Literatura i fronteres

Les fronteres són una de les metàfores més productives de la nostra contemporaneïtat. Espais de contacte i de conflicte, acaben fent-se aparents en un món que aparentment ha tendit a difuminar-les. Així, en l’era de la xarxa global, els que vessen continguts de lliure accés a internet són detinguts. En l’univers dels mitjans de transport que ens permeten despertar-nos a Palma i dormir a Taiwan, ens obliguen a llevar les sabates per passar els controls dels aeroports. Les fronteres són espais de control però també marcs productius on els conflictes latents es fan visibles, on les convencions mostren la seva productiva artificialitat, on els límits entre les cultures es tornen osmòtics.
La literatura i l’art, han jugat des de sempre amb aquesta productivitat revulsiva del fronterer. En aquest exemplar de l’Exblog ens proposàvem transitar aquest espai de fronteres interartístiques, I així ho fan les tres entrades que hi podeu consultar. Xisca Castells parla de la pluralitat productiva dels contactes entre música i literatura. Maria Ruiz comenta una de les propostes de treball interartístic que implicà conjuntament Joan Brossa i Antoni Tàpies en un volum col·lectiu titulat Novel·la. Elisabet Gayà recorre les possibilitats de mestissatge entre poesia, imatge i so en la videopoesia d’Ester Xargay.

Voldríem haver inclòs més col·laboracions en el volum, però ens hem quedats aturats per causa d’una altra frontera, la que en el nostre calendari acadèmic marca la data dels exàmens a la Universitat de les Illes Balears. Esperam que, en passar-la, us puguem oferir més continguts en aquest espai també transgressor de fronteres entre l’acadèmic i el divulgatiu, les aules i el món, que vol ser l’Exblog.

23 de gener, seminari de Merilin Kotta

Us convidam al seminari «Representacions del procés d'escriptura en la narrativa breu catalana actual», impartit per Merilin Kotta (Universitat de Tartu / Universitat de les Illes Balears). Serà el dilluns 23 de gener de 2012, a les 18:15, a Sala de Reunions de l'Edifici Ramon Llull (campus de la UIB).

17 de gener: La revolució cantant

Per començar la nostra programació per al 2012, us convidam a la projecció del documental The singing revolution (2006), de James Tusty i Maureen Castle Tusty, sobre el poder de la cançó en la història recent d'Estònia. En podeu veure el tràiler aquí. El presentarà Merilin Kotta, estudiant de doctorat de la Universitat de Tartu que aquests mesos fa una estada de recerca a la UIB.

L'activitat serà el 17 de gener, a les 20:00, a Can Alcover.

Na Merilin farà pròximament un seminari sobre el tema de la seva recerca (la narrativa breu catalana contemporània). Us en tindrem informats!

De música i poesia

Establir les fronteres que delimiten la literatura, com nota n’Elisabet Gayà en la seva entrada, no és una tasca fàcil, però la realitat és que tampoc ho és definir els paràmetres de les diferents arts. A vegades tenim l’afany de voler delimitar-les, de crear murs entre elles, però les fronteres no sempre són murs, alguns cops, són línies traçades amb guix ben fàcils d’esborrar i traspassar.

En aquesta ocasió m’agradaria parlar del diàleg entre la música i la poesia. Dels casos en què s’influeixen l’una a l’altra, de quan esdevenen un tot heterogeni, de quan no és tan fàcil establir quina és la que predomina damunt l’altra.

Per tots és ben conegut que la poesia té moltes vegades reminiscències de la música. La rima i el ritme en són les mostres més significants. Però també l’ús d’alguns recursos poètics o el joc amb la sonoritat de les paraules influeixen en el fet que la poesia pugui tenir molts rastres de musicalitat. D’exemples en podem trobar molts però, potser, pel fet de dur fins a les darreres conseqüències la subordinació del significat al so, podem destacar el poema Sextina d’Enric Casasses que trobareu recitat per ell mateix en el següent enllaç: http://www.youtube.com/watch?v=nDWEB-x_zZk.

No podem oblidar tampoc que la música també s’ha servit ben sovint del suport de textos poètics. Un exemple en són els lieder (composicions musicals per a veu i piano basades en un poema), tan abundants en el Romanticisme, o també les àries d’algunes òperes, com és el cas del conegut “Va pensiero” del Nabucco de Verdi (http://www.youtube.com/watch?v=DzdDf9hKfJw). El fet de musicar poemes ja existents, però, no és un fet particular en la història sinó que és una tradició que es manté i que ens ha arribat fins als nostres dies. En aquesta plana web, www.musicadepoetes.cat, podem veure com cantants actuals han fet versions musicals d’un gran nombre de poemes en català.

En altres casos, els textos emprats per la música no són textos poètics preexistents sinó que han estat creats per l’ocasió. Hagin estat pensats amb una intenció poètica conscient o no, hi ha lletres cançons de les quals no en podem negar la seva poeticitat. Un exemple d’això el trobam amb la cançó Al cel de Gerard Quintana (www.youtube.com/watch?v=6NJXsBRa8r8).

En tots aquests casos és evident que hi ha un component poètic, que és la paraula, però què passa quan la música no empra paraules? Què passa per exemple amb els poemes simfònics? Els poemes simfònics són peces de música instrumental, normalment per a orquestra, que neixen amb una finalitat descriptiva o narrativa i que tenen una estructura interna que sempre sol centrar-se en un tema principal. Aquest tema pot ser una obra literària però també pot ser un personatge, un lloc o fins i tot una obra pictòrica. Aquí us en deix una mostra, del creador d’aquest gènere, Franz Listz: http://www.youtube.com/watch?v=gt7T19-2euc

Quina actitud hauríem de tenir davant aquest gènere musical? Hem de tractar-los únicament com a música o cal que considerem també el seu component poètic?

Baix el meu parer és innegable que aquesta música és també en certa manera poesia. El poeta simbolista Paul Verlaine va sentenciar, en una ocasió, que la poesia abans que tot era música i les seves paraules eren del tot certes però potser caldria afegir que també la música abans que tot és poesia. Una poesia a la que no li calen paraules, tot i que, sovint en faci ús. Una poesia dita en un altre llenguatge, un d’universal, que entra subtilment dintre nostre i ens embolcalla, que ens pot transportar a paradisos inimaginables.

Poesia, imatge i so als videopoemes d’Ester Xargay

Es pot definir la literatura? I si és així, on s’estableix el límit? O, fins i tot, qui l’estableix? Totes aquestes són preguntes que ens poden passar pel cap quan tenim l’oportunitat de conèixer una composició on s’aconsegueix entreteixir literatura, imatge i música, un complex exercici d’intermedialitat que pot ser entès, des de les perspectives més experimentals, com un desafiament de les fronteres literàries. La poeta, videoartista i assagista Ester Xargay ha conreat un nou gènere que parteix de la fusió de poesia, imatge i so: els videopoemes. Cal tenir en compte que aquests muntatges no sempre parteixen de la seva producció poètica escrita, sinó que sovint són creacions totalment innovadores.

Fins i tot, en alguns casos s’apropia de poemes d’altres autors, fet que també pot ésser entès com un espècie d’homenatge; és el cas de “La sabata” de Josep Palau i Fabre, inclòs en el videopoema A fum de sabatots (2007). En aquesta composició hi podem trobar el que Gérard Genette anomenaria, segons la teoria de la transtextualitat, una transposició o transformació seriosa. Encara més, en el moment en què es reprodueixen frases a l’inrevés s’està obstruint la forma, de manera que apareix totalment desautomatitzada, fet equiparable a algunes tècniques utilitzades en la poesia fonètica, com ara el llenguatge transracional o zaum. Si més no, també caldria fixar-nos en la incorporació d’elements verbals que no són pròpiament literaris, ja que s’hi inclouen les respostes que Palau i Fabra contestà en una entrevista feta arran de l’escàndol de la publicació del poema.

D’altra banda, a El comptat de l’altre món (2006) s’hi inclouen alguns versos del poeta francès Isidore Ducasse, Comte de Lautréamont, així com també imatges de la pel·lícula Vidocq dirigida per Pitof (Jean Christophe Comar), combinades amb algunes pròpies de l’autora. A més, s’hi fa palès un recurs molt difícil d’assolir a la poesia escrita: a través del trasmudament de la veu de Xargay, s’aconsegueixen crear quatre veus diferents. No obstant, la relació de xarxes intertextuals no s’acaba aquí ja que, de fet, Xargay reutilitza composicions de J. V. Foix en els videopoemes Les dites dels dits (2006) i Tocant a Foix en aikús esnsextinats (2007). En el primer podem veure com la mà de Carles Hac Mor representa un home deambulant, ara endavant i ara enrere, pensatiu. En el segon, per contra, s’hi superposen les veus i les paraules –com si es tractàs d’un palimpsest– i es juga amb els contrastos de la llum, amb la fluïdesa dels sons, etc.

Tot i així, també podem trobar composicions pròpies de l’autora, com per exemple A les estovalles (2007) on es recorre el paisatge d’Úmbria d’una manera un tant onírica, alhora que recita –aquest cop cantant– un poema de collita pròpia. D’altra banda, a vegades també s’arrisca jugant amb la geometria i la paraula, com ara al poema Plecs encoblats (2007) en el qual introdueix, fins i tot, algunes onomatopeies. A Licantropia (2004) les paraules van i vénen, es barregen, es contraposen, però tot i així es complementen per dotar el videopoema d’un significat simbòlic.

Cal remarcar, però, que tot això només és una petita mostra d’una de les facetes que componen tota la trajectòria artística d’Ester Xargay. Tanmateix, ja ens són útils per exemplificar com, sovint, algunes composicions es troben tan a cavall entre la literatura i les altres arts que són difícils d’emmarcar dins un únic grup. Al cap i a la fi, però, és innegable que aquests videopoemes contenen inherentment molts elements poètics i que, per tant, tot i trobar-se ben damunt de la línia fronterera, formen part de la tradició literària.

Sobre Novel·la de Joan Brossa i Antoni Tàpies

Tal com sabem, definir què és literatura i què és novel•la sempre ha estat una tasca difícil, sobretot, quan en una obra es recontextualitza un determinat material. La reubicació d’un objecte quotidià per dotar-lo d’un nou significat no només la podem trobar en obres de Duchamp –recordem la famosa Font (1917) –, ja que així ens ho demostren Joan Brossa i Antoni Tàpies en l’obra Novel•la (1965), un llibre format a partir de documents oficials i administratius sense omplir, intercalats per trenta-una litografies, que conformen el transcurs de la vida: des del certificat de naixement fins a la factura del servei de pompes fúnebres, passant per diplomes escolars, quadern de cal•ligrafia, certificat de matrimoni, receptes mèdiques, bitllets de loteria, etc. D’aquesta manera, tant Brossa com Tàpies aconsegueixen crear tot un fil argumental hiperrealista, que ens recorda a la biografia d’un individu qualsevol.

A partir d’aquí, les fronteres intertextuals i interartístiques es tornen molt fràgils i poroses. Novel•la no té text –excepte del “sol•loqui” final– i es basa en documents reals per formar un nou text, dotat d’un significat totalment diferent a l’inicial. De fet, aquest era el propòsit de Brossa quan afirma que “es tractava de fer la història d’un personatge, però sense text”. A més, en algunes biblioteques podem trobar Novel•la a la secció d’art pictòric –lloc no gaire desencertat si pensam que la tasca de Brossa es complementa amb la de Tàpies, però dubtós si ens fixam en el títol de l’obra–, una secció en la qual també hi són col•locades, just a devora, obres com Llibre d’una sola fulla de Joan Palou, Palma, 9 km d’Andreu Terrades o Jardins de Kronenburg de Santi Pau.

Cal afegir que Joan Brossa s’avança, sens dubte, en el temps, ja que la incorporació de nous suports serà molt característic de la narrativa dels setanta com L’adolescent de sal (1973) de Biel Mesquida en el qual, una vegada més, transcodifica el text i arriba a cobrar la importància que en un principi no tenia. Tanmateix, els límits literaris i genèrics es dissolen molt més en l’antinovel•la La fi del món (1994) de Carles Hac Mor. Al cap i a la fi, però, tal com recordava Joan Brossa “la poesia és com l’electricitat, que és a tot arreu”.

Presentació del número Ciutat i literatures

L'Exblog enceta una nova etapa, a partir de la decisió que cada mes tractaríem un tema concret. Per al novembre hem decidit que totes les col·laboracions girarien entorn de les relacions entre la ciutat i les literatures. D'aquesta manera, la contribució de Laura Escandellens presenta les relacions entre literatura utòpica i ciutat, des d'un punt de vista diacrònic, que ressegueix el pas de la ciutat des de Plató fins al segle XXI. Mercè Picornell, per la seva part, reflexiona sobre la imatge de Palma, com a ciutat gairebé atemporal, una ciutat que és i no és, perquè és l'absència d'un passat que mai no ha existit. Rosa Ballester parteix del poema de Luis García Montero "Mujeres" per tractar la connexió entre la representació femenina i la ciutat. Jorge Kafie ens porta un text molt evocatiu que cerca subratllar línies de confluència entre la imatge de la ciutat i la imaginació, la significació literària i la infantesa. Elisabet Gayà torna a la poesia per contraposar el locus amoenus rural amb la ciutat, dinàmica, impersonal, contemporània i, sobretot, compartida. Irene Zurrón ressegueix la caiguda la utopia de la ciutat que el noucentisme vol fer centre de la seva estètica i la relaciona, per oposició, amb la producció de Pedrolo, amb la Postmodernitat, amb la crítica a la racionalitat i, en definitiva, a la representació de la ciutat no ja com la columna vertebral d'un moviment estètic, sinó com a element alienador. Finalment, Maria Ruiz tracta la idea de ciutat i modernitat en relació amb el futurisme i les avantguarde i, en particular, Salvat-Papasseit.

Esperam que la producció d'aquest mes us engresqui tant com a nosaltres i confiam que us impulsi a repensar la ciutat i tot el que aquesta té de literari.

Literatures i ciutats, 7. Tecnologia i ciutat: el futurisme

Les avantguardes, a més de desitjar rompre amb la tradició i de voler experimentar, incorporen de mica en mica el lirisme en la quotidianitat. Entre d’altres moviments, podem esmentar el futurisme, que va aparèixer quan Marinetti va publicar el manifest futurista el 1909 a Itàlia. A més de fer palès el rebuig a la tradició, el futurisme incorporava les grans transformacions industrials que conformaven la modernitat. Per això, les noves tecnologies, com el motor Dièsel, el cotxe Ford, la ràdio, els primers vols propulsats dels germans Wright, els Lumière i el cinematògraf o l’electricitat i la bombeta, són tractats com una forma més de creació artística.

Entre d’altres poetes futuristes catalans, podem destacar Joan Salvat-Papasseit (1984-1924), que s’interessà especialment pels nous descobriments tècnics que envaïen la ciutat i que impactaven la societat de principis del segle XX. De fet, de les ones descobertes pel físic alemany Heinrich Hertz, en va sorgir el títol del primer recull Poemes en ondes hertzianes (1919), unes ones que constituiran un punt sense retorn i que són, clarament, experiències d’inspiració poètica. Tanmateix, en certa manera, el poeta combina el “maquinisme i el realisme intimista i elegíac”, segons Martí de Riquer. En el segon recull, L’irradiador del port i les gavines (1921), és on mostra aquest caràcter dual, que oscil·la entre l’artifici i la natura. En alguns poemes insisteix en l’interès per les màquines com a “Passional al metro (Refelx nº 1)”o “Marxa nupcial”, on també destaca l’Edison i el Charlot i hi apareix tota una filosofia de vida: el dinamisme, la ruptura amb el passat, l’acció, etc. Així mateix, Salvat observa que, a la quotidianitat, s’hi troben les màquines i la natura al mateix nivell, ja que alguns poemes descriuen paisatges com “Posta”, que analitza la villa de Sitges, lloc on havia viscut de jove, o “Des dalt de tot el cel” i “Poema sense acabar” que descriu un paisatge de muntanya. Tanmateix, el poema més íntim, real i directe és “Tot l’enyor de demà”, on accepta que la mort és el límit final i natural de la vida.

En definitiva, Salvat és un poeta que descriu la societat canviant que li toca viure, així com ell mateix diu: “Sóc, com home de lletres, d’imaginació escassa, més aviat elemental: tot ho he vist o viscut”. Ara bé, què en diria Salvat de les tecnologies actuals o de les nostres grans ciutats? S’inspiraria, tal vegada, en la thermomix, la Fórmula 1, les motos GP, els viatges espacials, el GPS, el messenger, l’iPhone, la PlayStation, les televisions de plasma, les pel·lícules en 3D o en els robots? Sens dubte, avui els futuristes trobarien molts més elements per omplir els seus poemes i per reflexionar sobre els artificis i la comunicació humana. Tal vegada, criticarien els excessos d’aquesta societat tan tecnificada, perillosa i beneficiosa alhora. Tanmateix, com diu Eugene Soloviev en un dels poemes visuals de l’obra Manipulations, l’home no pot fugir de la seva condició d’ésser primitiu.

Ciutat i literatura, 6. La ciutat noucentista: l'esfondrament del mite

El Paral·lel (llavors anomenat Marqués del Duero), Barcelona, cap al 1905

El somni del Noucentisme es condensa en la Ciutat, el bressol d’aquells postulats estètics, ètics, polítics i culturals que configuren el seu programa. Eugeni d’Ors en sintetitza els ideals al Glosari (1906), per sobre dels quals preval el civisme, que tan sols pot triomfar en la Ciutat.
Potser és a les acaballes del Modernisme català que sorgeix, impulsat per l’esperit regenerador i el corrent simbolista, el mite, però és amb el Noucentisme que se’l forneix de tot un ideari –l’ordre, el cosmopolitisme, l’arbitrarietat, la civilitat… I quin espai pot ser més adient que les noves urbs per desenvolupar-ne el programa? Barcelona, com a metròpoli naixent, és la font d’inspiració dels noucentistes, de la classe burgesa nacional. N’és una clara mostra el poema «Barcelona» de Miquel Ferrà, en dir: «I el clar visatge resplendent / de fina flor de Barcelona, / irradiava suaument / aquella pau que el món no dóna» (vs. 25 – 28).
Aquesta burgesia pretén equiparar la seva terra als països europeus capdavanters; la Ciutat, doncs, és el símbol de la modernitat, la institucionalització nacional, la industrialització i el progrés, en contraposició –o més aviat, en una revisió lligada al concepte de dominació– de la ruralia, que s’assimila, llavors, a l’incivisme, al salvatge. Així, mentre que el camp encarna la individualitat, la ignorància i l’heterogeneïtat, la ciutat representa la col·lectivitat, la cultura i l’homogeneïtat.
El pensament noucentista és palès en la literatura del moment que, com a instrument pedagògic, s’encarrega de construir la Ciutat Ideal a través, en bona mesura, de la poesia. S’hi associen una sèrie d’atributs, amb l’objectiu de bastir un model per a la societat. El poema «De la Ciutat» de Josep Maria López-Picó la sublima dient: «Brolles, Ciutat, de l’ampla nit profonda, / nua i total, perfecta i mesurada» (vs 1 – 2); aquest s’inclou a Espectacles i mitologia (1914), que, juntament a l’obra Auques i ventalls (1914) de Josep Carner i La ciutat d‘Ivori (1918) de Jaume Bofill, constitueixen els tres poemaris principals dedicats al tema. 
La quimera noucentista, però, s’acaba esmicolant. La utopia ciutadana no pot resistir els sotracs que tenen lloc al llarg del segle XX. Les guerres mundials –amb el corrent de pensament conseqüent, l’existencialisme– fan trontollar els valors d’universalitat i totalitat que fins llavors imperen; el progrés ara s’associa a la barbàrie, i el miratge europeu s’ensorra. A la vegada, Barcelona és el correlat d’aquest desencís, car després de la Guerra Civil és una ciutat decrèpita, en ruïnes i sense poder. Ho podem veure, per exemple, a l’obra Ramona, adéu (1972) de Montserrat Roig, que en plasma la decadència. Com pot ser, ara, aquest escenari destruït i decadent l’espai Ideal? 
És quan, en l’auge de la desil·lusió i el desengany que provoquen les guerres, la història fixa l’inici de la Postmodernitat. Es fonamenta en la crítica a la racionalitat, la globalització i el fetitxisme, i defensa el diàleg, la particularitat i la diferència. La literatura participa d’aquest pensament; n’és una mostra, entre d’altres, la novel·la Totes les bèsties de càrrega (1967) de Manuel de Pedrolo, on es percep la Ciutat i el progrés com quelcom alienador. 
Aquesta nova perspectiva, doncs, desperta la literatura del somni noucentista, de la sublimació acrítica de la qual ara només en resten les traces.

Literatures i ciutats, 5: De quan la poesia beu de la ciutat i surt al carrer

Durant molt de temps s’ha relacionat la poesia amb la descripció de la naturalesa, ja fos perquè l’autor pretenia crear un paisatge idíl·lic o perquè pretenia fer-la servir com a mitjà d’expressió dels sentiments del jo poètic. Malgrat això, les societats han canviat moltíssim en poc temps i, en certa manera, també la visió que tenen els poetes sobre la representació dels espais i, en especial, de la ciutat, d’allò urbà. Al contrari que els escriptors noucentistes entestats a representar una societat ideal, molts dels poetes actuals treuen a la llum la cara més fosca i denigrant de la metròpoli. Observem, per exemple, alguns fragments d’aquests dos poemes:

Petita escena nocturna	Retornar
En una cantonada pobra d'un carrer vell un bar nocturn de tant en tant obre la porta i n'ix la música i el fum. Hi ha quatre motos aparcades, les fulles dormen als balcons, a les parets escrostonades cares pintades i oracions. [...] En una cantonada estreta torna la calma i el xiu-xiu, una persiana verda peta i al portal un, begut, fa el riu.	[...] Arribar-hi impacient amb el viatge als ulls i un skyline al fons d’històries impossibles: cadàver exquisit d’un món que es fa petit [...] Et sents turista al barri, no acullen els carrers que havies enyorat. No es pot voler tornar, al pany hi ha l’evidència: de sobte, les claus de casa no són ja les de casa.
Enric Casasses	Mireia Calafell

El que acabam de llegir no té res a veure amb la idea de la ciutat civilitzada: l’hàbitat dels intel·lectuals, el lloc d’on sorgeix l’art. Avui en dia fins i tot el fems del carrer, els fanals espatllats o la Seguretat Social poden arribar a ser les muses dels poetes. Aquest canvi en la perspectiva de la metròpoli segurament es deu a la necessitat que tenen alguns poetes de denunciar la societat actual i, per tant, la impersonalitat que la ciutat representa: cinquanta persones atapeïdes dins el metro, cadascú a la seva i fidels al ritme frenètic que comporta el dia a dia.

Paradoxalment però, els poetes del segle XXI de cada vegada es preocupen més per fer arribar les seves creacions al carrer. En aquest sentit, la poesia ha deixat el seu hàbitat natural –el paper, a les llibreries i biblioteques– i s’ha traslladat als teatres, a les places i, fins i tot, als bars gràcies als recitals i els slams, sempre a través de l’oralitat. Em refereixo a bars com l’Horiginal i a poetes com com BlancaLlum Vidal, Jaume C. Pons Alorda, Núria Martínez Vernis, Emili Sánchez, Pau Vadell, i un llarguíssim etcètera. Així, passejant un divendres a vespre per una ciutat volgudament impersonal, de sobte, pots entrar en un local i deixar que la màgia de la poesia t’envaeixi, et socialitzi, t’ensenyi i alhora et faci gaudir d’un dels gèneres literaris més pocs coneguts pels urbanites.

Ciutat i literatura,4. The City

Somehow I know you also used to do it. At your grandparents’ house, you would enter the library when no one was around in search of that single object necessary to perform your ritual. Your eyes would look instinctively for the pastel-colored patches floating over the light-blue oceans that slept silently beneath the window. Through aquamarine silk curtains, the light that managed to reach the globe spread a supernatural gloam across the room.

The initial pleasure was that of touching the sphere, that of knowing that under your fingertips swarmed thousands of beings in places with names as long and difficult to pronounce as the spells that were to take you there. The ritual itself was simple, but had to be executed with that same faith kneeling children breathe into their nightly prayers. You would make the whole world spin, and at once close your eyes and wait a few seconds before landing your fearless index finger where the universe had dictated that it landed, centuries before. You would bring the world to a stop. You would open your eyes and find out the name of the city where you were to live. You would then repeat the procedure, asking the sphere to tell you where the person who was meant to hold the key to your heart, and whose heart’s key you somehow secretly held, had been born. Finally, you would ask the name of the city where the two of you were to meet.

The ritual could take a few minutes. It was sometimes interrupted by your grandmother’s voice announcing that lunch was ready, but it had to be completed. You would then run to the dining room repeating through the labyrinthine disposition of the mahogany furniture the names that would lead you to your destiny. Knowing that despite the distance, no matter how long it took, you could already kiss each other, secretly, victoriously, as you simultaneously whispered the name of each other 's city.

Ciutat i literatura,3. La ciutat i la figura femenina en el poema "Mujeres" de Luís García Montero.

Mujeres

Luis García Montero

Mañana de suburbio
y el autobús se acerca a la parada.

Hace frío en la calle, suavemente,
casi de despertar en primavera,
de ciudad que no ha entrado
todavía en calor.
Desde mi asiento veo a las mujeres,
con los ojos de sueño y la ropa sin brillo,
en busca de su horario de trabajo.

Suben y van dejando al descubierto,
en los cristales de la marquesina,
un anuncio de cuerpos escogidos
y de ropa interior.
Las muchachas nos miran a los ojos
desde el reino perfecto de su fotografía,
sin horarios, sin prisa,
obscenas como un sueño bronceado.

Yo me bajo en la próxima, murmuras.
Me conmueve el recuerdo
de tu piel blanca y triste
y la hermandad humilde de tu noche,
la mano que dejaste
olvidada en mi mano,
al venir de la ducha,
hace sólo un momento,
mientras yo me negaba a levantarme.

Que tengas un buen día,
que la suerte te busque
en tu casa pequeña y ordenada,
que la vida te trate dignamente.

Ciutats i literatures,2. "Literatura, Ciutat i Utopia".

Des de la Grècia clàssica, amb la República de Plató, passant per la Utopia de T. More, L’origen de la Desigualtat del Homes de Rousseau fins a la nostra actualitat, la literatura  utòpica ens ha deixat una gran herència sobre els diferents coneixements, valors i pensaments de justícia i igualtat idealitzats en les urbs.

La literatura utòpica, sorgida ja a l’època de Plató però que no es tractà com a un gènere literari més fins al Renaixement, ens parla sobre uns ideals projectats per l’ésser humà com a alternativa al seu món real, que opta per un lloc ideal, en aquest cas, una ciutat més justa i igualitària per a tothom.  

L’artista veu en l’ús de la utopia el mitjà per fer de la ciutat quelcom de diferent, és l’intent de crear des de l’homogeneïtat l’heterogeneïtat. Les ciutats han estat un dels espais més adequats per a la literatura utòpica, ja que aquestes donen lloc a la ideació literària, són vistes com espais plens d’oportunitats de creació.*1  

Així, entre les ciutats i la literatura hi ha relacions de desig i de producció, d’Eros i Poíesis*2, del món sensible al món ideal. Els escriptors, amb la seva literatura, estenen ponts entre el seu interior i l’exterior, entre la seva ànima i la polis, és el pas del microcosmos al macrocosmos.

Ciutats i literatures, 1. Palma, de la ciutat atemporal a la ciutat cruïlla

Ser de Palma és ser alhora de molts de llocs i no ser ben bé de cap lloc en particular. Fora Mallorca, la identificació entre la ciutat i l'illa en el marc d'una mateixa destinació turística fa que la ciutat esdevengui una espècie de miratge amb palmeres, arenals, sobrassades i cervesa a bon preu. Des de Mallorca, Palma és Ciutat, "la" ciutat, desproveïda del nom concret en virtut d'una capitalitat que la converteix sovint en objecte de crítica (som llonguets, parlam amb l'ela bleda, pensam que els caragols van tots sols a la cassola). Ser de Palma és com no tenir ben bé una identitat. O com tenir-ne moltes alhora. Deia un dels crítics al qual torn sovint, el peruà Antonio Cornejo Polar, que no hi ha millor discurs sobre la identitat que el que s'arrela en la constant transformació. Palma és una ciutat en constant transformació però que ha estat sotmesa al llarg dels segles a un model de representació estàtica i que intenta fixar-ne la identitat a partir d'uns motlles que la ciutat no suporta, i que, dia a dia, desafia.
De fet, si resseguiu a la recerca d'aquests motlles algunes de les representacions que els mateixos ciutadans hem fet de Palma, trobareu fàcilment la reiteració d'una imatge ben curiosa, i és que Palma és mostrada sovint com una ciutat sense temps, com un espai fantasmagòric que resulta gairebé impossible viure en present. És com si la capitalitat de la ciutat l'hagués de convertir en l'exemple hiperbòlic de la calma que creia haver detectat Santiago Rusiñol tot d'una que va posar el peu sobre l'illa. La ciutat resta, segons la crònica que en feia Lluís Ripoll (Palma, la ciudad de Mallorca, 1946) sotmesa a una "modorra de siglos", és una ciutat, segons Màrius Verdaguer (La ciutat esvaïda, 1953), de "quietud provinciana" on, havia dit Llorenç Villalonga "el més estàtic esdevé el més moral" (Mort de dama, 1931). Fins i tot els rellotges de Palma no acaben de trobar la manera d'adequar-se al ritme estable que la funció els exigiria, i marquen les hores, com en deia Miquel dels Sants Oliver a "Hores provincials", de manera "lenta i morosa" o, com en va dir Miquel Villalonga parlant d'En Figuera, suposen un "model de perfecta inexactitud" (Miss Giacomini, 1941). En els alguns textos posteriors, aquest alentiment tan poc urbà que acompanya moltes estampes palmesanes (i que, cal dir-ho, contrasta amb l'espectacle de vida dels relats costumistes de Miquel dels Sants Oliver a L'hostal de la bolla 1898, o de Gabriel Maura als Aigoforts, 1892), arriben a presentar l'autèntica identitat de la ciutat com una imatge fantasmagòrica d'un passat perdut, com una utopia arcaica que és impossible identificar en el present si no és a partir de les traces que n'hagin quedat. Així, si Màrius Verdaguer va parlar de Palma com una ciutat esvaïda, més recentment, José Carlos Llop ens l'ha descrita com una elegíaca ciutat submergida (En la ciudad sumergida, 2010). Al relat elegant de Llop, la ciutat veritable sembla amagar-se sota l'aparença de la ciutat efectivament viscuda, que pren sentit únicament com a traça ruïnosa d'un escenari passat al qual només podem accedir retenint-la lleument en la memòria o transitant els textos que l'han relatada.
 

Curs d'Expert Universitari en Teoria i Pràctica de la Traducció Literària (UIB)

Començam el curs amb noves propostes interessants. Na Caterina Calafat i en Perfecto Cuadrado, investigadors del LiCETC, ens informen de la realització de la segona edició del curs d'EXPERT UNIVERSITARI EN TEORIA I PRÀCTICA DE LA TRADUCCIÓ LITERÀRIA on participaran, entre d'altres, els següents professors:

1. Patrick Zabalbeascoa, expert en traducció audiovisual i traductologia, de la UPompeu Fabra (en substitució d'en Roberto Valdeón) amb un programa molt innovador per a l'assignatura inicial.
2. Els catedràtics Lieve Behils (Universitat de Lessius, Anvers), amb l'assignatura de Literatura Comparada i Traducció, i Jordi Larios ( Universitat Queen Mary, Londres), en el Taller de Traducció (Anglès).

Podeu trobar tota la informació als webs http://www.uib.es/depart/dfe/ o
http://www.uib.es/ca/infsobre/estructura/instituts/ICE/postgrau/2010-2011/expu-traduccio-literaria/index.html

28 de juny: seminari sobre Quim Monzó!

El dia 28 de juny, l'investigador Guillem-Colom Montero, llicenciat en Filologia Anglesa per la UIB i estudiant de doctorat a Bangor University (Gal·les), impartirà el seminari "Quim Monzó i la literatura catalana: de la resistència a la... normalitat?" Serà a les 19:30 a la Sala de Juntes de l'edifici Sa Riera (carrer Miquel dels Sants Oliver, 2). Hi estau convidats!

La presentació del col·lectiu Grup Esspiral

D’una manera o d’una altra vàrem decidir crear una associació en la qual els pilars fonamentals fossin les cultures, les literatures i les llengües, entre d’altres coses.  Això va passar perquè tots els que érem aquell vespre reunits a aquell pis fent una cervesa discutíem si allò que acabàvem de veure era o no literatura. O millor dit, per què no ho havia de ser?

A partir d’aquí tot va deixar de ser una utopia i ens vàrem trobar firmant l’acta fundacional i els Estatus on redactàrem les nostres finalitats principals: el foment de la literatura, de la llengua catalana, de tots tipus d’expressions artístiques, de la cultura de les Illes Balears, de la interrelació cultural, dels escacs i dels esports com a eina educativa i de la participació juvenil.

Mentre el redactàvem no sabíem que quatre setmanes després faríem el nostre primer recital poètic.  El recital es va fer dia 12 de setembre del 2010 a Maria de la Salut, hi participaven tres poetes i una cantautora que musicava alguns dels poemes recitats. Pel que fa a la posada en escena, els audiovisuals varen tenir un paper molt important i els poetes també ja que els versos que recitaven anaven en sincronia amb les siluetes nues que apareixien a les fotografies.

Uns mesos més tard, l’Acampallengua, celebrada a Campos, ens oferia un espai per presentar El sofà isòsceles, una composició poètica musicada en la que els mateixos protagonistes recitaven els poemes que conformaven la història.

Aquest breu recorregut només és  el principi d’ una trajectòria en espiral.

Presentació de la col·lecció TECSED (Textos, Cultures i Societats en l’Era Digital)

Aprofitant la celebració de la Fira del Llibre de Palma, Edicions UIB organitza la presentació de la col·lecció TECSED. Textos, Cultures i Societats en l'Era Digital, un espai per difondre aproximacions crítiques als gèneres, textos i usos culturals de la contemporaneïtat. Juntament amb la col·lecció, també s'hi presentaran els dos primers llibres que hi pertanyen. A l'acte, hi participaran la coordinadora de la col·lecció, juntament amb els autors.

J. Molas i les avantguardes: una ressenya i dues reflexions peregrines i accelerades

La més recent complilació d’articles publicada per Joaquim Molas, Las vanguardias literarias en Cataluña. Imitación y originalidad (Madrid: Milenio, 2010) és tant un recull d’estudis literaris com un llibre d’aventures. I dic això perquè és un volum que analitza uns processos que foren aventurers tant perquè es proposaven una exploració per camins desconeguts fins al moment a les nostres terres, com també en el sentit etimològic del terme aventura, perquè tenien la mirada més posada en el que estava per venir que en el passat, una mirada dirigida cap un futur d’innovacions que la guerra civil s’encarregaria d’estroncar. Aquestes aventures s’expliquen en aquest volum en onze capítols distribuïts en tres blocs que permeten també una lectura cronològica. El primer és dedicat a estudiar la complexa implantació de les avantguardes en el context català; el segon fa atenció a desenvolupaments més concrets, referits a les cartes entre els pintors Joaquín Torres-García i Rafael Barradas, i, sobretot, a una anàlisi en profunditat de la trajectòria de Joan Salvat Papasseit i de J. V. Foix. El tercer bloc es dedica íntegrament a l’escriptura de Salvador Dalí, analitzant el seu procés d’assumpció i distanciament respecte del surrealisme i proposant una lectura atenta de la seva creació literària, i, especificament, una aproximació hermenèutica a La vida secreta de Salvador Dalí.

Bartomeu Ferrando i Kurt Schwitters

Bartomeu Ferrando, durant la seva performance a Can Alcover

335 pellizcos sonoros por debajo de las íes conraspaduras de a és una perfomance que combina una doble improvisació: la poesia fonètica i la música. Repeticions, xiuxiueigs i balbuceigs es mesclen amb gongs, trossos de paper i instruments de plàstic (en podeu fer un tast aquí: http://www.youtube.com/watch?v=RT3jCzSEi7E&feature=player_embedded). El poeta visual i performer Bartomeu Ferrando, juntament amb l’artista plàstic, músic i performer, Avelino Saavedra, intenten recrear un llenguatge primitiu.

Fa unes setmanes vaig tenir l’ocasió d’assistir a la conferència de Bartomeu Ferrando a Ca’n Alcover i, quan va recitar aquest poema, no vaig poder evitar pensar en la Ursonate de Kurt Schwitters (1887- 1948), que és un dels mestres més reconeguts del corrent dadaista. A més de ser pintor, va escriure diversos poemes fonètics, dels quals el més conegut és Die Ursonate. Sonate in Urlauten (Sonata de sons primitius) que va ser composta entre 1921 i 1932 (en aquesta pàgina podeu veure-la escrita: http://www.costis.org/x/schwitters/ursonate.htm; i en aquesta la recitada: http://www.ubu.com/sound/schwitters.html, tot i que Schwitters considerava millor escoltar-la que no pas llegir-la).