Presentació del número Ciutat i literatures

L'Exblog enceta una nova etapa, a partir de la decisió que cada mes tractaríem un tema concret. Per al novembre hem decidit que totes les col·laboracions girarien entorn de les relacions entre la ciutat i les literatures. D'aquesta manera, la contribució de Laura Escandellens presenta les relacions entre literatura utòpica i ciutat, des d'un punt de vista diacrònic, que ressegueix el pas de la ciutat des de Plató fins al segle XXI. Mercè Picornell, per la seva part, reflexiona sobre la imatge de Palma, com a ciutat gairebé atemporal, una ciutat que és i no és, perquè és l'absència d'un passat que mai no ha existit. Rosa Ballester parteix del poema de Luis García Montero "Mujeres" per tractar la connexió entre la representació femenina i la ciutat. Jorge Kafie ens porta un text molt evocatiu que cerca subratllar línies de confluència entre la imatge de la ciutat i la imaginació, la significació literària i la infantesa. Elisabet Gayà torna a la poesia per contraposar el locus amoenus rural amb la ciutat, dinàmica, impersonal, contemporània i, sobretot, compartida. Irene Zurrón ressegueix la caiguda la utopia de la ciutat que el noucentisme vol fer centre de la seva estètica i la relaciona, per oposició, amb la producció de Pedrolo, amb la Postmodernitat, amb la crítica a la racionalitat i, en definitiva, a la representació de la ciutat no ja com la columna vertebral d'un moviment estètic, sinó com a element alienador. Finalment, Maria Ruiz tracta la idea de ciutat i modernitat en relació amb el futurisme i les avantguarde i, en particular, Salvat-Papasseit.

Esperam que la producció d'aquest mes us engresqui tant com a nosaltres i confiam que us impulsi a repensar la ciutat i tot el que aquesta té de literari.

Literatures i ciutats, 7. Tecnologia i ciutat: el futurisme

Les avantguardes, a més de desitjar rompre amb la tradició i de voler experimentar, incorporen de mica en mica el lirisme en la quotidianitat. Entre d’altres moviments, podem esmentar el futurisme, que va aparèixer quan Marinetti va publicar el manifest futurista el 1909 a Itàlia. A més de fer palès el rebuig a la tradició, el futurisme incorporava les grans transformacions industrials que conformaven la modernitat. Per això, les noves tecnologies, com el motor Dièsel, el cotxe Ford, la ràdio, els primers vols propulsats dels germans Wright, els Lumière i el cinematògraf o l’electricitat i la bombeta, són tractats com una forma més de creació artística.

Entre d’altres poetes futuristes catalans, podem destacar Joan Salvat-Papasseit (1984-1924), que s’interessà especialment pels nous descobriments tècnics que envaïen la ciutat i que impactaven la societat de principis del segle XX. De fet, de les ones descobertes pel físic alemany Heinrich Hertz, en va sorgir el títol del primer recull Poemes en ondes hertzianes (1919), unes ones que constituiran un punt sense retorn i que són, clarament, experiències d’inspiració poètica. Tanmateix, en certa manera, el poeta combina el “maquinisme i el realisme intimista i elegíac”, segons Martí de Riquer. En el segon recull, L’irradiador del port i les gavines (1921), és on mostra aquest caràcter dual, que oscil·la entre l’artifici i la natura. En alguns poemes insisteix en l’interès per les màquines com a “Passional al metro (Refelx nº 1)”o “Marxa nupcial”, on també destaca l’Edison i el Charlot i hi apareix tota una filosofia de vida: el dinamisme, la ruptura amb el passat, l’acció, etc. Així mateix, Salvat observa que, a la quotidianitat, s’hi troben les màquines i la natura al mateix nivell, ja que alguns poemes descriuen paisatges com “Posta”, que analitza la villa de Sitges, lloc on havia viscut de jove, o “Des dalt de tot el cel” i “Poema sense acabar” que descriu un paisatge de muntanya. Tanmateix, el poema més íntim, real i directe és “Tot l’enyor de demà”, on accepta que la mort és el límit final i natural de la vida.

En definitiva, Salvat és un poeta que descriu la societat canviant que li toca viure, així com ell mateix diu: “Sóc, com home de lletres, d’imaginació escassa, més aviat elemental: tot ho he vist o viscut”. Ara bé, què en diria Salvat de les tecnologies actuals o de les nostres grans ciutats? S’inspiraria, tal vegada, en la thermomix, la Fórmula 1, les motos GP, els viatges espacials, el GPS, el messenger, l’iPhone, la PlayStation, les televisions de plasma, les pel·lícules en 3D o en els robots? Sens dubte, avui els futuristes trobarien molts més elements per omplir els seus poemes i per reflexionar sobre els artificis i la comunicació humana. Tal vegada, criticarien els excessos d’aquesta societat tan tecnificada, perillosa i beneficiosa alhora. Tanmateix, com diu Eugene Soloviev en un dels poemes visuals de l’obra Manipulations, l’home no pot fugir de la seva condició d’ésser primitiu.

Ciutat i literatura, 6. La ciutat noucentista: l'esfondrament del mite

El Paral·lel (llavors anomenat Marqués del Duero), Barcelona, cap al 1905

El somni del Noucentisme es condensa en la Ciutat, el bressol d’aquells postulats estètics, ètics, polítics i culturals que configuren el seu programa. Eugeni d’Ors en sintetitza els ideals al Glosari (1906), per sobre dels quals preval el civisme, que tan sols pot triomfar en la Ciutat.
Potser és a les acaballes del Modernisme català que sorgeix, impulsat per l’esperit regenerador i el corrent simbolista, el mite, però és amb el Noucentisme que se’l forneix de tot un ideari –l’ordre, el cosmopolitisme, l’arbitrarietat, la civilitat… I quin espai pot ser més adient que les noves urbs per desenvolupar-ne el programa? Barcelona, com a metròpoli naixent, és la font d’inspiració dels noucentistes, de la classe burgesa nacional. N’és una clara mostra el poema «Barcelona» de Miquel Ferrà, en dir: «I el clar visatge resplendent / de fina flor de Barcelona, / irradiava suaument / aquella pau que el món no dóna» (vs. 25 – 28).
Aquesta burgesia pretén equiparar la seva terra als països europeus capdavanters; la Ciutat, doncs, és el símbol de la modernitat, la institucionalització nacional, la industrialització i el progrés, en contraposició –o més aviat, en una revisió lligada al concepte de dominació– de la ruralia, que s’assimila, llavors, a l’incivisme, al salvatge. Així, mentre que el camp encarna la individualitat, la ignorància i l’heterogeneïtat, la ciutat representa la col·lectivitat, la cultura i l’homogeneïtat.
El pensament noucentista és palès en la literatura del moment que, com a instrument pedagògic, s’encarrega de construir la Ciutat Ideal a través, en bona mesura, de la poesia. S’hi associen una sèrie d’atributs, amb l’objectiu de bastir un model per a la societat. El poema «De la Ciutat» de Josep Maria López-Picó la sublima dient: «Brolles, Ciutat, de l’ampla nit profonda, / nua i total, perfecta i mesurada» (vs 1 – 2); aquest s’inclou a Espectacles i mitologia (1914), que, juntament a l’obra Auques i ventalls (1914) de Josep Carner i La ciutat d‘Ivori (1918) de Jaume Bofill, constitueixen els tres poemaris principals dedicats al tema. 
La quimera noucentista, però, s’acaba esmicolant. La utopia ciutadana no pot resistir els sotracs que tenen lloc al llarg del segle XX. Les guerres mundials –amb el corrent de pensament conseqüent, l’existencialisme– fan trontollar els valors d’universalitat i totalitat que fins llavors imperen; el progrés ara s’associa a la barbàrie, i el miratge europeu s’ensorra. A la vegada, Barcelona és el correlat d’aquest desencís, car després de la Guerra Civil és una ciutat decrèpita, en ruïnes i sense poder. Ho podem veure, per exemple, a l’obra Ramona, adéu (1972) de Montserrat Roig, que en plasma la decadència. Com pot ser, ara, aquest escenari destruït i decadent l’espai Ideal? 
És quan, en l’auge de la desil·lusió i el desengany que provoquen les guerres, la història fixa l’inici de la Postmodernitat. Es fonamenta en la crítica a la racionalitat, la globalització i el fetitxisme, i defensa el diàleg, la particularitat i la diferència. La literatura participa d’aquest pensament; n’és una mostra, entre d’altres, la novel·la Totes les bèsties de càrrega (1967) de Manuel de Pedrolo, on es percep la Ciutat i el progrés com quelcom alienador. 
Aquesta nova perspectiva, doncs, desperta la literatura del somni noucentista, de la sublimació acrítica de la qual ara només en resten les traces.

Literatures i ciutats, 5: De quan la poesia beu de la ciutat i surt al carrer

Durant molt de temps s’ha relacionat la poesia amb la descripció de la naturalesa, ja fos perquè l’autor pretenia crear un paisatge idíl·lic o perquè pretenia fer-la servir com a mitjà d’expressió dels sentiments del jo poètic. Malgrat això, les societats han canviat moltíssim en poc temps i, en certa manera, també la visió que tenen els poetes sobre la representació dels espais i, en especial, de la ciutat, d’allò urbà. Al contrari que els escriptors noucentistes entestats a representar una societat ideal, molts dels poetes actuals treuen a la llum la cara més fosca i denigrant de la metròpoli. Observem, per exemple, alguns fragments d’aquests dos poemes:

Petita escena nocturna	Retornar
En una cantonada pobra d'un carrer vell un bar nocturn de tant en tant obre la porta i n'ix la música i el fum. Hi ha quatre motos aparcades, les fulles dormen als balcons, a les parets escrostonades cares pintades i oracions. [...] En una cantonada estreta torna la calma i el xiu-xiu, una persiana verda peta i al portal un, begut, fa el riu.	[...] Arribar-hi impacient amb el viatge als ulls i un skyline al fons d’històries impossibles: cadàver exquisit d’un món que es fa petit [...] Et sents turista al barri, no acullen els carrers que havies enyorat. No es pot voler tornar, al pany hi ha l’evidència: de sobte, les claus de casa no són ja les de casa.
Enric Casasses	Mireia Calafell

El que acabam de llegir no té res a veure amb la idea de la ciutat civilitzada: l’hàbitat dels intel·lectuals, el lloc d’on sorgeix l’art. Avui en dia fins i tot el fems del carrer, els fanals espatllats o la Seguretat Social poden arribar a ser les muses dels poetes. Aquest canvi en la perspectiva de la metròpoli segurament es deu a la necessitat que tenen alguns poetes de denunciar la societat actual i, per tant, la impersonalitat que la ciutat representa: cinquanta persones atapeïdes dins el metro, cadascú a la seva i fidels al ritme frenètic que comporta el dia a dia.

Paradoxalment però, els poetes del segle XXI de cada vegada es preocupen més per fer arribar les seves creacions al carrer. En aquest sentit, la poesia ha deixat el seu hàbitat natural –el paper, a les llibreries i biblioteques– i s’ha traslladat als teatres, a les places i, fins i tot, als bars gràcies als recitals i els slams, sempre a través de l’oralitat. Em refereixo a bars com l’Horiginal i a poetes com com BlancaLlum Vidal, Jaume C. Pons Alorda, Núria Martínez Vernis, Emili Sánchez, Pau Vadell, i un llarguíssim etcètera. Així, passejant un divendres a vespre per una ciutat volgudament impersonal, de sobte, pots entrar en un local i deixar que la màgia de la poesia t’envaeixi, et socialitzi, t’ensenyi i alhora et faci gaudir d’un dels gèneres literaris més pocs coneguts pels urbanites.