Presentació del número Ciutat i literatures

L'Exblog enceta una nova etapa, a partir de la decisió que cada mes tractaríem un tema concret. Per al novembre hem decidit que totes les col·laboracions girarien entorn de les relacions entre la ciutat i les literatures. D'aquesta manera, la contribució de Laura Escandellens presenta les relacions entre literatura utòpica i ciutat, des d'un punt de vista diacrònic, que ressegueix el pas de la ciutat des de Plató fins al segle XXI. Mercè Picornell, per la seva part, reflexiona sobre la imatge de Palma, com a ciutat gairebé atemporal, una ciutat que és i no és, perquè és l'absència d'un passat que mai no ha existit. Rosa Ballester parteix del poema de Luis García Montero "Mujeres" per tractar la connexió entre la representació femenina i la ciutat. Jorge Kafie ens porta un text molt evocatiu que cerca subratllar línies de confluència entre la imatge de la ciutat i la imaginació, la significació literària i la infantesa. Elisabet Gayà torna a la poesia per contraposar el locus amoenus rural amb la ciutat, dinàmica, impersonal, contemporània i, sobretot, compartida. Irene Zurrón ressegueix la caiguda la utopia de la ciutat que el noucentisme vol fer centre de la seva estètica i la relaciona, per oposició, amb la producció de Pedrolo, amb la Postmodernitat, amb la crítica a la racionalitat i, en definitiva, a la representació de la ciutat no ja com la columna vertebral d'un moviment estètic, sinó com a element alienador. Finalment, Maria Ruiz tracta la idea de ciutat i modernitat en relació amb el futurisme i les avantguarde i, en particular, Salvat-Papasseit.

Esperam que la producció d'aquest mes us engresqui tant com a nosaltres i confiam que us impulsi a repensar la ciutat i tot el que aquesta té de literari.

Literatures i ciutats, 7. Tecnologia i ciutat: el futurisme

Les avantguardes, a més de desitjar rompre amb la tradició i de voler experimentar, incorporen de mica en mica el lirisme en la quotidianitat. Entre d’altres moviments, podem esmentar el futurisme, que va aparèixer quan Marinetti va publicar el manifest futurista el 1909 a Itàlia. A més de fer palès el rebuig a la tradició, el futurisme incorporava les grans transformacions industrials que conformaven la modernitat. Per això, les noves tecnologies, com el motor Dièsel, el cotxe Ford, la ràdio, els primers vols propulsats dels germans Wright, els Lumière i el cinematògraf o l’electricitat i la bombeta, són tractats com una forma més de creació artística.

Entre d’altres poetes futuristes catalans, podem destacar Joan Salvat-Papasseit (1984-1924), que s’interessà especialment pels nous descobriments tècnics que envaïen la ciutat i que impactaven la societat de principis del segle XX. De fet, de les ones descobertes pel físic alemany Heinrich Hertz, en va sorgir el títol del primer recull Poemes en ondes hertzianes (1919), unes ones que constituiran un punt sense retorn i que són, clarament, experiències d’inspiració poètica. Tanmateix, en certa manera, el poeta combina el “maquinisme i el realisme intimista i elegíac”, segons Martí de Riquer. En el segon recull, L’irradiador del port i les gavines (1921), és on mostra aquest caràcter dual, que oscil·la entre l’artifici i la natura. En alguns poemes insisteix en l’interès per les màquines com a “Passional al metro (Refelx nº 1)”o “Marxa nupcial”, on també destaca l’Edison i el Charlot i hi apareix tota una filosofia de vida: el dinamisme, la ruptura amb el passat, l’acció, etc. Així mateix, Salvat observa que, a la quotidianitat, s’hi troben les màquines i la natura al mateix nivell, ja que alguns poemes descriuen paisatges com “Posta”, que analitza la villa de Sitges, lloc on havia viscut de jove, o “Des dalt de tot el cel” i “Poema sense acabar” que descriu un paisatge de muntanya. Tanmateix, el poema més íntim, real i directe és “Tot l’enyor de demà”, on accepta que la mort és el límit final i natural de la vida.

En definitiva, Salvat és un poeta que descriu la societat canviant que li toca viure, així com ell mateix diu: “Sóc, com home de lletres, d’imaginació escassa, més aviat elemental: tot ho he vist o viscut”. Ara bé, què en diria Salvat de les tecnologies actuals o de les nostres grans ciutats? S’inspiraria, tal vegada, en la thermomix, la Fórmula 1, les motos GP, els viatges espacials, el GPS, el messenger, l’iPhone, la PlayStation, les televisions de plasma, les pel·lícules en 3D o en els robots? Sens dubte, avui els futuristes trobarien molts més elements per omplir els seus poemes i per reflexionar sobre els artificis i la comunicació humana. Tal vegada, criticarien els excessos d’aquesta societat tan tecnificada, perillosa i beneficiosa alhora. Tanmateix, com diu Eugene Soloviev en un dels poemes visuals de l’obra Manipulations, l’home no pot fugir de la seva condició d’ésser primitiu.

Ciutat i literatura, 6. La ciutat noucentista: l'esfondrament del mite

El Paral·lel (llavors anomenat Marqués del Duero), Barcelona, cap al 1905

El somni del Noucentisme es condensa en la Ciutat, el bressol d’aquells postulats estètics, ètics, polítics i culturals que configuren el seu programa. Eugeni d’Ors en sintetitza els ideals al Glosari (1906), per sobre dels quals preval el civisme, que tan sols pot triomfar en la Ciutat.
Potser és a les acaballes del Modernisme català que sorgeix, impulsat per l’esperit regenerador i el corrent simbolista, el mite, però és amb el Noucentisme que se’l forneix de tot un ideari –l’ordre, el cosmopolitisme, l’arbitrarietat, la civilitat… I quin espai pot ser més adient que les noves urbs per desenvolupar-ne el programa? Barcelona, com a metròpoli naixent, és la font d’inspiració dels noucentistes, de la classe burgesa nacional. N’és una clara mostra el poema «Barcelona» de Miquel Ferrà, en dir: «I el clar visatge resplendent / de fina flor de Barcelona, / irradiava suaument / aquella pau que el món no dóna» (vs. 25 – 28).
Aquesta burgesia pretén equiparar la seva terra als països europeus capdavanters; la Ciutat, doncs, és el símbol de la modernitat, la institucionalització nacional, la industrialització i el progrés, en contraposició –o més aviat, en una revisió lligada al concepte de dominació– de la ruralia, que s’assimila, llavors, a l’incivisme, al salvatge. Així, mentre que el camp encarna la individualitat, la ignorància i l’heterogeneïtat, la ciutat representa la col·lectivitat, la cultura i l’homogeneïtat.
El pensament noucentista és palès en la literatura del moment que, com a instrument pedagògic, s’encarrega de construir la Ciutat Ideal a través, en bona mesura, de la poesia. S’hi associen una sèrie d’atributs, amb l’objectiu de bastir un model per a la societat. El poema «De la Ciutat» de Josep Maria López-Picó la sublima dient: «Brolles, Ciutat, de l’ampla nit profonda, / nua i total, perfecta i mesurada» (vs 1 – 2); aquest s’inclou a Espectacles i mitologia (1914), que, juntament a l’obra Auques i ventalls (1914) de Josep Carner i La ciutat d‘Ivori (1918) de Jaume Bofill, constitueixen els tres poemaris principals dedicats al tema. 
La quimera noucentista, però, s’acaba esmicolant. La utopia ciutadana no pot resistir els sotracs que tenen lloc al llarg del segle XX. Les guerres mundials –amb el corrent de pensament conseqüent, l’existencialisme– fan trontollar els valors d’universalitat i totalitat que fins llavors imperen; el progrés ara s’associa a la barbàrie, i el miratge europeu s’ensorra. A la vegada, Barcelona és el correlat d’aquest desencís, car després de la Guerra Civil és una ciutat decrèpita, en ruïnes i sense poder. Ho podem veure, per exemple, a l’obra Ramona, adéu (1972) de Montserrat Roig, que en plasma la decadència. Com pot ser, ara, aquest escenari destruït i decadent l’espai Ideal? 
És quan, en l’auge de la desil·lusió i el desengany que provoquen les guerres, la història fixa l’inici de la Postmodernitat. Es fonamenta en la crítica a la racionalitat, la globalització i el fetitxisme, i defensa el diàleg, la particularitat i la diferència. La literatura participa d’aquest pensament; n’és una mostra, entre d’altres, la novel·la Totes les bèsties de càrrega (1967) de Manuel de Pedrolo, on es percep la Ciutat i el progrés com quelcom alienador. 
Aquesta nova perspectiva, doncs, desperta la literatura del somni noucentista, de la sublimació acrítica de la qual ara només en resten les traces.

Literatures i ciutats, 5: De quan la poesia beu de la ciutat i surt al carrer

Durant molt de temps s’ha relacionat la poesia amb la descripció de la naturalesa, ja fos perquè l’autor pretenia crear un paisatge idíl·lic o perquè pretenia fer-la servir com a mitjà d’expressió dels sentiments del jo poètic. Malgrat això, les societats han canviat moltíssim en poc temps i, en certa manera, també la visió que tenen els poetes sobre la representació dels espais i, en especial, de la ciutat, d’allò urbà. Al contrari que els escriptors noucentistes entestats a representar una societat ideal, molts dels poetes actuals treuen a la llum la cara més fosca i denigrant de la metròpoli. Observem, per exemple, alguns fragments d’aquests dos poemes:

Petita escena nocturna	Retornar
En una cantonada pobra d'un carrer vell un bar nocturn de tant en tant obre la porta i n'ix la música i el fum. Hi ha quatre motos aparcades, les fulles dormen als balcons, a les parets escrostonades cares pintades i oracions. [...] En una cantonada estreta torna la calma i el xiu-xiu, una persiana verda peta i al portal un, begut, fa el riu.	[...] Arribar-hi impacient amb el viatge als ulls i un skyline al fons d’històries impossibles: cadàver exquisit d’un món que es fa petit [...] Et sents turista al barri, no acullen els carrers que havies enyorat. No es pot voler tornar, al pany hi ha l’evidència: de sobte, les claus de casa no són ja les de casa.
Enric Casasses	Mireia Calafell

El que acabam de llegir no té res a veure amb la idea de la ciutat civilitzada: l’hàbitat dels intel·lectuals, el lloc d’on sorgeix l’art. Avui en dia fins i tot el fems del carrer, els fanals espatllats o la Seguretat Social poden arribar a ser les muses dels poetes. Aquest canvi en la perspectiva de la metròpoli segurament es deu a la necessitat que tenen alguns poetes de denunciar la societat actual i, per tant, la impersonalitat que la ciutat representa: cinquanta persones atapeïdes dins el metro, cadascú a la seva i fidels al ritme frenètic que comporta el dia a dia.

Paradoxalment però, els poetes del segle XXI de cada vegada es preocupen més per fer arribar les seves creacions al carrer. En aquest sentit, la poesia ha deixat el seu hàbitat natural –el paper, a les llibreries i biblioteques– i s’ha traslladat als teatres, a les places i, fins i tot, als bars gràcies als recitals i els slams, sempre a través de l’oralitat. Em refereixo a bars com l’Horiginal i a poetes com com BlancaLlum Vidal, Jaume C. Pons Alorda, Núria Martínez Vernis, Emili Sánchez, Pau Vadell, i un llarguíssim etcètera. Així, passejant un divendres a vespre per una ciutat volgudament impersonal, de sobte, pots entrar en un local i deixar que la màgia de la poesia t’envaeixi, et socialitzi, t’ensenyi i alhora et faci gaudir d’un dels gèneres literaris més pocs coneguts pels urbanites.

Ciutat i literatura,4. The City

Somehow I know you also used to do it. At your grandparents’ house, you would enter the library when no one was around in search of that single object necessary to perform your ritual. Your eyes would look instinctively for the pastel-colored patches floating over the light-blue oceans that slept silently beneath the window. Through aquamarine silk curtains, the light that managed to reach the globe spread a supernatural gloam across the room.

The initial pleasure was that of touching the sphere, that of knowing that under your fingertips swarmed thousands of beings in places with names as long and difficult to pronounce as the spells that were to take you there. The ritual itself was simple, but had to be executed with that same faith kneeling children breathe into their nightly prayers. You would make the whole world spin, and at once close your eyes and wait a few seconds before landing your fearless index finger where the universe had dictated that it landed, centuries before. You would bring the world to a stop. You would open your eyes and find out the name of the city where you were to live. You would then repeat the procedure, asking the sphere to tell you where the person who was meant to hold the key to your heart, and whose heart’s key you somehow secretly held, had been born. Finally, you would ask the name of the city where the two of you were to meet.

The ritual could take a few minutes. It was sometimes interrupted by your grandmother’s voice announcing that lunch was ready, but it had to be completed. You would then run to the dining room repeating through the labyrinthine disposition of the mahogany furniture the names that would lead you to your destiny. Knowing that despite the distance, no matter how long it took, you could already kiss each other, secretly, victoriously, as you simultaneously whispered the name of each other 's city.

Ciutat i literatura,3. La ciutat i la figura femenina en el poema "Mujeres" de Luís García Montero.

Mujeres

Luis García Montero

Mañana de suburbio
y el autobús se acerca a la parada.

Hace frío en la calle, suavemente,
casi de despertar en primavera,
de ciudad que no ha entrado
todavía en calor.
Desde mi asiento veo a las mujeres,
con los ojos de sueño y la ropa sin brillo,
en busca de su horario de trabajo.

Suben y van dejando al descubierto,
en los cristales de la marquesina,
un anuncio de cuerpos escogidos
y de ropa interior.
Las muchachas nos miran a los ojos
desde el reino perfecto de su fotografía,
sin horarios, sin prisa,
obscenas como un sueño bronceado.

Yo me bajo en la próxima, murmuras.
Me conmueve el recuerdo
de tu piel blanca y triste
y la hermandad humilde de tu noche,
la mano que dejaste
olvidada en mi mano,
al venir de la ducha,
hace sólo un momento,
mientras yo me negaba a levantarme.

Que tengas un buen día,
que la suerte te busque
en tu casa pequeña y ordenada,
que la vida te trate dignamente.

Ciutats i literatures,2. "Literatura, Ciutat i Utopia".

Des de la Grècia clàssica, amb la República de Plató, passant per la Utopia de T. More, L’origen de la Desigualtat del Homes de Rousseau fins a la nostra actualitat, la literatura  utòpica ens ha deixat una gran herència sobre els diferents coneixements, valors i pensaments de justícia i igualtat idealitzats en les urbs.

La literatura utòpica, sorgida ja a l’època de Plató però que no es tractà com a un gènere literari més fins al Renaixement, ens parla sobre uns ideals projectats per l’ésser humà com a alternativa al seu món real, que opta per un lloc ideal, en aquest cas, una ciutat més justa i igualitària per a tothom.  

L’artista veu en l’ús de la utopia el mitjà per fer de la ciutat quelcom de diferent, és l’intent de crear des de l’homogeneïtat l’heterogeneïtat. Les ciutats han estat un dels espais més adequats per a la literatura utòpica, ja que aquestes donen lloc a la ideació literària, són vistes com espais plens d’oportunitats de creació.*1  

Així, entre les ciutats i la literatura hi ha relacions de desig i de producció, d’Eros i Poíesis*2, del món sensible al món ideal. Els escriptors, amb la seva literatura, estenen ponts entre el seu interior i l’exterior, entre la seva ànima i la polis, és el pas del microcosmos al macrocosmos.

Ciutats i literatures, 1. Palma, de la ciutat atemporal a la ciutat cruïlla

Ser de Palma és ser alhora de molts de llocs i no ser ben bé de cap lloc en particular. Fora Mallorca, la identificació entre la ciutat i l'illa en el marc d'una mateixa destinació turística fa que la ciutat esdevengui una espècie de miratge amb palmeres, arenals, sobrassades i cervesa a bon preu. Des de Mallorca, Palma és Ciutat, "la" ciutat, desproveïda del nom concret en virtut d'una capitalitat que la converteix sovint en objecte de crítica (som llonguets, parlam amb l'ela bleda, pensam que els caragols van tots sols a la cassola). Ser de Palma és com no tenir ben bé una identitat. O com tenir-ne moltes alhora. Deia un dels crítics al qual torn sovint, el peruà Antonio Cornejo Polar, que no hi ha millor discurs sobre la identitat que el que s'arrela en la constant transformació. Palma és una ciutat en constant transformació però que ha estat sotmesa al llarg dels segles a un model de representació estàtica i que intenta fixar-ne la identitat a partir d'uns motlles que la ciutat no suporta, i que, dia a dia, desafia.
De fet, si resseguiu a la recerca d'aquests motlles algunes de les representacions que els mateixos ciutadans hem fet de Palma, trobareu fàcilment la reiteració d'una imatge ben curiosa, i és que Palma és mostrada sovint com una ciutat sense temps, com un espai fantasmagòric que resulta gairebé impossible viure en present. És com si la capitalitat de la ciutat l'hagués de convertir en l'exemple hiperbòlic de la calma que creia haver detectat Santiago Rusiñol tot d'una que va posar el peu sobre l'illa. La ciutat resta, segons la crònica que en feia Lluís Ripoll (Palma, la ciudad de Mallorca, 1946) sotmesa a una "modorra de siglos", és una ciutat, segons Màrius Verdaguer (La ciutat esvaïda, 1953), de "quietud provinciana" on, havia dit Llorenç Villalonga "el més estàtic esdevé el més moral" (Mort de dama, 1931). Fins i tot els rellotges de Palma no acaben de trobar la manera d'adequar-se al ritme estable que la funció els exigiria, i marquen les hores, com en deia Miquel dels Sants Oliver a "Hores provincials", de manera "lenta i morosa" o, com en va dir Miquel Villalonga parlant d'En Figuera, suposen un "model de perfecta inexactitud" (Miss Giacomini, 1941). En els alguns textos posteriors, aquest alentiment tan poc urbà que acompanya moltes estampes palmesanes (i que, cal dir-ho, contrasta amb l'espectacle de vida dels relats costumistes de Miquel dels Sants Oliver a L'hostal de la bolla 1898, o de Gabriel Maura als Aigoforts, 1892), arriben a presentar l'autèntica identitat de la ciutat com una imatge fantasmagòrica d'un passat perdut, com una utopia arcaica que és impossible identificar en el present si no és a partir de les traces que n'hagin quedat. Així, si Màrius Verdaguer va parlar de Palma com una ciutat esvaïda, més recentment, José Carlos Llop ens l'ha descrita com una elegíaca ciutat submergida (En la ciudad sumergida, 2010). Al relat elegant de Llop, la ciutat veritable sembla amagar-se sota l'aparença de la ciutat efectivament viscuda, que pren sentit únicament com a traça ruïnosa d'un escenari passat al qual només podem accedir retenint-la lleument en la memòria o transitant els textos que l'han relatada.
 

Curs d'Expert Universitari en Teoria i Pràctica de la Traducció Literària (UIB)

Començam el curs amb noves propostes interessants. Na Caterina Calafat i en Perfecto Cuadrado, investigadors del LiCETC, ens informen de la realització de la segona edició del curs d'EXPERT UNIVERSITARI EN TEORIA I PRÀCTICA DE LA TRADUCCIÓ LITERÀRIA on participaran, entre d'altres, els següents professors:

1. Patrick Zabalbeascoa, expert en traducció audiovisual i traductologia, de la UPompeu Fabra (en substitució d'en Roberto Valdeón) amb un programa molt innovador per a l'assignatura inicial.
2. Els catedràtics Lieve Behils (Universitat de Lessius, Anvers), amb l'assignatura de Literatura Comparada i Traducció, i Jordi Larios ( Universitat Queen Mary, Londres), en el Taller de Traducció (Anglès).

Podeu trobar tota la informació als webs http://www.uib.es/depart/dfe/ o
http://www.uib.es/ca/infsobre/estructura/instituts/ICE/postgrau/2010-2011/expu-traduccio-literaria/index.html

28 de juny: seminari sobre Quim Monzó!

El dia 28 de juny, l'investigador Guillem-Colom Montero, llicenciat en Filologia Anglesa per la UIB i estudiant de doctorat a Bangor University (Gal·les), impartirà el seminari "Quim Monzó i la literatura catalana: de la resistència a la... normalitat?" Serà a les 19:30 a la Sala de Juntes de l'edifici Sa Riera (carrer Miquel dels Sants Oliver, 2). Hi estau convidats!

La presentació del col·lectiu Grup Esspiral

D’una manera o d’una altra vàrem decidir crear una associació en la qual els pilars fonamentals fossin les cultures, les literatures i les llengües, entre d’altres coses.  Això va passar perquè tots els que érem aquell vespre reunits a aquell pis fent una cervesa discutíem si allò que acabàvem de veure era o no literatura. O millor dit, per què no ho havia de ser?

A partir d’aquí tot va deixar de ser una utopia i ens vàrem trobar firmant l’acta fundacional i els Estatus on redactàrem les nostres finalitats principals: el foment de la literatura, de la llengua catalana, de tots tipus d’expressions artístiques, de la cultura de les Illes Balears, de la interrelació cultural, dels escacs i dels esports com a eina educativa i de la participació juvenil.

Mentre el redactàvem no sabíem que quatre setmanes després faríem el nostre primer recital poètic.  El recital es va fer dia 12 de setembre del 2010 a Maria de la Salut, hi participaven tres poetes i una cantautora que musicava alguns dels poemes recitats. Pel que fa a la posada en escena, els audiovisuals varen tenir un paper molt important i els poetes també ja que els versos que recitaven anaven en sincronia amb les siluetes nues que apareixien a les fotografies.

Uns mesos més tard, l’Acampallengua, celebrada a Campos, ens oferia un espai per presentar El sofà isòsceles, una composició poètica musicada en la que els mateixos protagonistes recitaven els poemes que conformaven la història.

Aquest breu recorregut només és  el principi d’ una trajectòria en espiral.

Presentació de la col·lecció TECSED (Textos, Cultures i Societats en l’Era Digital)

Aprofitant la celebració de la Fira del Llibre de Palma, Edicions UIB organitza la presentació de la col·lecció TECSED. Textos, Cultures i Societats en l'Era Digital, un espai per difondre aproximacions crítiques als gèneres, textos i usos culturals de la contemporaneïtat. Juntament amb la col·lecció, també s'hi presentaran els dos primers llibres que hi pertanyen. A l'acte, hi participaran la coordinadora de la col·lecció, juntament amb els autors.

J. Molas i les avantguardes: una ressenya i dues reflexions peregrines i accelerades

La més recent complilació d’articles publicada per Joaquim Molas, Las vanguardias literarias en Cataluña. Imitación y originalidad (Madrid: Milenio, 2010) és tant un recull d’estudis literaris com un llibre d’aventures. I dic això perquè és un volum que analitza uns processos que foren aventurers tant perquè es proposaven una exploració per camins desconeguts fins al moment a les nostres terres, com també en el sentit etimològic del terme aventura, perquè tenien la mirada més posada en el que estava per venir que en el passat, una mirada dirigida cap un futur d’innovacions que la guerra civil s’encarregaria d’estroncar. Aquestes aventures s’expliquen en aquest volum en onze capítols distribuïts en tres blocs que permeten també una lectura cronològica. El primer és dedicat a estudiar la complexa implantació de les avantguardes en el context català; el segon fa atenció a desenvolupaments més concrets, referits a les cartes entre els pintors Joaquín Torres-García i Rafael Barradas, i, sobretot, a una anàlisi en profunditat de la trajectòria de Joan Salvat Papasseit i de J. V. Foix. El tercer bloc es dedica íntegrament a l’escriptura de Salvador Dalí, analitzant el seu procés d’assumpció i distanciament respecte del surrealisme i proposant una lectura atenta de la seva creació literària, i, especificament, una aproximació hermenèutica a La vida secreta de Salvador Dalí.

Bartomeu Ferrando i Kurt Schwitters

Bartomeu Ferrando, durant la seva performance a Can Alcover

335 pellizcos sonoros por debajo de las íes conraspaduras de a és una perfomance que combina una doble improvisació: la poesia fonètica i la música. Repeticions, xiuxiueigs i balbuceigs es mesclen amb gongs, trossos de paper i instruments de plàstic (en podeu fer un tast aquí: http://www.youtube.com/watch?v=RT3jCzSEi7E&feature=player_embedded). El poeta visual i performer Bartomeu Ferrando, juntament amb l’artista plàstic, músic i performer, Avelino Saavedra, intenten recrear un llenguatge primitiu.

Fa unes setmanes vaig tenir l’ocasió d’assistir a la conferència de Bartomeu Ferrando a Ca’n Alcover i, quan va recitar aquest poema, no vaig poder evitar pensar en la Ursonate de Kurt Schwitters (1887- 1948), que és un dels mestres més reconeguts del corrent dadaista. A més de ser pintor, va escriure diversos poemes fonètics, dels quals el més conegut és Die Ursonate. Sonate in Urlauten (Sonata de sons primitius) que va ser composta entre 1921 i 1932 (en aquesta pàgina podeu veure-la escrita: http://www.costis.org/x/schwitters/ursonate.htm; i en aquesta la recitada: http://www.ubu.com/sound/schwitters.html, tot i que Schwitters considerava millor escoltar-la que no pas llegir-la).

Contextos de Joan Brossa, J. London

Ens plau convidar-vos al segon seminari del grup de recerca LiCETC. Ens visitarà el professor John London del Goldsmiths College (University of London), qui ens parlarà de la recerca que ha conduït a la redacció del seu darrer llibre, Contextos de Joan Brossa (Barcelona: Universitat de Barcelona). Les dades de la presentació són les següents:

Data: dilluns, 23 de maig
Hora: 19.30
Lloc: Can Alcover (Carrer Sant Alonso, 24)
Títol: Joan Brossa i la traducció de la merda (o de l'abecedari)

Manuel de Pedrolo, entre el realisme sexual i l’erotisme

Manuel de Pedrolo és sobretot un escriptor conegut per la seva obra més difosa, però tot i així, també ha escrit obres que han estat situades a la perifèria del sistema literari, i no és precisament perquè no gaudissin de la qualitat necessària, sinó simplement perquè durant molt temps el gènere eròtic ha estat desplaçat del cànon, i encara més si tenim en compte que en algunes de les seves obres s’expressa en formes experimentals.

Només a causa de la repressió i de la censura imposada pel règim franquista es pot entendre que un llibre eròtic i en català, com per exemple Obres púbiques, escrit el 1971 no fos editat fins al cap de vint anys; o que la publicació d’Us convida a l’acte, una recopilació de 50 poemes visuals eròtics a càrrec de Xavier Garcia, es perllongués fins el 2000.

L'espiga del buit, de Miquel Bezares

L’escriptor llucmajorer Miquel Bezares ha estat recentment guardonat amb el premi Serra d’Or de poesia pel seu llibre L’espiga del buit, pel qual ja li havia estat atorgat, l’any passat, el premi Maria Mercè Marçal.
L’espiga del buit, amb el títol manllevat d’un vers de l’anterior poemari de Bezares, Anvers, es troba a la cruïlla entre el Tríptic del vers (nom que l’autor empra per referir-se als seus darrers tres poemaris: Versllum, El convers i Anvers) i una nova línia poètica per a l’autor. Així, L’espiga del buit, retorna després de tres anys amb un to intimista que, amb ressons del Tríptic, aconsegueix dotar de força i significat cada paraula i cada vers mitjançant uns recursos tipogràfics atrevits i un llenguatge poètic detallista i molt treballat.
L’espiga del buit és el fruit que ens dóna l’absència, el no-res, el fruit de la sensació de buidor com a estat anímic. En el cas de Bezares, aquest buit és un buit en la seva producció poètica i l’espiga que d’aquest temps en sorgeix és aquest llibre de versos curts que, gràcies als recursos literaris i tipogràfics que empra, permet que el lector pugui capbussar-se en aquesta buidor i que, a poc a poc, vagi omplint-la i extraient-ne el fruit.

Ecocrítica. Quan crítica literària i consciència ecològica s’uneixen.

L’ Ecocrítica o Ecocriticism començà a donar les seves primeres passes en la dècada dels setanta dins la cultura anglosaxona. Aquest nou corrent passà les fronteres i avui dia es pot dir que està present a tots els continents, encara que amb major rellevància als Estats Units gràcies a les formacions d’associacions de professors ecocrítics (ASLE) o revistes dedicades especialment a l’ Ecocrítica (JoE) .
Encara així, la consciència ecològica a la literatura sorgí des de temps enrere, sent una herència del romanticisme i, en el cas de la literatura catalana, les relacions entre l’home i la naturalesa començaren a reflectir-se en la Renaixença i el modernisme amb autors com Joaquim Ruyra, Prudenci, Josep Pla o Jaume Terradas.
Podríem dir que, el que s’entén avui dia com a Ecocrítica, és la teoria literària que examina les relacions entre els escriptors, els texts i el món, aquest últim entès no només com a una esfera social sinó també com una completa “ecosfera”.

La setmana del 16 al 22 de maig a LiCETC...

Jesús Revelles, doctor en Filologia Catalana per la Universitat Autònoma de Barcelona i investigador de la Càtedra Josep Pla, impartirà el seminari "La utopia iberista: el lusocatalanisme del segle XX". Serà el dimarts dia 17 a les 10:00 a l'aula 20 de l'edifici Ramon Llull (campus UIB). L'entrada és oberta a tothom!

Lee Ranaldo al Teatre de Lloseta, 13 de maig

Lee Ranaldo (Nova York, 1956), vocalista, guitarrista, escriptor i artista visual, conegut sobretot per ser un membre cofundador del grup d’avantguarda de Nova York Sonic Youth, pioners del noise rock i una de les bandes més influents del rock alternatiu va presentar al Teatre de Lloseta un espectacle que barreja música, text i vídeo. La idea rere l'actuació és combinar la guitarra, com a element sònic, amb el recitat poètic, amb el rerefons d'una projecció que actua de contrapunt del que sentim, tant en el sentit oral com en el sentit físic.

Quan dic això és perquè és indiscutible que Ranaldo, com ja feia a Sonic Youth, és amic del noise, amic de l'acoblament, del retorn que fan possible les pastilles de la guitarra i els amplificadors, lliures de la mà de l'instrumentista. Dir que hi ha acords, en plural, en aquesta performance és una mica arriscat, perquè el guitarrista, o en aquest cas no sé si anomenar-lo mestre de cerimònies, penja durant la major part del concert la guitarra al centre de l'escenari i la fa voltejar, deixa que el so evolucioni mitjançant la força de la gravetat. L'afinació oberta permet un acord, amb un so/renou que reforça els poemes o, en alguns casos,  impedeix que siguin transmesos amb la força que potser mereixerien.
Lee Ranaldo parteix de la tradició poètica beatnik nord-americana, amb Kerouac i Ginsberg com a grans referents, i en destaca el compromís polític. Tanmateix, davant la barrera lingüística evident que plantejava la recitació en anglès sense cap tipus de traducció, l'afirmació de Ranaldo que "de tota manera, la majoria no té sentit ni per a mi" resulta una mica decebedora.

Aquesta setmana a LiCETC...

Tres activitats LiCETC per a la setmana entrant:

el dimarts 10 de maig la traductora Dolors Udina impartirà un seminari sobre traducció (Campus UIB, Edifici Ramon Llull, aula 20, 10:00);

el mateix dimarts 10 de maig, la investigadora Andrada FĂTU-TUTOVEANU, de la Universitat de Braşov, impartirà el seminari "Press, propaganda and politics in Romanian Culture: Identity Construction and Stereotypes in Post-War Media Discourse" (Campus UIB, Edifici Ramon Llull, aula 22, 17:00);

i el dimecres 11 de maig l'editor Antoni Xumet parlarà del món de l'edició (Campus UIB, Edifici Ramon Llull, aula 5, 13:00).

Hi estau convidats!

J.M. Calleja mostra la seva poesia visual

Dimecres, dia 13, J.M. Calleja mostrarà la seva poesia visual, a les 19:30 a Can Alcover.

Bartomeu Ferrando a Can Alcover

El 6 d'abril (dimecres) el poeta-performer Bartomeu Ferrando intervindrà al cicle Lírica i deslírica. A les 19:30 a Can Alcover! Bartomeu Ferrando 6 d'Abril

"Sobres de M. de Pedrolo"

Aquesta setmana en què comença la primavera us convidam a llegir/mirar la selecció de poemes visuals de M. de Pedrolo que trobareu a la Biblioteca Virtual del projecte PEC. En aquest enllaç trobareu diversos poemes del recull Sobres (Lleida: Diputació de Lleida, 1993).

Com ens va explicar Xavier Garcia en la seva conferència del cicle "Lírica i deslírica", la poesia visual de Pedrolo no va aparèixer publicada en forma de reculls durant la vida del poeta i gran part encara roman inèdita. Els seus poemes visuals són experiments curiosos en l'obra d'un autor que es coneix sobretot per la seva narrativa. Sovint empren com a tècnica el collage i juguen amb els cossos, l'erotisme i l'humor.

Trobareu més informacions sobre l'obra de Pedrolo, a la pàgina web de la seva fundació, aquí.

Artists Give Students Glimpse of Catalan Culture | Culture | News | ERR

Na Merilin Kotta, estudiant de doctorat que fa una tesi de narrativa contemporània catalana a la Universitat de Tartu (i que potser ens acompanyarà al LiCETC el curs que ve!) ens envia informació sobre unes jornades de literatura catalana celebrades a la Tallinn University. Vegeu el vídeo que se'n va fer, aquí.

Artists Give Students Glimpse of Catalan Culture | Culture | News | ERR

Contextos i marcs de la literatura comparada

Contextos i Marcs Literatura Comparada

Beca de recerca sobre Clementina Arderiu

Aquí teniu les bases d'una beca de recerca per estudiar la vida i l'obra de la poeta Clementina Arderiu. La convoca l'Ajuntament de Cornellà de Llobregat i el termini de presentació de sol·licituds acaba el mes d'abril de 2011.
BASES ESPECÍFIQUES BECA CLEMENTINA ARDERIU

Presentació del Journal of Catalan Studies

El presentam a Palma dia 16 de març a les 18, a Can Alcover (Sant Alonso, 24). Aquí teniu la presentació del número, que es pot consultar íntegrament aquí.

00 Presentacio

"Poliposeidas: 'Imitación del modelo'"

"Poliposeidas" és un grup que es dedica a fer espectacles polipoètics. En trobareu més informació a la seva pàgina web. La polipoesia integra diverses formes de fer i dir la poesia, des de la creació interartística que permet la integració entre performance, noves tecnologies, música i mitjans audiovisuals.  Enzo Minarelli en va establir les bases en el "Manifesto della Polipoesia". En aquest vídeo teniu de mostra un polipoema titulat "Imitación del modelo". Què en trobau?

El projecte PeC: presentació de la pàgina

Aquest poema visual és del llibre d'Andreu Terrades Aliorna dibuixada (1976).

En la pàgina del projecte PeC, podeu llegir (o mirar!) el llibre complet, així com també d'altres volums i revistes de literatura experimental produïts dels anys setanta ençà a l'àmbit català. 

Es tracta d'una pàgina en constant actualització, on trobareu una biblioteca virtual que posa a la disposició del públic en general textos que fins ara eren de difícil accés. Hi trobareu també una antologia de textos crítics sobre literatura i experimentació.

Aquí transcric la presentació del projecte, que apareix a la pàgina del PeC: 

"El projecte La poesia experimental catalana del període 1970-1990: discursos, representacions, recepció, infraestructures de difusió i marc sociocultural (PeC), impulsat pel grup de recerca LiCETC de la Universitat de les Illes Balears, combina plantejaments de la historiografia i la crítica literària, la literatura comparada i els estudis culturals per tal d’abordar les poètiques experimentals de les dècades dels 70 i els 80: aquelles que sorgeixen en la franja que s’estén entre els primers experimentadors de la postguerra, com Joan Brossa i Guillem Viladot, i les experiències polipoètiques dels 90 (Eduard Escoffet, Josep Pedrals, J. R. Roig...).

La ubicació de la poesia experimental en els marges del cànon literari català, que la rebutja i alhora la necessita per esdevenir complet, facilita la seva obertura a llenguatges i pràctiques com el textualisme, el lletrisme i l’espacialisme d’origen francès, el concretisme d’arrel brasilera i la poesia visiva italiana. El terme experimentació pot tenir molts sentits. Aquí ens interessa rellegir les poètiques que aporten al sistema literari català formes diverses de ruptura textual (com el joc amb el format, el codi i el suport, o la incorporació d’elements visuals), però també noves maneres de comunicació del poema (per mitjà de la reivindicació de la performance i de l’oralitat, per exemple).

A títol indicatiu, la nòmina d’autors en què s’inspira el projecte inclou, entre molts altres, Vicenç Altaió, Josep Albertí, J. M. Calleja, Enric Casasses, Jordi Domènech, Patrick Gifreu, Carles Hac Mor, Damià Huguet, Joan Palou, Santi Pau, Perejaume, Marcel Pey, Jordi Pope, Joaquim Sala-Sanahuja, Josep-Lluís Seguí, Víctor Sunyol i Andreu Terrades".

Benvinguda

L'exblog és un blog sobre literatura i experimentació vinculat als projectes de recerca del grup d'investigació LiCETC, amb seu a la Universitat de les illes Balears.

Neix amb la voluntat de propiciar els vincles entre investigació i docència en dos nivells diferents: 

a) facilitant als estudiants i al públic en general l'accés a materials vinculats a la creació  y a la recerca sobre la literatura experimental.

b) motivant la participació activa en l'àmbit de treball els projectes vinculats al LiCETC, i, molt especialment en el projecte PeC (Poesia Experimental Catalana).

Hi trobareu informacions sobre recursos en xarxa sobre literatura experimental i estudis literaris, novetats bibliogràfiques i activitats literàries i culturals. Hi difondrem, així mateix, les recerques en curs sobre literatura contemporània que es realitzen a la UIB. Dedicarem també algunes entrades a reflexionar sobre la poesia experimental catalana dels anys setanta ençà, presentant textos concrets d'autors l'obra del qual estudiam en el projecte PeC.

Els responsables d'aquest blog són investigadors, estudiants i professors de literatura la Universitat de les Illes Balears. Si hi voleu col·laborar fent propostes o redactant crítiques, ressenyes o textos de creació, només heu de contactar amb nosaltres.