyes would look instinctively for the pastel-colored patches floating over the light-blue oceans that slept silently beneath the window. Through aquamarine silk curtains, the light that managed to reach the globe spread a supernatural gloam across the room.

The initial pleasure was that of touching the sphere, that of knowing that under your fingertips swarmed thousands of beings in places with names as long and difficult to pronounce as the spells that were to take you there. The ritual itself was simple, but had to be executed with that same faith kneeling children breathe into their nightly prayers. You would make the whole world spin, and at once close your eyes and wait a few seconds before landing your fearless index finger where the universe had dictated that it landed, centuries before. You would bring the world to a stop. You would open your eyes and find out the name of the city where you were to live. You would then repeat the procedure, asking the sphere to tell you where the person who was meant to hold the key to your heart, and whose heart’s key you somehow secretly held, had been born. Finally, you would ask the name of the city where the two of you were to meet.

The ritual could take a few minutes. It was sometimes interrupted by your grandmother’s voice announcing that lunch was ready, but it had to be completed. You would then run to the dining room repeating through the labyrinthine disposition of the mahogany furniture the names that would lead you to your destiny. Knowing that despite the distance, no matter how long it took, you could already kiss each other, secretly, victoriously, as you simultaneously whispered the name of each other 's city.

Ciutat i literatura,3. La ciutat i la figura femenina en el poema "Mujeres" de Luís García Montero.

Mujeres

Luis García Montero

Mañana de suburbio
y el autobús se acerca a la parada.

Hace frío en la calle, suavemente,
casi de despertar en primavera,
de ciudad que no ha entrado
todavía en calor.
Desde mi asiento veo a las mujeres,
con los ojos de sueño y la ropa sin brillo,
en busca de su horario de trabajo.

Suben y van dejando al descubierto,
en los cristales de la marquesina,
un anuncio de cuerpos escogidos
y de ropa interior.
Las muchachas nos miran a los ojos
desde el reino perfecto de su fotografía,
sin horarios, sin prisa,
obscenas como un sueño bronceado.

Yo me bajo en la próxima, murmuras.
Me conmueve el recuerdo
de tu piel blanca y triste
y la hermandad humilde de tu noche,
la mano que dejaste
olvidada en mi mano,
al venir de la ducha,
hace sólo un momento,
mientras yo me negaba a levantarme.

Que tengas un buen día,
que la suerte te busque
en tu casa pequeña y ordenada,
que la vida te trate dignamente.

Ciutats i literatures,2. "Literatura, Ciutat i Utopia".

Des de la Grècia clàssica, amb la República de Plató, passant per la Utopia de T. More, L’origen de la Desigualtat del Homes de Rousseau fins a la nostra actualitat, la literatura  utòpica ens ha deixat una gran herència sobre els diferents coneixements, valors i pensaments de justícia i igualtat idealitzats en les urbs.

La literatura utòpica, sorgida ja a l’època de Plató però que no es tractà com a un gènere literari més fins al Renaixement, ens parla sobre uns ideals projectats per l’ésser humà com a alternativa al seu món real, que opta per un lloc ideal, en aquest cas, una ciutat més justa i igualitària per a tothom.  

L’artista veu en l’ús de la utopia el mitjà per fer de la ciutat quelcom de diferent, és l’intent de crear des de l’homogeneïtat l’heterogeneïtat. Les ciutats han estat un dels espais més adequats per a la literatura utòpica, ja que aquestes donen lloc a la ideació literària, són vistes com espais plens d’oportunitats de creació.*1  

Així, entre les ciutats i la literatura hi ha relacions de desig i de producció, d’Eros i Poíesis*2, del món sensible al món ideal. Els escriptors, amb la seva literatura, estenen ponts entre el seu interior i l’exterior, entre la seva ànima i la polis, és el pas del microcosmos al macrocosmos.

Ciutats i literatures, 1. Palma, de la ciutat atemporal a la ciutat cruïlla

Ser de Palma és ser alhora de molts de llocs i no ser ben bé de cap lloc en particular. Fora Mallorca, la identificació entre la ciutat i l'illa en el marc d'una mateixa destinació turística fa que la ciutat esdevengui una espècie de miratge amb palmeres, arenals, sobrassades i cervesa a bon preu. Des de Mallorca, Palma és Ciutat, "la" ciutat, desproveïda del nom concret en virtut d'una capitalitat que la converteix sovint en objecte de crítica (som llonguets, parlam amb l'ela bleda, pensam que els caragols van tots sols a la cassola). Ser de Palma és com no tenir ben bé una identitat. O com tenir-ne moltes alhora. Deia un dels crítics al qual torn sovint, el peruà Antonio Cornejo Polar, que no hi ha millor discurs sobre la identitat que el que s'arrela en la constant transformació. Palma és una ciutat en constant transformació però que ha estat sotmesa al llarg dels segles a un model de representació estàtica i que intenta fixar-ne la identitat a partir d'uns motlles que la ciutat no suporta, i que, dia a dia, desafia.
De fet, si resseguiu a la recerca d'aquests motlles algunes de les representacions que els mateixos ciutadans hem fet de Palma, trobareu fàcilment la reiteració d'una imatge ben curiosa, i és que Palma és mostrada sovint com una ciutat sense temps, com un espai fantasmagòric que resulta gairebé impossible viure en present. És com si la capitalitat de la ciutat l'hagués de convertir en l'exemple hiperbòlic de la calma que creia haver detectat Santiago Rusiñol tot d'una que va posar el peu sobre l'illa. La ciutat resta, segons la crònica que en feia Lluís Ripoll (Palma, la ciudad de Mallorca, 1946) sotmesa a una "modorra de siglos", és una ciutat, segons Màrius Verdaguer (La ciutat esvaïda, 1953), de "quietud provinciana" on, havia dit Llorenç Villalonga "el més estàtic esdevé el més moral" (Mort de dama, 1931). Fins i tot els rellotges de Palma no acaben de trobar la manera d'adequar-se al ritme estable que la funció els exigiria, i marquen les hores, com en deia Miquel dels Sants Oliver a "Hores provincials", de manera "lenta i morosa" o, com en va dir Miquel Villalonga parlant d'En Figuera, suposen un "model de perfecta inexactitud" (Miss Giacomini, 1941). En els alguns textos posteriors, aquest alentiment tan poc urbà que acompanya moltes estampes palmesanes (i que, cal dir-ho, contrasta amb l'espectacle de vida dels relats costumistes de Miquel dels Sants Oliver a L'hostal de la bolla 1898, o de Gabriel Maura als Aigoforts, 1892), arriben a presentar l'autèntica identitat de la ciutat com una imatge fantasmagòrica d'un passat perdut, com una utopia arcaica que és impossible identificar en el present si no és a partir de les traces que n'hagin quedat. Així, si Màrius Verdaguer va parlar de Palma com una ciutat esvaïda, més recentment, José Carlos Llop ens l'ha descrita com una elegíaca ciutat submergida (En la ciudad sumergida, 2010). Al relat elegant de Llop, la ciutat veritable sembla amagar-se sota l'aparença de la ciutat efectivament viscuda, que pren sentit únicament com a traça ruïnosa d'un escenari passat al qual només podem accedir retenint-la lleument en la memòria o transitant els textos que l'han relatada.