Entrevista a Hilari de Cara

Hilari de Cara Casaleiz (Melilla, 1945) és llicenciat en Història Moderna i Contemporània a la UB (1972) i doctor en Filologia Catalana per la UIB (1989). Actualment, resideix a Porto Cristo i és l’autor d’obres com L’espai del senglar (1985), Quaderns d’es Llombards (1992), Bolero (1998) i d’altres llibres de poesia. Però, a més, ha publicat obres en prosa: Un llac en flames (2009) i Cada família, un porc (2011). Les seves dues darreres obres poètiques han estat premiades als premis Carles Salvador 2011 i Bernat Vidal i Tomàs de Santanyí: Via Bàltica (2012) i Nunc (2012), respectivament. El fet de viure a molts llocs diferents (Nova York, entre d'altres) i les seves abundants lectures li han obert l’horitzó literari i han condicionat i universalitzat la seva manera d’escriure.

1. Quines foren les motivacions que et conduïren a escriure? Quins foren els teus models? Encara ho són? I quina creus que és la formació que ha de tenir un escriptor? La tenies, tu?

Lectura i imitació. La formació humanística que se seguí a l’Europa de finals de segle XVIII i XIX: lectura i imitatio.

El meus models són molt eclèctics. Eren lectures de la biblioteca dels meus pares, algunes d’amagat, i llibres que ells consideraven adients a la meva edat i voracitat lectora. Sobretot llegendes i contes populars: Les mil i una nits, Jules Verne, Salgari, Somerset Maugham, Pierre Louys, Boccaccio, Longo, Maurois, Muriac, Hemingway, Faulkner, les germanes Brönte, Daphne DuMaurier, Shakespeare, llibres d’història, Galdós, algunes novel·les típiques de la burgesia espanyola (molt dolentes, s’ha de dir) com ara obres de Torcuato Luca de Tena, Gironella, però també Cervantes i Quevedo, biografies, Stephan Zweig. Una mica més tard vaig conèixer Poe, Fennimore Cooper, Melville, Salinger, Saroyan, Joyce, e.e. cummings [“a ell li agradava dir-se e.e. cummings, tal vegada deixava les majúscules per a nosaltres”, em va comentar Hilari]. La majoria eren narratives; poca poesia fins els 17 i 18 anys, quan vaig llegir poetes espanyols i llatinoamericans: Neruda, Huidobro, Lorca, perquè eren subversius, dolents.

Els catalans eren ignorats pels plans d’ensenyament. Els vaig començar a conèixer a partir dels vint anys: Espriu, Estellés, Vinyoli, Ferrater. Més tard, russos, realistes francesos, poesia francesa del XIX i l’anglesa i americana del XX.

‎2. Quina funció creus que ha de tenir la literatura. Fins a quin punt ha d'estar compromesa amb la societat? Creus que la literatura és una art per a elits?

Crec que la funció és bàsicament estètica i il·luminadora. L’únic compromís d’un escriptor és escriure bé (una de les poques coses en què estic d’acord amb Sartre). Compromís polític? Cap en relació directa amb la literatura. En el nostre cas, la literatura catalana, malgrat el pas de temps, està vinculada, pel simple fet de ser en català, a una certa militància i compromís amb la resistència, la recuperació. Totes, respostes a la marginació, a la repressió, etc.

No necessàriament per a elits; hi ha països i obres que valoren la literatura i la fan popular alhora que són excel·lents.

3. Davant la situació actual i les polítiques contra la llengua catalana. Creus que l'escriptor en llengua catalana ha de tenir una posició conscient i compromesa?

La realitat política engendra aquest compromís d’una manera o altra, és un pòsit inevitable.

‎4. Has tengut mai contacte amb els teus lectors? Coincidien amb la idea que et fas del teu lector model?

Quan escrius poesia arriba un moment que la instància de lector és quasi un espai buit i, per tant, deixa poques traces en el text –llevat de poemes amorosos, eròtics o elegíacs–. En general, el lector de qui parles, en poesia, sí que es correspon al model. En prosa la cosa és diferent. El tenc present, sí, i aquesta presència es manifesta en marques i traces als textos.

‎5. Les tecnologies de la informació i la comunicació han contribuït a la difusió de la literatura sense filtres de "qualitat", avalues el canvi com apositiu o com a negatiu?

Seguint aquella controvèrsia dels anys seixanta i setanta entre “apocalíptics” i “integrats”, crec que mai no he estat un apocalíptic, ni, per tant, he sentit cap reluctància davant els avenços tecnològics. Són extraordinàriament positius. Afecten la qualitat? No, gens. La quantitat, sí. Però, també, en paper, en la meva opinió, es publica massa i massa dolent.

6. Quin creus que és l’estat actual de la literatura catalana?

Excel·lent en termes absoluts i relatius. Hi ha deu o dotze escriptors que fan de la literatura catalana actual una fita imprescindible dins la literatura universal. Tenim el problema de la difusió. Una literatura com la txeca ha sabut crear instruments de difusió als Estats Units que han fet coneguts i reconeguts escriptors com ara: Hrabal, Svejk, Klima. Una lliçó per a la nostra literatura que haurien d’entendre les institucions, els editors, els distribuïdors. S’han de crear editorials transeditorials als Estats Units, Anglaterra, França o Alemanya.

7. Si haguessis de destacar un autor per damunt dels altres, un autor que estigués un pèl per damunt, quin seria?

Pregunta una mica indecent. No la puc respondre. N’hi ha tants, que se’m fa impossible una resposta.

8. Cap a on s’hauria d’encaminar la crítica literària actual?

Hi ha crítica a diaris que no és ni competent, ni objectiva, ni engrescadora. Hi ha casos grotescs, en què es pot copsar que el crític ni tan sols ha llegit l’obra, ni tan sols la contracoberta, amb una certa atenció. No obstant això, hi ha bons crítics, com ara Jordi Llovet, que demostren estar al dia, gran capacitat de relacionar la literatura amb les arts, la filosofia i amb la vida. A més, demostren que amen la literatura. Quant a la crítica acadèmica, a mi m’interessen els crítics que practiquen el “close reading”. i, alhora, Todòrov, Greimas o Bakhtin i, per què no, Kristeva. No m’interessa Derrida, un destraler que sembla un carnisser i que confon la literatura o la filosofia amb un quiròfan, em fa la impressió que realment odia tot allò que analitza. També tota la crítica de la recepció és una aportació: Jauss, Iser, etc. Lewis és un cas a part que admir. Té la sensibilitat de l’actualització dels textos en la seva subjectivitat rica i culta; enriqueix amb una discreció i un amor fora d’allò comú, allò que llegeix.

9. Et veus marcat per unes normes literàries de la literatura catalana, és a dir, et sents condicionat a escriure d’una determinada manera?

No, potser quan els joves del futur hagin viscut un parell de generacions de “normalitat” i de familiaritat amb la literatura catalana, els nostres clàssics i moderns, això serà un fet. Jo no he viscut dins la tradició catalana, una tradició a expandir, continuar o transgredir. Hem hagut d’inventar els nostres clàssics. Hem descobert Ausiàs March o Llull després d’haver llegit Salinger, e.e. cummings, Shakespeare o Baudelaire. Això és un fet. Ha tengut els seus inconvenients obvis, però, també les seves virtuts a l’hora d’escriure. No hi havia “normes literàries” catalanes a seguir o a transgredir.

10. Si haguessis de fer-te un cànon literari universal, poc més o manco Harold Bloom, podries dir-me qui ocuparia les deu primeres posicions? I si haguessis de fer un cànon literari català? Què n’opines, del cànon occidental de Bloom?

Bloom és un afortunat enganyador producte dels defectes i no de les virtuts del sistema universitari americà: si vols sobreviure t’has d’inventar alguna cosa de tant en tant, sinó te’n vas al carrer. L’“angoixa de la paternitat”, una vulgaritat pseudofreudiana, i el cànon són els dos “grans invents” de Bloom dins d’aquest màrqueting acadèmic. Dues bajanades comparables amb la dèria de l’acadèmia espanyola de cercar generacions literàries, el que alguns professors de filologia catalana s’hi ha associat patèticament. Vaig llegir el Western Cannon em va decebre profundament pel seu plantejament mediàtic; la seva ignorància dels catalans que sortien, estaven demencialment escollits: no hi figurava Llull, ni Tirant lo blanc, Espriu era nomenat Espriú, Riba era Ribà i d’altres exemples d’incompetència.

Responent la teva pregunta sobre el cànon català, no en podria deixar fora Ramon Llull, Tirant lo blanc, Ausias March, Jaume Roig, Turmeda, Verdaguer, Maragall, Costa i Llobera, Alcover, Rosselló-Pòrcel, Villalonga, Rodoreda, Gabriel Ferrater, Miquel Bauçà, Vicent Andrés Estellés, algunes coses de Quim Monzó, i una dotzena llarga més d’escriptors.

Quan a escriptors d’altres llengües: els clàssics grecs i llatins, Dante, Petrarca, Boccaccio, Shakespeare, El Quijote, Quevedo, Rabelais, Molière, Goethe, Baudelaire, Balzac, Txékhov, Dostoievski, Tolstoi, Turgeniev, Mann, Melville, Faulkner, Emily Dickinson, Mandelstam, Salinger, Kafka, Joyce, Borges, Proust, i centenars més.

Entrevista a Antònia Vicens

Antònia Vicens, nascuda l’any 1941 a Santanyí, va iniciar la seva carrera literària amb Banc de fusta (1965) i 39º a l’ombra (1967) i, de llavors ençà, ha publicat més d’una dotzena d’obres de narrativa. Recentment, ens ha sorprès gratament amb un llibre de poemes, Lovely (2009), i amb un narrador ben original al seu darrer títol de narrativa, Ànima de gos (2011).

-      Quines varen ser les motivacions que et varen conduir a escriure? Quins models seguires? Encara  ho són? Quina creus que és la formació que ha de tenir un escriptor? Tu la tenies?

Tot em duia a imaginar-me històries, supòs que per mirar d’entendre una mica el món que n’envoltava. Vaig néixer l’any 41, a un poble, i quan jo era nina no hi havia llibres, ni llibreries, ni biblioteques... No sabíem res, ni teníem accés a la literatura. Només a ca les monges ens feien llegir qualque vida de sant, però quan érem més nines ni tan sols això. La literatura no existia per a nosaltres. En canvi, jo, ja de petita, m’embadalia escoltant les paraules. Veia que la gent xerrava molt al carrer i, fins i tot, veia gent que es barallava molt i jo no sabia per què. Després vaig saber que aquesta gent que es tirava paraules com si fossin pedres, es barallaven perquè al mateix carrer hi havia gent que havia guanyat la guerra i gent que l’havia perduda. Ningú no ens ho explicava llavors, ho vaig saber de més gran. Però podia veure la força que tenien les paraules. Veia que amb paraules la gent reia, plorava... i jo estava com a boja amb les paraules, les col·leccionava i vaig acabar construint-ne un viver.

Per tot això,  cada cosa que veia tenia ganes d’escriure-la. Era dins la meva habitació i si m’imaginava res m’imaginava imatges a través de les paraules. La meva imaginació sempre anava acompanyada de paraules. Jo volia reproduir el món que veia per poder entendre’l, perquè, com que no m’explicaven res, no entenia res. La meva vocació va  néixer del carrer, de veure i de no entendre.

Vaig tenir “la barra”, que dic jo, de començar a escriure abans d’haver començat a llegir. Com ja he dit, no hi havia llibres quan era petita, només ens donaven qualque vida de sant. Per tant, em sabia de memòria la doctrina, però això no t’ajudava gaire. I vaig començar a escriure abans de començar a llegir. Quan vaig escriure 39º a l’ombra havia llegit molts pocs llibres. Després, quan vaig accedir al món dels llibres, de la mà d’en Bernat Vidal i Tomàs, l’apotecari de Santanyí, que me’n va deixar molts, vaig tornar com a boja per la lectura: llegia nit i dia. Fins i tot dormia amb els llibres. Quan no tenia temps de llegir, me’ls enduia a l’habitació, omplia el llit de llibres i em feien companyia.

Pel que fa a la formació que ha de tenir un escriptor he de dir que un escriptor, primerament, crec que ha de ser escriptor de raça, així com també ho ha de ser pintor o qualsevol altre artista. Primer ho ha de viure, ho ha de tenir al seu interior. Després tota la formació que pugui adquirir anirà a favor seu, ampliant estudis però, sobretot, llegint molt.

-          Quina creus que és la funció que hauria de tenir la literatura? Fins a quin punt ha d’estar compromesa amb la societat? És la literatura un art per elits?

Jo no crec que la literatura hagi d’estar compromesa. Jo crec que la literatura és art. I com que l’art és vida, crec que la majoria d’escriptors i la majoria d’artistes el que cerquen és entendre la vida a través d’uns colors, d’una pinzellada, o a través d’unes paraules. Vivim la vida sense entendre-la, com arribam a la mort sense saber què és la mort. I crec que escriure és una manera de voler entendre.

Jo crec que s’ha de democratitzar l’art, en el sentit que l’autor ha de ser exigent, ha de fer bona literatura. Però són els governs i qui sigui els que han de preparar el poble perquè pugui tenir accés a aquest art i pugui gaudir-lo. Hi ha gent que mai no llegirà un bon llibre, o que mai no anirà a una òpera o a un concert de música clàssica... perquè no l’han preparat per això. És impossible que ho entenguin perquè no ho han viscut mai. És a dir, jo crec que fa falta democratitzar la literatura, i l’art en general. Seria un món un poc més bo si tothom pogués tenir accés a l’art.

-          Davant la situació actual i les polítiques contra la llengua catalana, creus que l’escriptor en llengua catalana, ha de tenir una posició conscient i compromesa?

Jo crec que els escriptors en llengua catalana tenim aquesta consciència des que començam, perquè els temps mai no han estat fàcils. Sempre ets conscient que seràs un escriptor molt més invisible que si escrius en castellà, per exemple. A mi el que em fa més pena ara és que hem de fer les mateixes guerres que ja fèiem als anys 70. Als anys 70 lluitaves per la llengua, per la democràcia, pensant que el món aniria de cada vegada un poc més bé. I ara et trobes que, després de quaranta o cinquanta anys, hem fet un retrocés, pitjor que als anys 70, i sembla que sempre hem d’estar amb el mateix. El que vull dir és que escriure en català ja és una manera de fermar-te, perquè si dius “jo vull triomfar, vull que em coneguin més” ja comences a escriure en castellà, en anglès o en xinès. L’escriptor català crec que sempre ha tengut aquesta consciència i ara possiblement ho havíem oblidat una miqueta, però no ens podem adormir. Tenim la mala sort que sempre hem tengut uns governs que han fet molt de mal al nostre poble i mai no han educat a la gent, sinó que, al contrari, ells mateixos no n'estan, d’educats. Jo no crec que alguns sàpiguen res d’aquesta terra que governen. Crec que hi ha d’haver una part d’ignorància, una part d’inconsciència, perquè, si no, no m’ho explic.

-          Has tengut contacte amb els teus lectors? Han coincidit amb la idea que et fas del teu lector model?

Sí, hi he tengut contactes, però no sempre han coincidit amb la idea que m’havia fet d’ells. Els lectors sempre m’han fet moltes preguntes. Em diuen que no ho faig fàcil. Per exemple, en les meves novel·les sempre jug molt amb el temps, perquè a mi el temps m’apassiona  –què és el temps? És una de les preguntes que m’he fet sempre. Existeix el passat, existeix el futur? Som només present?– i també jug molt amb els espais mentals i, a vegades, m’han demanat explicacions quan he anat a una tertúlia de lector. Però també crec que tenc uns lectors que em segueixen i em són fidels i que ho entenen.

-          La teva obra és bàsicament narrativa però també has provat altres gèneres, com la poesia. En quin gènere et sents més còmoda? A què es va deure el teu pas de la prosa al vers amb Lovely (2009)? No havies escrit mai abans poesia?

Jo sempre he escrit narrativa, narrativa breu o llarga, literatura infantil... Però és que jo no crec gaire en els gèneres. Hi ha literatura bona i literatura que no és bona. Jo crec en la bona literatura i res més. Quant al meu llibre de poesies, he de dir que aquest llibre “em va caure”. Un dia d’estiu era a la terrasseta, devora un para-sol, i aquest llibre em va caure sencer: el vaig seguir treballant, de vers en vers. Però no en vaig tocar ni l’ordre. Va coincidir que feia tres anys que mon pare s’havia mort i Lovely és un poc la vida de mon pare, de la seva generació a través d’ell.  I jo crec que va ser que quan mon pare va morir als 93 anys jo no vaig plorar, perquè pensava que mon pare ja havia viscut la seva vida i, si hagués seguit vivint més temps, els metges m’havien dit que hauria d’estar en una cadira i mon pare no ho hagués suportat. Era un home molt actiu, encara caminava, feia els seus passejos i, assegut a una cadira, crec que hauria patit molt. I jo vaig pensar “quina sort que ha dut mon pare, se’n va als 93 anys sense haver estat rendit”. Per tant, no vaig plorar. I crec que després d’aquests tres anys aquests poemes varen ser les llàgrimes per la mort de mon pare.

  Jo abans no havia escrit mai poesia. Aquest llibre, com ja he dit, em va caure. I pens que potser la narrativa la cerques, la penses, però que la poesia et cau o no et cau. Aquesta ha estat la meva experiència.

-          Referent a la tasca prèvia a l’elaboració d’una novel·la, dónes molta importància a la investigació o et deixes guiar també pel primer impuls?

Hi ha novel·les per a les quals necessites fer investigació, però normalment aquesta investigació la faig a mesura que vaig escrivint. El que passa és que abans de començar a escriure una novel·la, m’he de passar si importa mesos amb el cap en blanc, procurant tenir-lo expectant. I, esperant, vénen històries i a vegades les rebutges, les penses un parell de dies, veus que aquella història no t’acaba de convèncer, la deixes anar i esperes que n’arribi una altra. I quan una història insisteix, ve i torna a venir, dic: "aquesta l’he d’escriure perquè és ella que em cerca" i la començ a escriure molt a poc a poc. No escric mai més d’una pàgina per dia, perquè si no ja em qued exhausta. I si hi ha personatges que exigeixen una investigació la faig sobre la marxa, mentre vaig escrivint.

Performativitat, relacions interliteràries: seminari i conferència de M. Rábade

Els dies 22 i 23 de maig ens visitarà María do Cebreiro Rábade, professora de l'àrea de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada de la Universidade de Santiago de Compostela i membre del Grupo Alea de Análise Poética (GAAP). El dia 22 parlarà de performativitat, i el 23 de relacions interliteràries a la Península Ibèrica. Aquí teniu la informació sobre el seminari i la conferència que impartirà:

Dimarts, 22 de maig, 16:30
Seminari "Poesía e performatividade"
Lloc: Edifici Ramon Llull, laboratori AA05 (a la planta baixa, part nova de l'edifici)

Dimecres, 23 de maig, 13:00
Conferència "As relacións interliterarias na Península Ibérica"
Lloc: Edifici Ramon Llull, aula 15

Hi estau convidats!